Tot apunta que les eleccions d’avui a Alemanya donaran pas a una nova coalició de cristianodemòcrates i socialdemòcrates, però el partit que experimentarà un major creixement en vot popular serà Alternativa per Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta que, duplicant la seva representació al Bundestag i situant-se com a segona força parlamentària, liderarà l'oposició i es confirmarà com a alternativa de poder. Segons tots els sondejos, creix la coalició de dretes CD/CSU i l’AfD i cauen els socialdemòcrates, els Verds i els liberals, així que no és una barbaritat suggerir que alguns vots de l’esquerra se’n van a l’extrema dreta.

A França, ja fa temps que l’alternativa de Poder és el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. És l’alternativa i alguna cosa més, atès que el primer ministre, François Bayrou, governa amb el seu permís, després que el grup de l’extrema dreta l’ha mantingut al càrrec impedint que prosperin les repetides mocions de censura de la França Insubmisa. I té la seva lògica, donat que les polítiques de Macron i Bayrou són encara més conservadores que les dels seus predecessors.

A Itàlia, als Països Baixos, a Polònia, a Hongria... l’extrema dreta torna a irrompre en l’escenari polític europeu, esperonada per la victòria de Donald Trump als Estats Units i també per les maniobres del líder rus, Vladímir Putin. L’extrema dreta ja no és un fenomen conjuntural. Ha tornat per quedar-se amb un nou ordre mundial diferent dels anteriors, en el qual Europa, com s’ha vist aquesta setmana respecte d’una guerra tan propera com la d’Ucraïna, no té una sola veu i, per tant, és incapaç d’exercir com a subjecte polític. Sense influència global, la prioritat dels governs europeus, tots abstrets amb prou problemes interns, serà tancar-se en la disputa del poder domèstic. També a Espanya i per descomptat a Catalunya.

El xoc cultural, la col·lisió religiosa i el conflicte social pertoca als poders públics gestionar-los pensant en tothom, en els immigrants i en els autòctons que fins a cert punt poden sentir-se amenaçats, si més no, en els seus valors. Sense el treball de l’Imam, Sílvia Orriols no seria avui batllessa

A Espanya, malgrat els enrenous interns del partit que lidera Santiago Abascal, Vox continua escalant posicions. Circula alguna anàlisi de tendències que espanta sobretot el Partit Popular si, com tothom preveu, Pedro Sánchez i Carles Puigdemont mantindran viva la legislatura espanyola fins al 2027. A curt termini, Vox es consolida com a tercera força parlamentària. Tanmateix, a llarg termini la situació pot canviar. La corba ascendent, més el clima global favorable, el suport de l’Administració Trump i la intervenció dels instruments persuasius d’Elon Musk dibuixen a llarg termini un creixement de Vox a costa no només però sobretot del PP, que no faria impossible el sorpasso en l’àmbit de la dreta. Albert Rivera ho va intentar i va fracassar, però els temps estan canviant tan vertiginosament que ja res no és descartable. En tot cas, tal com va tot, com més duri Pedro Sánchez a la Moncloa, millor per Vox i pitjor per al PP. A favor de Sánchez hi ha encara a Espanya el record de la dictadura franquista, la qual cosa li permet centrar la seva estratègia a promocionar Vox com la gran amenaça democràtica per dividir la dreta.

I el mateix fa el PSC a Catalunya, ara amb Aliança Catalana, el partit que amb el vent global a favor, tot el que guanyi serà en detriment de la resta de forces independentistes, també de Vox que ja parla en català, però sobretot de Junts i totes els altres. Hi ha prou estudis que assenyalen transvasaments de vots d’ERC i fins i tot de la CUP al partit de Sílvia Orriols (Berga). I això li assegurarà al PSC aturar el creixement de Junts, evitar el sorpasso, mantenir-se com a llista més votada i eternitzar-se en el Govern amb el còmode suport d’ERC i Comuns. Dels debats al Parlament català ja només transcendeixen a les xarxes els duels retòrics entre Salvador Illa i Sílvia Orriols, retroalimentant-se mútuament. Així que el pas que anem Aliança Catalana passarà a tenir potser una dotzena de diputats, i els socialistes ben contents que estaran, perquè no serà a costa seva, sinó dels seus principals competidors.

