“El subjecte ideal del règim totalitari no és el nazi convençut o el comunista convençut, sinó persones per a qui ja no existeix la distinció entre fets i ficció"
Hannah Arendt

Això és, precisament, el que està propiciant el poder a través de tots els seus canals. A nivell institucional, el govern contribueix al caos difonent les seves “mentides oficials” com a “veritats absolutes”, mentre qualsevol altra versió és titllada de “boles” o “desinformació”. L'oposició entra en el seu joc, i llança la mateixa metralla dialèctica. Les contraboles per frenar les boles. Es propaga i dispersa a través dels mitjans de comunicació que es nodreixen de publicitat, bé sigui de les mateixes partides de l'erari públic (enllaç amb el poder institucional), bé sigui per la publicitat d'entitats privades (productes de consum i serveis), bé sigui per la presa mitjançant accions del control de la companyia (els fons d'inversió).

Podem dir que, “qui mana” a l'ombra —encara que cada vegada amb menys miraments— sap perfectament com anul·lar la capacitat de discerniment en la majoria social, perquè no s'assabentin absolutament de res. I així passen totes les coses que passen, utilitzant-se per finançar-les els diners que vostè i jo paguem en impostos i taxes, creient d'alguna manera absurda que això revertirà en el nostre benestar.

Com deia Lorenzo Ramírez aquesta setmana, en un dels seus magnífics Despegamos, no estem en un Estat del benestar, sinó davant del Benestar de l'Estat. I no és el mateix, oi que no? Cada vegada que sortim una miqueta a veure a què dediquen el seu temps els qui administren el poder i els nostres impostos, rebo una galleda d'aigua freda. Perquè resulta que, fins i tot, parar atenció a la cronologia del presumpte delicte em treu temps per investigar totes les altres coses que passen, que per desgràcia, m'importen ara mateix moltíssim més que les merdes voladores a tot arreu, mentre de Aldama les va administrant.

Però és que resulta que cal investigar a fons sobre els aliments que ens posem a la boca. I sobre les medicines que ens recepten com si fossin caramels. I sobre l'aigua que bevem. I sobre l'aire que respirem. Sobre la salut, vaja, que és del primer que hem de cuidar. Especialment els qui som pares i mares sabem de sobres l'interès que ens produeix tot el que suposi cuidar-nos millor i que els nostres fills creixin feliços i sans. I segurs, atenció. Que d'això també ens preocupem, i veient el que passa, fa pànic sortir al món.

La clau es troba en conèixer el caos, intentar entendre el caos per interpretar-lo i, fins i tot, anticipar-s'hi o, almenys, allunyar-se'n mentre sigui possible

Són moltes les coses importantíssimes de les quals cal informar. I resulta complicat enfocar l'atenció, pròpia i aliena, quan hi ha tantíssim soroll de manera constant. Tot s'accelera a un ritme inassumible. I a nivell internacional, em pregunto si sempre passaven aquestes coses i era jo la que no hi parava atenció, o si, realment, el món s'està tornant definitivament boig. Xipollejar entre la confusió de manera constant ens confon de tal manera que ja resulta complicat intuir per on és el camí per a una solució. La troca s'ha convertit en teranyina i ara resulta ja molt difícil desenganxar els peus del terra, defensar-se davant de tals depredadors.

I entre tot aquest batibull accelerat, mantinc el dubte sobre l'origen d'aquest caos. És el caos la conseqüència del desbordament? És el caos la finalitat del desbordament? És el caos el mitjà perquè continuï el desbordament? Quant de caos podem arribar a suportar? És millor no analitzar massa el caos per no desmoralitzar-me més? Quant de caos m'estic menjant sense ser-ne conscient? Suposo que la clau es troba en conèixer el caos, tractar d'entendre el caos per interpretar-lo i, fins i tot, anticipar-s'hi o, almenys, allunyar-se'n mentre sigui possible.

