La de dimecres serà potser la primera Diada de la democràcia recent amb un espanyolista al capdavant de la Generalitat. Si fem una ràpida llambregada, des de 1980 i fins fa un mes escàs, de Pujol a Aragonès, tots los presidents —amb matisos— han estat catalanistes, nacionalistes o independentistes. Fins i tot en l'època dels dos tripartits —última i única referència del PSC a Palau, del 2003 al 2010—, lo país era governat amb l'epicentre a Barcelona. Maragall va impulsar el nou Estatut (aquell que tenim vigentment retallat pel Constitucional i que, per tant, no és lo que vam votar la ciutadania lo 2006) i Montilla ja parlava de desafecció amb Espanya i, malgrat les diferències ideològiques, va tindre la decència d'absentar-se del Senat lo dia que es votava l'article 155. Assistim, doncs, a un 11 de setembre de catalanisme aigualit, per no dir d'espanyolisme crescut.

Del famós apoyaré de Zapatero que va quedar en aigua de borraines, a la bicoca del finançament singular de Sánchez, que ara resulta que serà plural i per tothom (torna el cafè), los enganys de l'Estat espanyol han estat constants i coneguts. Mane qui hi mane, s'incomplixen sistemàticament promeses i les poques que arriben a bon port ho fan de manera esbiaixada. Una cosa és anunciar una inversió i una altra és executar-la. I així anar marejant la perdiu. I així anar perdent bous i esquelles, patint un espoli fiscal que afecta els independentistes i els que no ho són (que això els hi costa d'entendre) i, sobretot, afecta —entre d'altres— la sanitat, l'habitatge, les infraestructures ferroviàries, lo medi ambient o la pagesia. Justament les cinc grans temàtiques que enguany l'Assemblea ha triat per la manifestació de despús-demà, per a ressaltar la necessitat d'un Estat propi, l'actualitat del missatge independentista i la voluntat de fer via.

Seguim dempeus com a nació, pitjors etapes històriques hem superat. Som una baula. Construïm justícia i futur. Tornem als carrers i via fora, que tot està per fer i tot és possible. Mos veem l'11 de setembre!

De Felip V a Felip VI, tres segles de diferència, la mateixa imposició, la mateixa monarquia. De la Guerra de Successió al ribot d'Alfonso Guerra. De Napoleó als Borbons. De l'Estat Català a la repressió de Primo de Rivera. De Companys al franquisme assassí. De la primera Assemblea dels anys 70 a l'actual, refundada el 2011 i presidida avui per Lluís Llach. De la breu República Catalana del 1931 i Macià, a la brevíssima de l'octubre de 2017 i Puigdemont. Venim de lluny i de la mateixa manera que un desengany de parella no ens fa dixar de creure en l'amor, la traïció d'una amiga no ens fa allunyar-mos del concepte d'amistat o una derrota esportiva no ens fa abandonar la lluita per la victòria, tampoc lo desencís actual amb la classe política i les seues misèries mos hauria de fer perdre de vista l'objectiu final conjunt: la independència.

Quan lo 2005 naix la Plataforma pel Dret a Decidir, impulsada per diverses entitats i la societat civil, pocs pensaven que el setembre de 2009 a Arenys de Munt s'hi faria la primera consulta popular, ni que cinc anys després arribaria el 9N, ni que tres més tard esclataria el millor país amb lo referèndum de l'1 d'octubre (violència policial espanyola inclosa). En totes i cada una d'estes accions pacífiques, democràtiques i d'autodeterminació la gent hem estat al capdavant. Als partits los vam agarrar a contra peu i van haver d'anar pujant al carro a mesura que el poble estiràvem. I ja sabem que de Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases i que cap sigla no està exempta de la mediocritat instal·lada a la classe política i que cada casa és un món i cada persona un misteri, ja... però massa exilis mos precedixen per caure ara en lo desànim.

La faena la fan los cansats, deia ma iaia. Aixequem-nos, doncs, que el rumb no està perdut: lo que no trobem és la sendera i voltem desperdigolats, però on volem anar sí que ho tenim clar i si dixem d'avançar-hi no hi arribarem pas. Per això pren encara més sentit l'eslògan d'enguany de la convocatòria: Fem més curt el camí. Perquè potser ja no és temps d'aconseguir fer fugir un Borbó cames ajudeu-me, com passà amb Alfons XIII fa quasi cent anys, i, no obstant això, tenim més poder del que mos pensem. Que si els vam fer pujar al carro llavors, ells no ens n'haurien de fer baixar ara, tant si són forces sobiranistes com si no. A uns, exigir-los. Als altres, combatre'ls. A tots, persistència i intel·ligència. Seguim dempeus com a nació, pitjors etapes històriques hem superat. Som una baula. Construïm justícia i futur. Tornem als carrers i via fora, que tot està per fer i tot és possible. Mos veem l'11 de setembre!