Hi ha una esquerda dins del PP que a Alberto Núñez Feijóo li costa cada vegada més tapar i Isabel Díaz Ayuso assenyala i engrandeix amb èxit. En la contraposició de dos models, el d'un PP clàssic que negocia amb el PNB i Junts perd davant el PP-VOX, segellat amb l'aliança orgànica de governs de coalició després de les autonòmiques de 2023 desmantellats per Abascal, no per Feijóo. En aquest xoc, PP-Feijóo versus PP-Ayuso, la presidenta madrilenya aconsegueix amb èxit imposar una línia neotrumpista i Feijóo, volent pescar en ambdós espectres, es desdibuixa i resulta incomprensible per a una part important de votants del PP.

La dificultat de Feijóo per marcar la línia nacional venia d'abans i s'ha destapat amb força després del cop de volant del decret òmnibus. L'últim símptoma d'una cascada de decisions de la direcció nacional que no acaben de ser enteses ni tan sols pels barons autonòmics. Passar del no al sí a l'òmnibus sense saber explicar-ho ha tingut un cost. El van rebutjar quan eren determinants, anuncien el sí quan el seu vot és irrellevant. El problema és que el salt en la posició de vot es va posar en un tuit i no va sortir cap portaveu a donar les raons. I quan ho van fer, votant sí al palauet recuperat del PNB i les mesures antidesnonaments, els va enfonsar en la contradicció.

Pel camí s'han carregat la relació amb el PNB, i amb Junts han passat d'"estar orgullosos" dels pactes a acusar el PSOE de "ballar una sardana a Waterloo" amb la imatge creada per IA d'un Sánchez agenollat davant de Puigdemont. Tirar endavant l'òmnibus és el més encertat per a la posició de govern del PP. Resulta que l'obsessió per deixar sense oxigen parlamentari Pedro Sánchez i intentar posar fi a la legislatura els fa cometre massa errors i fa incomprensible que un dia votin el contrari de l'anterior.

La presidenta madrilenya aconsegueix amb èxit imposar una línia neotrumpista i Feijóo, volent pescar en ambdós espectres, es desdibuixa i resulta incomprensible per a una part important de votants del PP

És molt difícil saber si Feijóo s'aproxima al centre liberal o a la dreta dura. No tenir una idea clara de la posició del PP, no saber justificar què es vota, per què Carlos Mazón va fracassar en la gestió de la DANA o no ser clar en els temes que marquen l'agenda nacional i global, genera inseguretat. No se sap què opina Feijóo de quina ha de ser la posició d'Espanya respecte a Donald Trump, com actuarien si estan en contra dels aranzels i els Estats Units els manté, què opina del desmantellament del marc europeu que pretén Elon Musk i ni tan sols han reaccionat quan el propietari d'X fa campanya per Alternativa per Alemanya. No se sap quins serien els seus socis preferents en unes eleccions generals i tampoc no ha organitzat un lideratge de veus que expliquin la posició del PP en política exterior, energia, el pacte verd, les polítiques reaccionàries de l'extrema dreta o la mal anomenada guerra cultural.

En aquesta última també guanya VOX quan arrossega el PP a una crítica tímida cada vegada que els d'Abascal se surten del tauler. Clamen contra Sánchez, però guarden silenci quan VOX demana prohibir l'avortament, enalteixen Franco al Congrés o s'alineen amb Viktor Orbán a Brussel·les. És fàcil preveure que la trobada internacional ultra organitzada per a aquest cap de setmana a Madrid també comptarà amb el silenci de Feijóo. I encara que les dretes convencionals pateixen a tot Europa i es recol·loquen com poden, el PP no pot esperar que altres prenguin posicions per ells.

En aquesta indefinició guanya Ayuso, amb un lideratge elèctric i populista que sintonitza amb l'onada ultra mantenint la marca PP. En la seva línia polaritzant i combativa, col·loca Sánchez en una diana que tapa Feijóo. L'onada d'ultradreta és diversa en la seva composició, però clau en la configuració de les forces polítiques als països democràtics. Com més evita Feijóo posicionar-se, més s'escolta Aznar i Ayuso, en perfecta sintonia de missatges. A totes les enquestes privades el PP suma folgadament amb VOX. Sánchez empitjora els seus resultats, però Feijóo també. I ho fa amb un VOX que consolida el seu electorat per sobre del 12% amb el vent a favor. A aquest pas, no queda clar qui pot ser la crossa de qui. Confiat que l'antisanchisme ho farà tot, Feijóo es desdibuixa i alimenta un corrent cada vegada menys intern i més explícit.