Llegia amb veritable plaer aquesta anàlisi de Josh Stylman, on descriu la “guia accidentalista per negar l'obvi” i he sentit un veritable pessigolleig de gust. En aquesta brillant anàlisi, s'esquartera el modus operandi de la manipulació de l'opinió pública, de l'aniquilament de la cultura democràtica, de la necessitat de la crítica per al sa desenvolupament de la societat. Descriu amb divertida claredat com es va encunyar el terme de “teoria de la conspiració”, avui evolucionat a “conspiranoics”, i de quina manera es va utilitzar per apaivagar els dissidents del poder. Els qui van tenir interès legítim a descobrir allò que tant incomodava les fosques esferes.

I és un goig recordar aquelles “teories de la conspiració” que es van transformar en història reconeguda al llarg del temps. Però mai no hi va haver disculpes prou contundents per a tots aquells que van ser perseguits, censurats, insultats, linxats públicament i portats a sentir-se en algun moment bojos per creure en el que veien els seus ulls i analitzaven els seus treballs excel·lents d'investigació. A aquests ningú no els demana perdó mai. Perquè quan la merda fa pudor i tot es destapa, el món es transforma i s'omple de gent que “ja ho sabia tot de sempre”, que no reconeix haver participat en el linxament contra el dissident. Arriben fins i tot a treure-li tot mèrit, assegurant que resultava quelcom evident. Aquest “mai no es va dir que” que tan bé explica el meu estimat doctor Alarcos.

Explica Stylman, que “això no pot ser veritat” es converteix en “el mecanisme de defensa de la ment contra el reconeixement de patrons”. I va més enllà, ja que apunta que “no es tracta d'escepticisme natural, sinó de rebuig programat”. Com l'he advertit, estimat lector, el text de Stylman és un veritable plaer. I ens explica que, com més gran és el patró, més forta és la negació. De què em sonarà tot això?

"Teoria de la conspiració" es va utilitzar per apaivagar els dissidents del poder. Els qui van tenir interès legítim a descobrir allò que tant incomodava les fosques esferes

“Com més gran és el patró, més forta és la negació. Han convertit l'escepticisme en una arma contra si mateix, creant una població que defensa reflexivament l'autoritat mentre ataca qualsevol desafiament de la mateixa”.

Diguem que fins aquí l'anàlisi és un acompanyament sobre fets que vivim actualment i que s'han anat desenvolupant d'una forma impecablement descrita per Stylman. Però l'anàlisi va més enllà. I com deia abans, analitzar el caos pot ajudar-nos a interpretar-lo, i potser avançar-nos d'alguna manera a les seves escomeses. Se suposa que de seguir-se el patró de control que se'ns ha aplicat fins ara (detalladament descrit en el text citat), el pròxim a esdevenir-se seria: identificacions digitals vinculades a registres de salut, les CBDC permetrien els diners programables, els sistemes de crèdit social disfressats de mètriques ESG, el capitalisme de vigilància fusionat amb el control estatal, escassetat artificial mitjançant cadenes de subministrament controlades...

“La veritat no és oculta, sinó protegida per la seva pròpia audàcia. Com va observar Marshall McLuhan: “Només els petits secrets necessiten protecció. Els grans es mantenen en secret gràcies a la incredulitat pública”. Això explica per què les grans revelacions sovint s'amaguen a plena vista: l'escala de l'engany coordinat excedeix el que la majoria de les persones pot acceptar psicològicament com a possible”, ens adverteix.

Arribats a aquest punt, pensar “per què continuar endinsant-se”, és lògic. És d'aquesta lluita de la qual he parlat aquesta setmana amb Josep M. Coll, autor de El monje y el activista. Debatre's entre procurar enfocar més i millor l'atenció, en lloc de perdre's en túnels, sentint que no tens temps d'arribar a tot... Però com diu Stylman, “una vegada que veus el patró, no pots deixar de veure'l. Una vegada que entens que el poder coordina, planifica i conspira per la seva pròpia naturalesa, l'única teoria conspiradora absurda és creure que no ho fa.” I com no podia ser de cap altra manera, perquè l'anàlisi puja en intensitat, acaba amb un dard directe al front del lector: “La qüestió no és si el veus o no, la qüestió és: què faràs quan ja no puguis deixar de veure'l?”