Què fem amb Lamine?

És el futbolista de moda al Barça, a Espanya, a Europa i a això que tant els agrada dir als madrilenys, al món, però només té 17 anys acabats de fer. El dissabte 13, dia de reflexió abans de la gran final de l’Eurocopa, va bufar les espelmes del pastís davant dels seus companys de selecció i, després, se’n va anar a descansar els nervis que, hom suposa, té un jugador abans de jugar un partit per a la història.

Lamine ja és campió amb Espanya de l’Eurocopa 2024, 2 a 1 contra la Pèrfida Albió, sense fer el seu millor partit, però donant la primera assistència de gol al seu amic Nico Williams, germà generacional i d’origen. Ambdós són fills d’uns immigrants que les van passar magres per arribar a Espanya amb l’objectiu de donar un futur digne als seus fills. En un llenguatge carpetovetònic, el de Vox, Lamine és un moro i Nico un negre, dos nois fills d’aquella Espanya mestissa que odien, però que s’han hagut de menjar amb patates. Jo, quan miro Abascal, li veig trets àrabs, com els d’un Abderraman de tercera regional. Que s’ho faci mirar, perquè en el seu arbre genealògic podria haver-hi sorpreses.

I ara que Lamine ja és un ídol, què fem per protegir un noi que té disset anys, celebritat i potencial víctima d'uns mitjans de comunicació que necessiten Yamals per justificar notícies? O, per ser més precís, què farà el Barça per protegir un dels estendards futbolístics amb el qual pretén sortir de les misèries d’un club en fallida econòmica i construir un futur ple de flors i violes?

Que Lamine és un paio dotat com pocs per jugar a futbol, ho sap, com diria Núñez, fins la portera de l’escala que no tinc, però el cas del fill de Mounir Nasraoui, marroquí, i de Sheila Ebana, equatoguineana, és el paradigma del futbolista jove que, si no se’l cuida, acabarà jugant a la Xina amb 22 anys o a qualsevol equip sense catifes vermelles, fruit d’una lesió mal guarida i pitjor assessorada per les presses del club o per les ambicions econòmiques d’una família i les seves reminiscències. D’exemples, en tenim uns quants.  

No fa gaire, tothom parlava d’Ansu Fati. Passats tres anys, qui en parla? Ningú, i només té 20 anys

El primer cas que em ve a la memòria, curta, perquè ja tinc uns anyets i tot costa, és el d’Ansu Fati, el jugador que estava predestinat a portar el 10 de Messi i un cop el va tenir estampat a la samarreta, es va desfer com un terròs de sucre en un cafè descafeïnat. I quan parlo del cafè descafeïnat em refereixo al Barça de Josep Maria Bartomeu. Ansu va ser maltractat per les lesions, però les presses del club i les del seu entorn, paraula que va lligada a la història del club fundat per Joan Gamper, van enfonsar una carrera futbolística que estava predestinada a engrandir de glòria les vitrines del Barça.

No fa gaire, tothom parlava d’Ansu Fati. Passats tres anys, qui en parla? Ningú, i només té 20 anys. Si el club hagués tingut més pebrots, la recuperació d’Ansu hauria passat pel quiròfan i no pels cants de sirena vinguts de recuperadors físics que venien miracles de duro a quatre pessetes. Frase boomer per antonomàsia, però molt útil.

Cuidar Lamine perquè ens faci suportar amb més enteresa l’enyor per Messi, depèn de mi com a articulista i soci del Barça, de la premsa bipolar necessitada de portades, de saber filtrar els missatges dels franctiradors de les xarxes socials, de la fortalesa d’un club que té, fins ara, molta merda freàtica, i d’un entorn familiar que ha de saber mirar més de cara al futur que de cara al passat. I al Barça actual, tinc dubtes que sàpiguen cuidar Lamine perquè arribi a prop d'on va arribar Messi nostre Senyor, un jugador únic i irrepetible. Amb 17 anys, Messi feia coses inconcebibles per un nano amb acne i ganes d'esbravar-se.  

Messi hauria pogut ser una anècdota si no arriba Pep Guardiola a prendre les regnes de l’equip. Adoptat per tres amants de la nocturnitat discotequera com Ronaldinho, Deco i Motta, el futur del joveníssim argentí hauria acabat com el de tants jugadors que, dotats pels déus, acaben arrossegant-se pels camps de futbol. I el que va fer Guardiola per protegir Messi va ser fotre fora els tres brasilers del Barça i facilitar-li una evolució 0,0 sense censurar-li la seva genialitat innata. Guardiola hauria sigut una garantia de futur per a Lamine, com també Johan Cruyff, però vivim en una època de presses, on l’ara ja és vell, i la paciència, una religió morta. Hansi Flick podrà protegir Lamine d’un entorn que va des del jo articulista fins al lawfare blaugrana? No ho sé. 

Quan sento les paraules laudatòries dels mitjans dedicades al jugador del barri de Rocafonda, Mataró, sento una gran angoixa. Cada afalac grandiloqüent em sembla una ferida oberta a la fina pell d’un nano de 17 anys acabats de fer. Que és un superdotat pel futbol, ho sap tothom. I que és un noi molt madur, ho diuen les persones que el tracten diàriament. Però, malauradament, la societat és cada cop més adolescent, on tot té el valor i la profunditat d’un missatge de Twitter, convertit en X per obra i gràcia d’Elon Musk, el gran capità del Titanic ideològic del segle XXI.  A diferència d’Edward Smith, el patró que va decidir morir al timó del seu transatlàntic, Elon Musk seria el primer a pujar a un bot salvavides a cops de rem i fugir com un covard. “Dones i nens, foteu-vos”.

Què fem amb Lamine? És una gran pregunta que hauríem de respondre abans no sigui massa tard.