Els missatges institucionals de Nadal són un acte de propaganda dels que ostenten Poder, i si fem cas de les audiències que registren, no generen gaire interès en la ciutadania. Hi ha una part d’aquests discursos que són tan cínics com absolutament intercanviables. Sobretot les referències a la pau dels mateixos que fan la guerra i/o augmenten la despesa militar i compren i venen armes arreu. Les referències a la unitat nacional disfressada de solidaritat les trobem enguany al discurs de Macron a França, del president alemany Frank-Walter Steinmeier, de la presidenta italiana Meloni i, per descomptat, el rei Felip VI i del president Illa. Hi ha també un paràgraf diguem que populista també comú que recorda els militars, els policies, els bombers i a la gent que es veu obligada a treballar els festius nadalencs.

Amb tot, aquest tipus de missatges en tant que publicitaris posen en evidència com reis, caps d’Estat i caps de Govern aprofiten l’ocasió per escombrar cap a casa, cap a casa seva, és clar, per consolidar-se ells i en això no tots tenen les mateixes prioritats. L’extrema dreta puja a Europa i Macron es presenta com apòstol dels valors republicans i Steinmeier crida a reforçar els valors democràtics, mentre Meloni el que vol és “una Itàlia forta”.

Felip VI continua aprofitant les tragèdies per empatitzar amb les víctimes. Ho ha fet ara amb la DANA, com abans amb els damnificats per l’erupció del volcà Tajogaite a l'illa de la Palma. També és una manera de situar-se insolidàriament per damunt dels governants, que a diferència d’ell han estat elegits democràticament, per no assumir la Corona cap mena de responsabilitat en el retard de les ajudes i les reparacions. De la DANA han passat dos mesos i pràcticament tot està per fer, de la tragèdia a la Palma han passat tres anys i més de cent famílies continuen sense habitatge, Càritas atén més de 3.000 afectats. Hi ha 85 famílies vivint a 'cases contenidor' i 36 a cases de fusta. Que bo que és el Rei i que dolents que són els polítics, seria la conclusió monàrquica i antidemocràtica.

Les urnes i els Borbons no han estat gaire compatibles, així que fa bé Felip VI de defensar aferrissadament la Constitució del 78 perquè és l’únic instrument que li assegura mantenir el seu lloc de treball i l’empresa familiar hereditària

Tanmateix, el que més ha preocupat Felip de Borbó des que és rei i ho repeteix no només cada Nadal sinó sempre que pot és la defensa “de l’esperit i la lletra de la Constitució de 1978”, com si fos condició sine qua non per mantenir la unitat d’Espanya. Tanta insistència s’explica perquè el 75% dels espanyols no va aprovar aquesta constitució i les veus dels que voldrien un altre es fan sentir cada dia més.

Atès l’evolució de l’opinió pública espanyola no és segur que una nova Constitució espanyola sigui gaire millor que la de 1978 des d’un punt de vista progressista i menys des d’un punt de vista català. Llavors els franquistes van imposar les ambigüitats que ara s’utilitzen a favor seu, però d’encetar-se la qüestió imposarien el seu ideari nacional-conservador sense ambigüitats i sense gens de vergonya. Ara bé, si s'obrís el meló constitucional, el primer debat que sorgiria inexorablement seria entre monarquia i república, i amb el prestigi acumulat per la dinastia actual, el resultat seria com a mínim incert. Les urnes i els Borbons no han sigut mai gaire compatibles, així que fa bé Felip VI de defensar aferrissadament la Constitució del 78 perquè és l’instrument que li assegura mantenir el seu lloc de treball i l’empresa familiar hereditària.

Qui s’ha estrenat en el missatge de Nadal com a president ha estat el Molt Honorable Salvador Illa. Tampoc en aquest cas han faltat les referències habituals a la pau i als que treballen per festes, però si alguna cosa ha quedat clara és que Illa no fa puntada sense fil i es pot dir que el seu missatge marca una inflexió respecte a tots els seus antecessors en el càrrec, també els del seu partit. Per exemple, allà on el president Montilla s'enorgullia que el nou Estatut (abans de la sentència) “reforça la nostra identitat”, Illa proposa “una Catalunya més amable” i crea un concepte nou com és “la fraternitat entre territoris”. També se situa entremig dels que “pretenen dividir-nos” i dels que fan “discursos carregats d’odi”.

Illa veu Catalunya no pas com un poble sinó com un territori espanyol i actua en conseqüència. No fa puntada sense fil, sap què vol i cap a on va. No és un farsant com els que li donen suport predicant el contrari

Vejam, és evident que Illa és un polític tan català com qualsevol altre, però que marca una inflexió contrària a la tradició del catalanisme polític fins ara inherent a la presidència de la Generalitat, la qual cosa és políticament legítim, sempre que no es tergiversen els fets, els conceptes i la trajectòria personal. Identificar qui divideix i qui fa discurs d’odi ens portaria a una disquisició interminable. Ara bé, si és Catalunya qui ha de ser “més amable” és fàcil interpretar que Illa vol dir que la Catalunya del Procés no ho era gaire d’amable. A parer seu, era més amable l’Espanya de l'"a por ellos", de la repressió, de l’exili i del dèficit d’inversions, a la qual va donar suport?

I a continuació parla de la “fraternitat entre territoris”. S’entén el que vol dir tot i ser un concepte erroni. Els territoris són espais, paisatges, accidents geogràfics, però no són les persones. No hi ha fraternitat entre les pedres i les hectàrees. La diferència entre un territori i un poble (o una nació) és que el poble són les persones i quan Illa parla de territori, com quan a Madrid parlen de "cohesión territorial", és perquè cal evitar el concepte de poble o de nació, que és la manera de negar la seva existència política. Val a dir que Salvador Illa sap el que fa i sap cap a on va. No enganya i no és un farsant com els que li donen suport predicant el contrari.