A Pedro Sánchez no el farà caure el cas Koldo, amb el seu ex mà dreta José Luis Ábalos en el centre de la diana, o el cas Begoña, que afecta directament la dona del president espanyol. Si l’aigua —certament, dia que passa més tèrbola— arriba al coll de l'inquilí de la Moncloa seran els seus socis d’investidura catalans (Junts i/o ERC) o bé —molt més improbable— bascos (PNB i EH Bildu), els que hauran de dir prou i la legislatura espanyola quedarà a punt per a l'estocada. És cert que Sánchez té un pla per resistir i governar a cop de decret, a esquenes del Parlament, però el fet que només hagin passat 15 mesos des de les últimes eleccions generals i 11 des de la seva reelecció després d'haver-les perdut, fa extraordinàriament difícil que pugui aguantar gaire temps amb la seva credibilitat i la del seu govern sota mínims i l’oposició política, judicial i mediàtica reclamant el seu cap.
Tard o d’hora, les mirades inquisidores del Madrid que aquests dies és una olla a pressió es dirigiran cap als socis de Sánchez, bascos i catalans, primer el PNB, i, després Junts. El PNB perquè, si la magnitud dels escàndols creix i Sánchez s’encastella, podria retirar-li el suport (5 diputats) per forçar eleccions anticipades o, en últim terme, fer triomfar una moció de censura liderada per Alberto Núñez Feijóo per tal d’anar immediatament a les urnes, com ja ha suggerit des de l’extrema dreta el líder de Vox, Santiago Abascal. Junts, perquè els incompliments del pacte de Brussel·les del PSOE amb Carles Puigdemont, el boicot judicial a l’amnistia amb els socialistes de braços plegats, i la situació a Catalunya, amb Salvador Illa a la Generalitat, els deixen mans lliures per actuar. Potser encara hi ha marge —renegociació del sostre de dèficit i els pressupostos— però si Sánchez no espavila amb Junts, els independentistes no podran aguantar gaire com a puntals parlamentaris del govern de Madrid. Un moviment de ruptura definitiva de l’entesa entre Junts i el PSOE arrossegaria segurament una ERC dessagnada per la lluita entre els sectors que aspiren a liquidar Oriol Junqueras en el congrés del 30 de novembre. Al capdavall, el llistat de reclamacions de Junts i ERC a Sánchez i de dilacions i incompliments és pràcticament idèntic, des del traspàs de Rodalies, al nou finançament, batejat com a singular, que Illa promet complir un cop i un altre als seus socis d’ERC, però sobre el qual Pedro Sánchez xiula.
Podran seguir Junts i ERC aguantant un Sánchez que xipolleja en el fangar de la sospita i la corrupció, a canvi de poc o gairebé res?
La història no es repeteix —perquè mai se sap quin final alternatiu toca— però a vegades torna amb nous actors per interpretar guions vells. El 1995, Jordi Pujol, president de la Generalitat i líder de CiU, va deixar caure Felipe González arran de l’escàndol de les escoltes telefòniques del Cesid (avui, CNI) a empresaris i periodistes. Primer va dimitir el director del centre d’intel·ligència, Emilio Alonso Manglano; després, el ministre de Defensa, Julián García Vargas, i, finalment, el vicepresident del govern i dirigent socialista català, Narcís Serra, qui ja mai més va tornar a aixecar cap políticament. Encara ressonen al Congrés les paraules del llavors líder del grup parlamentari de CiU, Joaquim Molins, un catalanista de centre de pedra picada, adreçades directament a González: “Així no podem seguir”. Les eleccions anticipades del 1996 van portar José María Aznar a la Moncloa amb el suport clau d'una CiU que el 1993 hi havia mantingut un ja molt decadent González. La virtual arribada de Feijóo a la Moncloa amb unes noves eleccions no hauria de posar en perill l’amnistia, almenys no més que ho està ara a efectes pràctics arran de la revolta dels jutges del Tribunal Suprem.
Illa, autèntica estrella en ascens de l'univers socialista, es fortifica a la Generalitat com a fre d'emergència de tot el sistema institucional espanyol
Aviat, la pregunta serà si Junts, i ERC, podran seguir gaire temps aguantant un Sánchez que xipolleja en el fangar de la sospita i la corrupció, a canvi de poc o gairebé res. Mentrestant, Salvador Illa, l’autèntica estrella política en ascens del món socialista, el primer president català a restablir el pont amb la Corona des del 2016, es fortifica al capdavant de la Generalitat com a vàlvula de seguretat, d’estabilitat i normalitat, com a fre d’emergència de tot el sistema institucional espanyol. En poc més de 8 setmanes de govern, Illa ha convertit en un acte de la més estricta normalitat la seva assistència a la desfilada de la Hispanitat a Madrid, una passejada nàutica de nou amb el Rei, a Barcelona, per acompanyar-lo en la regata de la Copa América a bord del portaaeronaus Juan Carlos I i, demà, la coincidència amb el monarca, ara en l’entrega del premi Planeta. El temps dirà si el diari ABC distingirà Salvador Illa com a "español del año" igual que va fer amb Pujol els anys noranta del segle passat. En tot cas, per més que la dreta i la dreta extrema s’entestin a acusar-lo d’haver comprat l’agenda independentista, és obvi que amb Salvador Illa al timó no ho tornarem a fer.