El títol el manllevo del començament de la Trilogia federal de Miquel Caminal i Badia que ens va deixar el maig del 2014. I ho faig amb la recomanació de rellegir els mestres del pensament polític que, a falta de cultura democràtica viscuda i incorporada a la societat i per la societat des de fa dècades, ens ensenyin de nou a destriar el fum de les fórmules alterades. És urgent que coneguem i retinguem les reflexions de qui ens ajuda a entendre i a entendre’ns, com en Miquel Caminal. Sols així podrem descobrir què hi ha de màgia en propostes que volen semblar assenyades però que no van més enllà de l’acceptació de les pròpies limitacions. Sols així podrem refusar que ens construeixin un horitzó —que podria i hauria de ser sencer— però que es queda en una restricció a la mida dels miops. Cal retrobar-se amb els homes i les dones sàvies que ens facin adonar de la davallada històrica consentida…  i que la sínia on ens instal·len amb tant de seny, dona voltes en l’absurditat i ja no ens mou cap a un estadi de més llibertat i més consciència.

Miquel Caminal va escriure a Trilogia federal, tres cartes d’un federalista català unes dures afirmacions, el 2013, que tornen a ser un retrat molt acurat del que passa el 2023: “Actualment, el catalanisme navega a la desunió, i als dirigents del procés independentista dominant els falta sentit de la responsabilitat del moment històric que s’està vivint. Han promogut una acció política sense matisos ni estratègia, a cavall d’una legítima i lògica mobilització popular davant la discriminació i humiliació de la identitat i drets de la societat catalana. Però aquesta desorientació i divisió interna del catalanisme no ha d’ocultar la qüestió de fons: l’autoritarisme que caracteritza un nacionalisme espanyol, que lluny d’obrir vies de diàleg, es mou entre l’autisme, l’insult i l’amenaça.”

I és precisament aquest autoritarisme que va sobrepassar l’1-O del 2017 el seu propi autisme, i va convertir insults i amenaces en violència i repressió que encara dura, el que dona credibilitat —per més que a alguns els costi assumir-ho— a l’afirmació de que el federalisme és un programa definitivament utòpic quan es vol aplicar a un Estat que, essent-ho, es nega com a plurinacional per la glòria ara d’un Borbó, i abans, d’un dictador. Així, la raó i la lògica, en clau de no sotmetiment, ens porten a un independentisme que en Miquel Caminal volia (i no era ni és l’únic) tan científic com irremeiable.

Si manca sentit de responsabilitat del moment històric, si es proposa des de les més altes instàncies reprendre el diàleg més infèrtil, i si cada dirigent en condicions d’un cert comandament es guia per les seves pròpies dèries, no és estrany que l’opinió pública s’allunyi del discurs oficial dels representants

Per tot l’anterior, m’ha semblat molt madura la puntualització que en fa Jordi Muñoz, l’actual director del Centre d’Estudis d’Opinió, de l’enquesta política que es va publicar fa no massa dies. Com es pot llegir en aquesta entrevista.

“El desgast en el suport a la independència hi és, però no és molt gran. Tinc la sensació que en l'opinió pública el canvi ha sigut menys fort que en el discurs polític”. La distància s’accentua si es té present que en l’enquesta guanya suport la proposta federalista en partits com ERC, oficialment independentista. Però si manca sentit de responsabilitat del moment històric, si es proposa des de les més altes instàncies reprendre el diàleg més infèrtil, i si cada dirigent en condicions d’un cert comandament es guia per les seves pròpies dèries (vegi's les propostes de l’alcaldable Xavier Trias per Barcelona que sembla menystenir Junts fins a fer-lo invisible ), no és estrany que l’opinió pública (la de la gent), s’allunyi del discurs oficial dels representants i community mànager dels partits polítics. Segurament aquest és un dels motius pels quals Catalunya, també en paraules de Jordi Muñoz, és un dels països amb “nivells més alts de desafecció política”.  

I si ho reitero és perquè lamento que quan la desafecció política era menor es varen posar tanques per separar ciutadania i polítics. I perquè els activistes s’han foragitat dels escons, com també s’ha fet amb els acadèmics crítics. I ara,  quan es cerquen obstinadament les unitats sota el signe dels unicorns i la desmemòria més propera, s’ignora la visió apassionada i acadèmica de Miquel Caminal que sols podia ja entendre —al contrari del que havia defensat la resta de la seva vida— que la unitat de gairebé tot el catalanisme s’aconseguirà “al voltant de l’única opció defensable per exclusió de totes les altres: la independència.”