Faules de l’associacionisme

Jean de La Fontaine va publicar a la segona meitat del segle XVII, i en dues parts, un recull de 243 faules, en què escrivia en forma de poema unes històries en què diferents animals presentaven característiques humanes i que permetien extreure’n algun principi moral.

Abans de La Fontaine, fins i tot abans de Crist, Isop practicava ja les faules i, de fet, se’l considera el fundador d’aquest gènere. Un altre poeta de faules va ser el grec Fedre. El francès es va inspirar en escrits d’ambdós, i va tenir un gran èxit.

N’he triat sis, de les quals explicaré breument l’argument i la lliçó moral que se’n deriva, i intentaré aplicar-les al cas de l’associacionisme a casa nostra.

L’àguila i l’escarabat és una faula recollida per La Fontaine que s’inspira en un conte homèric, que va ser versionat per Isop. L’ensenyança d’aquesta faula és que no es pot menysprear ningú, malgrat la seva aparença de feblesa, perquè no se sap mai quins poders amagats pot tenir. De fet, les revenges dels menyspreats van donar lloc, en el món grecollatí, a diversos proverbis on apareixia l’escarabat com a record d’aquesta faula. Lliçó: no es pot menysprear les associacions petites perquè poden tenir palanques de força desconegudes.

L’ase revestit amb la pell d’un lleó presenta com a lliçó que les aparences enganyen i que no cal refiar-se de la primera sensació. De fet, l’ase no pot amagar la seva autèntica naturalesa, tot i que sovint en diferents faules apareix com a personatge vanitós o ximple. Per contra, la guineu és el paradigma de l’astúcia, i per això no es deixa ensarronar per la pell del lleó, que és el símbol del poder. Lliçó: el poder intentarà ensarronar-te, es presentarà sota determinades aparences, però vigila i no siguis ximple.

Una de les més conegudes, sens dubte, és la faula de La cigala i la formiga. Ens presenta una cigala que, després de passar-se l’estiu cantant, en arribar l’hivern es troba desproveïda d’aliment i demana a la seva veïna, la formiga, que li deixi algun gra per poder passar l’hivern, alhora que li promet que quan l’estiu arribi li retornarà el préstec amb interessos. La formiga li pregunta què coi ha estat fent durant l’estiu i la cigala li respon que cantar. En sentir-ho, la formiga gira cua i li diu a la cigala que espavili, tot recriminant-li la seva peresa. Lliçó: cal pic i pala tot l’any, i la despreocupació pot comportar la desaparició d’una associació. Calen dirigents d’associacions que sàpiguen estalviar, que sàpiguen gestionar i que s’adhereixin als principis de l’esforç i del treball.

Una altra molt bonica és El corb i la guineu. En aquesta faula, un corb està menjant un tros de formatge (o raïm, segons la versió) i una guineu el va a veure. Atès que la guineu volia la teca comença a plorar, i vol afalagar el corb dient-li que havia sentit dir que cantava millor que cap altre ocell. El corb, vanitós, va voler fer una demostració del seu cant, va obrir el bec, el formatge va caure, i va anar a parar directament a la boca de la guineu. Lliçó: compte amb la vanitat i amb les adulacions de tercers. Sovint no es basen en qualitats reals, però s’emporten la teca.

Llarga vida a l’associacionisme, si sap llegir les lliçons d’aquestes faules

La cinquena que voldria comentar és El moliner, el seu fill i l’ase. En aquest cas, tenim un moliner que va al mercat amb el seu fill. Carreguen la mercaderia a cavall de l’ase i ells van a peu, fins que senten uns veïns que se’n burlen perquè van a peu tenint un transport. El moliner decideix llavors pujar el fill a l’ase. Però llavors una dona diu que el fill no té pietat del seu pare, i tot seguit, el moliner fa baixar el fill i puja a l’ase. Justa la fusta, apareix un camperol que s’exclama que és un pare desnaturalitzat perquè fa que el nen vagi caminant mentre ell va ben còmode. Al final, tips d’uns i altres, tots dos decideixen pujar a sobre de l’ase, però no triguen a aparèixer uns homes que els criden exclamats que són uns maltractadors per carregar tant el pobre animal. Lliçó: mai no es pot acontentar tothom i qualsevol decisió portarà crítiques d’uns o altres i, per tant, cal mantenir-se en les pròpies conviccions i criteris. Lliçó especialment útil per a dirigents.

Per acabar, a la faula d’El corb i la guineu voldria fer-li una variant i hi introduiria un voltor. Un voltor que va donant voltes entre i sobre de les associacions i, quan en veu alguna en estat de feblesa o de momentani cansament, l’ataca i es menja tota la seva carn i n’aprofita tota la substància, fins a deixar-la fora de combat. Potser algú creurà que això no passa, doncs us asseguro que, en lloc d’una faula de La Fontaine, en molts casos s’assembla més a les pàgines viscudes de Folch i Torres; i que cadascú en tregui la lliçó corresponent.

Lliçó resum: no menyspreeu els petits, que no necessàriament són febles; el poder intentarà ensarronar-vos i, per això, cal malfiar-se’n; pic i pala, i esforç i treball tot l’any; compte amb la vanitat i les adulacions de tercers; mai no es pot acontentar tothom i cal mantenir-se en les pròpies conviccions; sempre hi ha voltors donant voltes, disposats a atacar en situacions de feblesa o de falsa confiança, i és qüestió de protegir-nos-en. Llarga vida a l’associacionisme, si sap llegir les lliçons d’aquestes faules.