“L’homme qui marche”, aquest és el títol de l’exposició que va organitzar la UNESCO a París en homenatge a Federico Mayor Zaragoza amb motiu dels seus 80 anys, ara en fa deu. Tots els que hem treballat amb ell sabem que una de les coses que el definia era una energia i capacitat de treball inesgotable. Però era més que això, era una filosofia de vida, d’aprofitar amb intensitat cada moment i de no defallir mai davant de cap repte, entrebanc o desafiament. “Canteu i balleu, que ja descansareu, quan us morireu”, un verset d’una sardana d’Enric Morera que de petit li cantava la seva mare, i que ell repetia amb assiduïtat.

De profundes arrels familiars tortosines, de les quals sempre feia gala, va néixer, però, al carrer Muntaner de Barcelona. Entre els carrers París i Londres, cosa que, segons la seva mare, l’havia predeterminat a una carrera professional i vital de viatge constant. Poques persones han viatjat com ell abans, durant i després de la seva etapa a la UNESCO. Tant, que un dels seus metges afirmava que tenia una petita alteració en els glòbuls blancs de la sang que s’explicava per haver passat tantes hores a l’avió.

Estudià a Virtèlia, amb els seus veïns d’escala, els Maragall, amb qui molts dies agafava el tramvia per anar a escola. També jugà a hoquei, de porter si no recordo malament, i en diverses ocasions m’havia parlat amb un cert orgull d’una portada del diari Sport que havia protagonitzat de jove.

Per qüestions professionals del seu pare, la família es traslladà a Madrid quan ell tenia 14 anys. Com també havia comentat en alguna ocasió, “A mi em fan molts homenatges, potser massa i tot. El meu pare sí que se’ls mereixeria, ell que pràcticament sense estudis va acabar creant i dirigint la primera empresa d’antibiòtics a Espanya”. 

Perquè entre tots els seus referents, que eren molts i importants, no hi havia ningú que passés per davant dels seus pares. D’una família de llarga tradició republicana, no debades el seu oncle avi fou Marcel·lí Domingo (o Marcelino com diria ell), el destacat polític tortosí que fou ministre d’Educació durant la Segona República. I d’una mare radicalment antibel·licista “fill meu, els generals mai els veuràs a primera fila, ells sempre ben resguardats i calentons lluny del front”, com més d’una vegada havia explicat.

Estudià farmàcia, amb un expedient acadèmic brillantíssim, que només seria superat en aquella promoció per qui seria la seva futura esposa, que l’acompanyà sense defallir durant quasi set dècades. Amb 24 anys ja era doctor i als 28 catedràtic de Biologia Molecular a Granada. Passà per Oxford, amb el professor i Premi Nobel Hans Kreps, i d’allà tornà a Granada on acabà, en una carambola que ell no havia buscat ni promogut, en rector als 34 anys, a finals del 1968… En els seus anys de rector només hi va haver dos campus universitaris de l’Estat que no van ser clausurats per ordre governativa, un d’ells el de Granada. Com ell deia, “On es pensen que vaig aprendre a negociar i a actuar com a mediador?… Doncs el 1968 a Granada, mediant entre estudiants trotskistes, marxistes i de totes les branques possibles, entre catedràtics i professors joves i, evidentment, mediant amb el governador civil”.

A partir d’aquí, una carrera fulgurant, com poques se n’han vist, coronada amb els dos mandats a la UNESCO, dotze anys que van canviar la institució i el van canviar també a ell, prenent consciència profunda de la realitat del món, i de les injustícies i inèrcies històriques que en gran part encara el governen.

Tractà amb els més grans i poderosos, i entaulà amistats intenses amb algunes de les personalitats més rellevants de finals del s. XX, des de Mikhaïl Gorbatxov a Nelson Mandela, passant per Mohammed Khatami —el president iranià reformista—, François i Danielle Mitterrand, Mário Soares, Isaac Rabin o Yasser Arafat. D’algunes d’aquestes relacions jo vaig tenir el privilegi de ser-ne testimoni. De fet, ell fou el primer que posà junts en una taula els esmentats Rabin i Arafat, en una mítica reunió a Granada el 1993. Una reunió que molts pensaven que no s’acabaria fent mai, però que gràcies a ell finalment es dugué a terme.

