"Qualsevol agnòstic o ateu que hagi conegut de petit un autèntic Nadal tindrà per sempre, li agradi o no, una associació en la seva ment amb un nounat i una força desconeguda"
G.K. Chesterton
El dilema de cada any per al columnista en aquestes dates: us parlo del fiscal, del jutge, de la imputació, d'en Pedro, de Puigdemont i de l'embolic o passo i us deixo tenir la festa en pau? El dilema no és tant, ja que fa temps que estem amb la matraca i temps tindrem per ser-hi sotmesos l'any nou, o sigui que fora bo donar-vos repòs i descans el matí de Nadal i deixar les qüestions que no són propícies per a la nit de pau i menys per a l'eventual ressaca subsegüent.
Però necessito una mica de tensió, de drama, per poder armar una columna i que me la recorreu amb aquells ulls de no haver dormit que us veig amb la premonició de l'experiència. Sense tensió no hi ha narració. Això tampoc no és cap problema, hem arribat a un estúpid punt en què hi ha tibantor en gairebé qualsevol cosa —incís, com us va anar el sopar?— o sigui que el fet mateix de felicitar les tradicionals festes, recollides per a tothom al calendari laboral, ha esdevingut font de conflicte. Pel que sembla, si ets dretà només pots felicitar Nadal i el naixement del Nen Jesús i la missa del Gall i si ets esquerrà has de felicitar el solstici d'hivern, en un retorn al neopaganisme, com si aquest, en el seu moment, no en representés una altra mena de religió. I en aquests temes s'han tornat a embolicar, com si de tal debat se n'hagués de derivar una puresa atea i una puresa cristiana que els allunyés de la potinga comercial en què fa temps que ha derivat tot plegat.
La veritat és que Nadal per a un europeu, fins i tot agnòstic o ateu, entronca directament amb la infantesa pròpia i amb la infantesa dels que ens van precedir en un continu cultural que no estableix diferències ni entre països ni entre els diferents cismes que van escindir ortodoxos, luterans, calvinistes o anglicans. Nadal és Europa i els llocs als quals Europa va arribar; Nadal és part de la nostra terra comuna a la qual no sé per quins set sous hem de renunciar siguin quines siguin les nostres creences o la nostra ideologia. Tot és qüestió d'amalgamar. Això és el que van fer les religions cristianes en el seu moment, assumir els ritus politeistes i resignificar-los. Al final de l'Imperi Romà, Nadal ja apareixia com a festivitat que havia absorbit les Saturnals, dedicades a Saturn amb el motiu del renaixement de l'any i que se celebraven el 25 de desembre. A la zona nòrdica, Jul, la festivitat del solstici, es va refundar en el Christmastime. Absorbir, amalgamar i no rebutjar o encegar o impedir o estigmatitzar; aquest ha estat l'èxit de les tradicions que han arribat fins aquí. No topar-hi, respectar-les. Als de la bajanada de no dir "Nadal" per si molestes les altres religions, els hauria volgut veure jo entre musulmans contemplant els passos de Setmana Santa com he estat jo, i és que, no ho oblideu, Crist per a ells també és un dels profetes. Respecte, omnicomprensió, tolerància i consideració. Què es pot objectar a la idea global d'una nit de pau i d'amor?
Nadal és part de la nostra terra comuna a la qual no sé per quins set sous hem de renunciar siguin quines siguin les nostres creences o la nostra ideologia
A la meva família hi havia una tradició particular, cultivada pels meus pares, consistent en què cada tarda abans de la Nit de Nadal, amb marge, perquè calia arribar al sopar, sortien a fer una gira per casa de tots els germans i germanes de cadascun d'ells i per les dels seus amics més íntims per felicitar-los per Nadal. Quan era petita els vaig acompanyar moltes vegades. No eren poques cases, el meu pare era el petit d'una família nombrosa i la meva mare tampoc no tenia pocs germans. De vegades el temps se'ns tirava a sobre, perquè a cada casa eren els petons, l'afalac d'uns dolços o d'una beguda, la xerrada intranscendent perquè tot estava dit amb la presència anual i constant del ritu. Aquest cultivar les relacions, aquest donar afecte i demostrar-se la proximitat de manera conscient ja no està a l'ordre del dia, però per a mi és l'empremta indeleble de Nadal. Cada família, ja ho sabeu, té els seus propis ritus que no es relacionen gens amb la gresca o les diferències d'uns amb altres, sinó que busquen beure en el substrat d'humanitat i de sentiment que ens uneix a tots amb unes persones determinades, encara que després la cosa acabi com el rosari de l'aurora, perquè l'important és sentir que almenys un cop l'any cal aplegar-se i celebrar l'argamassa que ens uneix més que tot el que ens separa.
El problema de Nadal no és l'odi a un culte concret ni el dilema moral de celebrar el naixement d'un Déu en el qual potser no creus ni la ximpleria de no ofendre qui té les seves pròpies tradicions; el problema del Nadal és la constatació per a molts que qui te'l va ensenyar, qui et va guiar pels seus misteris i delícies ja no és a cap taula al teu costat. Que qui vas estimar i cobrir de regals i de rialles es mostra dolorosament absent a cada passa que fas i que vas fer al seu costat. Aquest és l'únic problema de Nadal, que no hi ha cap altra manera de reviure'l que tornar al territori sagrat de la infantesa o crear-lo per a d'altres que encara són petits i que tornaran a reeditar el cercle de la felicitat i la pèrdua. Aquest és per a mi l'únic problema de Nadal: que Nadal era la meva mare i que ja no podré tornar a tenir-la al meu costat mai més. El meu afecte profund a tothom que ahir a la nit o en aquest dinar de Nadal senti una lleu fiblada per l'absència, perquè això també és una tradició que es repeteix generació rere generació.
Així que no discutiu per com anomenar el Nadal, i menys en ple Nadal.
Si és possible, no discutiu per res. No paga la pena.
Són aquí, són les nostres persones més pròximes i no en tenim d'altres ni segurament les volem tenir.
Bon Nadal, Feliz Navidad, Gabon zoriontsuak, Bo Nadal.
I del tema del fiscal, del tema d'en Pedro, del tema de Puigdemont, del tema de les imputacions, etcétera, desgraciadament ja en tindrem temps de parlar.