Aquesta setmana hi havia cimera dels Estats Units i Rússia a Aràbia Saudí, cimera europea sobre la guerra a Ucraïna debatent sobre la conveniència d’enviar soldats a la guerra, però els telenotícies van obrir amb la no-notícia que no hi hauria moció de censura contra Sílvia Orriols. I les tertúlies a tot drap. I l’assumpte no era Orriols ni el feixisme, ni la immigració, ni els problemes de Ripoll, era que Junts no va contribuir a descavalcar Orriols, la qual cosa els convertia en còmplices del dimoni. I a continuació Junts, caient en el parany dels seus adversaris, es va apuntar patèticament al discurs barato antifeixista per justificar una tàctica estrictament partidista perquè Aliança Catalana no li arrabassi d'aquí a uns anys uns quants escons al Parlament. Ni una paraula sobre la gestió d’Aliança Catalana al municipi. Això sí, vinga discursos antifeixistes de tots plegats, però sense arguments que contrarestin res.

Els discursos de l’extrema dreta són, a banda de perillosos, poc consistents... i fàcils de comprendre, però per posar-los en evidència cal rebatre’ls amb arguments consistents i comprensibles... i polítiques que requereixen poder polític per exercir-les i molts recursos que Catalunya no té

La immigració és un fenomen imparable, per un instint de supervivència dels immigrants, però també perquè el Primer Món els necessita. Ja poden aixecar murs, que la substitució demogràfica, que espanta no només a l’extrema dreta, ha estat un fet repetit al llarg de la història. Ara bé, el xoc cultural, la col·lisió religiosa i el conflicte social sempre ha tingut conseqüències i ara pertoca als poders públics gestionar la situació pensant en tothom, en els immigrants, però també en els autòctons, que fins a cert punt poden sentir amenaçats, si més no, en els seus valors. Sense el treball de l’Imam, Sílvia Orriols no seria avui batllessa de Ripoll.

L’extrema dreta no resoldrà res, més aviat ho complicarà tot, però les polítiques bonistes que s’han aplicat a Suècia i Alemanya han resultat un fracàs i han esperonat la xenofòbia política. És molt recomanable la sèrie Punt de no retorn del Raül Gallego sobre Suècia. Demostra que certament és difícil trobar l’equilibri entre la bona acollida i la pau social, sobretot quan les desigualtats augmenten per als immigrants i per als autòctons, perquè els problemes no esclaten als barris elegants, però és impossible gestionar-ho amb un plantejament maniqueista de bons i dolents. Els bons també han de demostrar que són millors.

Umberto Eco ja va descriure que disposar d’un enemic és fonamental per construir la pròpia identitat i que si no n’hi ha, s’ha d’inventar. Els nazis van assenyalar els jueus; Franco, el contuberni rojo-separatista-judeomasónico; ara Trump i tota l’extrema dreta assenyalen els immigrants; Sílvia Orriols es declara islamòfoba. Certament, sí, sí, tots són molt dolents, però per exercir d’antifeixista no n’hi ha prou a erigir-se en enemic dels feixistes i seure al Parlament una diputada amb el cap tapat. Els discursos de l’extrema dreta són, a banda de perillosos, poc consistents... i fàcils de comprendre, però per posar-los en evidència cal rebatre’ls amb arguments consistents i comprensibles... i polítiques que requereixen poder polític per exercir-les i molts recursos (Catalunya encara no té ni una cosa ni una altra). O és que els antifeixistes es conformen a assenyalar l’enemic només perquè el necessiten per justificar la seva existència?