Una de les coses que el definia era una filosofia de vida d’aprofitar amb intensitat cada moment i de no defallir mai davant de cap repte, entrebanc o desafiament

Més enllà de la seriositat i l’elegància immaculada que projectava la seva manera de vestir, a vegades li agradava posar en qüestió certs convencionalismes i sobretot posar a prova la rigidesa, i en molts casos absurditat, d’alguns serveis de protocol. Es divertia explicant l’anècdota d’una audiència amb l’Emperador del Japó quan era director general de la UNESCO. L’estricte protocol marcava que l’audiència havia de durar 15 minuts, ni un més ni un menys, i a la sala hi havia un rellotge per recordar-ho a tothom. En Mayor anava calculant el temps, i quan cregué que en quedava poc digué a l’Emperador “és una pena que se’ns acabi el temps, perquè precisament li volia comentar que duc amb mi uns CD-Rom que hem fet a la UNESCO sobre la nova classificació de la vida animal submarina…”. De sobte, el rostre de l’Emperador Hiro Hito, consumat biòleg marí, va canviar completament i digué “tenim temps, tenim temps, no es preocupi...” i l’audiència s’allargà mitja hora més, per a desesperació dels serveis de protocol imperial, el més estricte del món.

Deia doncs que va tractar amb grans personalitats, però allò que el va impactar més van ser les persones entregades completament als altres, com la Mare Teresa de Calcuta. O els testimonis de persones que en diríem anònimes, però que li van fer canviar radicalment la manera d’entendre o fer les coses. Com aquell minyó d’un grup de nens de països del Sahel que havien passat uns dies a París becats per alguna institució i havien acabat al despatx del director general. Quan els va preguntar què els havia impressionat de París, tot esperant una resposta del tipus “la Torre Eiffel” o “El Louvre…” aquell nen va respondre “l’aixeta!”. Perquè les mares d’alguns d’aquells nens dedicaven quasi dues hores cada dia a anar a buscar aigua del pou que estava a més d’un quilòmetre de casa seva…

O aquella professora, també d’un país africà, que se l’escoltava amb cara de circumstàncies en una visita seva com a director general a una escola urbana d’una ciutat subsahariana. Al final de la seva intervenció en Mayor va voler parlar amb ella, volia saber què significava aquella expressió de desaprovació… i ella li va dir: “vostès i els seus experts venen sempre a dir-nos què és el que hem de fer, parlen, parlen, parlen… i que ens escolten mai a nosaltres, als mestres que fa anys que estem aquí i sabem perfectament què és el que ens fa falta?”. Sense saber-ho aquella mestra acabava de fer un gir copernicà al programa educatiu de la UNESCO. En qüestió de pocs mesos es presentava el nou programa educatiu de la institució sota el títol “La UNESCO a l’escolta”.

Fou també un consumat poeta. Una de les seves vàlvules d’escapament davant l’estrès i les tensions d’una vida intensa, imparable. Amb motiu del seu setanta-cinquè aniversari li vam preparar un llibre sorpresa amb una petita selecció d’alguns dels seus poemes. I en homenatge a l’home que va ser capaç, quan era ministre d’Educació, de fer el primer decret ministerial de la història que començava amb un poema —tot i l’oposició d’un petit exèrcit de subsecretaris i funcionaris que li deien que això era impossible—, acabaré amb un dels que crec que més el definien:

“Aixecaré la veu
cada matí
cada tarda
cada nit.

Sense parar
retronarà el meu clam

…..

fins que es pobli
d’amor
la terra entera.

Mentre visqui
i pugui articular
una sola paraula,
proclamaré a tot vent
de matinada:
no hi haurà treva
fins que tots els lligams
siguin desfermats.”