El problema de ser un país petit és que tot s’acaba sabent. La virtut de ser un país petit és que tot s’acaba sabent. I que costa molt dissimular res, perquè tots ens escrutem des de tan a la vora que es fa ridícul pretendre semblar cap altra cosa que allò que s’és. Potser per això arriba un punt en què a Catalunya tot sembla ridícul. En aquesta petitesa, la informació corre de pressa. Tan de pressa, de fet, com m’he assabentat que el programa La Turra va enregistrar un episodi sobre espiritualitat que mai veurà la llum. En el seu lloc, s’ha emès un episodi que vol respondre les preguntes següents: “És possible separar la fe de la institució? Podem viure sense creure en un sentit o poder superior? El conservadorisme s’ha apropiat de la fe?”. Aquest és el marc. Gens parcial, i ara, no fos cas. Es veu que en l’episodi que romandrà per sempre més a les tenebres de l’audiovisual, hi parlaven un jove cristià, un de jueu, una noia budista i una de musulmana, i que entre ells es van entendre prou. Que van explicar com s’havien acostat a la fe de grans, que en van parlar des de la seva experiència personal. Que, despullant-se més o menys, van procurar exposar de quina manera el sentit de transcendència els havia canviat la mirada sobre la vida. 

La Turra és un exemple de programa pensat perquè se’n puguin fer talls viralitzables a xarxes. És, doncs, un programa per a les xarxes. En aquest paradigma, el conflicte dialèctic a la tertúlia garanteix la viralitat dels talls que se’n puguin fer. Això mena a un tracte superficial del fet espiritual o fins i tot religiós, perquè un ambient hostil dificulta l’aprofundiment en el diàleg que cal per parlar amb propietat i comoditat de la vida interior. Un marc estructurat des de la fiscalització ja no de la fe, sinó d’allò que el prejudici dicta que qualsevol fe representa, incomoda qui n’és objecte: en contraposar-s’hi, un sent que es converteix automàticament en la caricatura que l’extern està projectant sobre seu. Amb la pregunta de la presentadora feta des de l’ànim d’esvalotar el galliner, n’hi ha prou perquè la persona que és en un plató —o on sigui— senti que ha de combatre el prejudici de l’altre i que, procurant de combatre’l, encara el reforça més. En realitat, no hi ha res que pugui dir-se en contra d’una decisió que ja està presa. Un es presta a parlar d’una qüestió més o menys íntima, un va predisposat a obrir-se i fer-se vulnerable, i s’acaba sentint graponejat contra els seus interessos, convertit en un estereotip, damnificat d’un parany.  

Parlar d’espiritualitat en un marc de clixés és no poder parlar-ne

Parlar d’espiritualitat en un marc de clixés és no poder parlar-ne. Déu surt a trobar-nos a tots d’una manera única: ens crida a tots pel nostre nom. Això està articulat des d’una lògica cristiana, però em sembla que des d’altres religions i espiritualitats també es pot validar. El nostre sentit de transcendència va íntimament lligat a la nostra història personal, i quan escric això no em vull referir a si els nostres pares o avis són o eren creients: la fe no és genètica. Em vull referir a cada moment de les nostres vides en què hem sentit que a través del dolor o de l’alegria, a través de la solitud o la companyia, a través del silenci o del soroll, a través d’una pregària elevadíssima o d’un acte quotidià convertit en experiència sobrenatural, Déu —o una força més gran que nosaltres mateixos— sortia a buscar-nos. Això, en general, val per a qualsevol persona de qualsevol confessió, perquè val per a qualsevol persona que sospiti que som a la terra de passada i que potser sí que deu haver-hi alguna cosa més. En el que és personal de totes les nostres vides interiors, també hi ha un gest universal d’inclinació a la transcendència. Potser per això els prejudicis fan tanta nosa a qui procura parlar-ne des de la seva experiència —de vegades amb una fe per vertebrar, de vegades amb inconcrecions—: perquè són etiquetes genèriques i sovint injustes que invaliden d’entrada i de facto la nostra història amb Déu. Potser per això, també, de vegades m’és més fàcil compartir l’experiència de fe amb un musulmà o amb un jueu: perquè procuro d’entrada no projectar el prejudici sobre l’altre, amb l’expectativa que l’altre en qüestió tampoc el projectarà sobre meu, i així podrem viure una conversa menys hostil i més honesta.

A hores d'ara, costa molt pensar que un programa com La Turra és un programa on parlar lliurement sobre fe, si no és per confirmar els patrons polítics i ideològics dels caps que hi ha al darrere. No és matusseria: hi ha intenció. De fet, que no s’emetés el programa en qüestió i que en el seu lloc se n’emetés un altre per parlar de conservadorisme i institucions —l’Església—, confirma força aquesta tesi. Té un punt irònic, perquè al final de tot els qui acusen els altres de sectarisme sempre acaben essent més sectaris que els acusats de torn. I té un punt encara més i més irònic, si se’m permet, perquè es va haver de gravar l’episodi que finalment s’ha emès per poder aprofitar l’entrevista del programa no emès a… Rigoberta Bandini! Fa riure molt. De tot i de tothom se’n pot treure una caricatura si se’n té la intenció, i riure està molt bé. El que potser no està tan bé és vendre l’aparença d’un espai de conversa plural i obert per acabar cavil·lant a veure si puc fer dir a aquests tertulians allò que confirmi el meu prejudici descregut. Si s’hi va de bona voluntat, un escenari així sempre genera desconfiança.