Diu Salvador Illa que ha vingut a treballar i a construir. El president de la Generalitat és conscient que el país està tan cascat moralment i intel·lectualment, que n’hi ha prou amb un parell de conceptes connotats positivament per simular l’estrena d’un estadi millor. Millor per a qui? No ho sabem. Treballar en quin sentit? Construir què, exactament? Tampoc no ho sabem. A la Catalunya pacificada, aquestes són respostes que no calen per bastir una idea de país. Diu el president Illa que tot això ho farà sense fer soroll; a més a més, que és una altra manera de dir que qualsevol que s’hagi arrepenjat a l’eix nacional català d’una manera massa explícita ha estat mandrós, perquè només en l’espanyolisme de pretensió neutral hi ha institucionalitat i virtut.
Salvador Illa no ha arribat per espanyolitzar el país, Salvador Illa ha arribat al Palau de la Generalitat perquè deu anys de procés monopolitzat pels partits i deu anys d’explotar la idea d’independència al servei de l’electoralisme autonomista han corcat la relació dels catalans amb la política que els havia d’alliberar. La seva presidència és fàcil perquè, si com qualsevol que rasca poder vol perpetuar-lo, no ha de fer res més que abandonar-se a les dinàmiques que el PSOE vol per a l’Estat. Per molt que els ideòlegs socialistes remin per elevar-lo, Illa no és la causa de res: n’és la conseqüència. Tot el que ha fet d’ençà que és president, ho ha fet des d’aquesta consciència: ha posat una bandera espanyola al seu despatx com qui posa la cirereta al pastís per marcar territori, ha anunciat un pla contra la sequera per reforçar el miratge del treballador —que interpel·la directament l’esperit de botiguer caricaturitzat—, i ha omplert el sottogoverno, en gran mesura, de gent que no ha conegut cap vida laboral fora del partit amb la pretensió de qui contracta els millors professionals.
El problema de la resposta traumàtica del postprocés és que atorga al PSC l’aparença de seguretat que ofereix pau al trauma.
El president de la Generalitat ha revestit l’espanyolisme de tecnocràcia per copar les institucions amb l’eina més prolífica que ostenten els nacionalismes d’estat: la ponderació, la imparcialitat i la promesa d’un ordre sempre al servei de l’statu quo. En realitat, però, només cal rascar una mica per destapar que el PSC va tan curtet de recursos humans com la resta. Amb un independentisme ideològicament trinxat i emmetzinat i amb clares dificultats per tenir cap idea que el faci sortir de l’espiral, l’únic que li cal al president és mantenir la centralitat política perquè tothom assumeixi amb automatisme programat que el que surt més a compte sempre és apuntalar el PSC. Quan escric PSC, en realitat escric estat espanyol. La majoria de les preguntes que desperten els conceptes fàcils amb què Salvador Illa s’ha embolcallat tenen la resposta aquí: una etapa millor per a l’Espanya que es diu plurinacional mentre recentralitza, treballar per Madrid sense fer gaire soroll, construir una Catalunya netament sucurzalitzada, en què ser català només suposi una singularitat folklòrica. El panell de “progrés” que fan girar els socialistes sempre assenyala cap a la submissió. Orbitar-lo políticament significa acceptar aquest sotmetiment.
El marc lèxic del progrés i la feina és idoni perquè la presidència d’Illa tota sola ja sembli una gesta virtuosa. Escrivia Iván Redondo a La Vanguàrdia que «ara funciona el diàleg i la negociació entre diferents en què tots cedeixen i acorden. Així es construeixen les democràcies fortes. I aquí tenim el pare Illa, perquè Illa és, amb Sánchez, el protagonista d’aquest canvi de paradigma». La feina de les criades ideològiques dels socialistes ha estat aprofitar les flaqueses independentistes i aconseguir que la submissió, per als sotmesos, sembli sempre més desitjable que la insubordinació. El problema de la resposta traumàtica del postprocés és que atorga al PSC l’aparença de seguretat que ofereix pau al trauma. I que, per construir res al marge del PSC, ara mateix cal “salvar-ho” tot: les dinàmiques dels partits polítics independentistes que ens han dut fins on som i que el legitimen; l’instint de replegament que fa que segons quines propostes lingüístiques i culturals de mínims semblin trencadores; les estructures de poder —als mitjans, a les institucions, al món empresarial— que fan que aixecar massa el cap suposi jugar-s’hi el coll; els corrents que empenyen a acceptar, com a mínim, una quota d’espanyolisme per poder navegar el món de la literatura o de l’art. Salvador Illa és president de la Generalitat perquè tot el que ha calgut perquè ho sigui —i perquè no sembli gaire greu— ha fet crosta abans que s’arribés a institucionalitzar res.