Escrivia el sant que “justament la teva vida interior ha de ser això: començar... i recomençar”. Per recomençar qualsevol cosa després d’una bona trompada, però, cal esperança. No és casualitat que dimecres de cendra caigui abans de la primavera: els ulls volen llum, el cos demana escalfor, l’esperit implora reviscolament. Tampoc no és casualitat que el símptoma més radicalment manifest de desesperança sigui pensar que res pot canviar, que res pot transformar-se. La cendra és el preludi d’una renaixença, d’una possibilitat de recomençar encara per estrenar. La pols on el fènix ressorgeix. En contra del que pugui semblar, en contra del que marqui el prejudici que ens fa gent torturadeta i cap endins, els cristians estem cridats a una conversió diària que implica recollir-se un mateix, mirar la pedra que ens ha fet ensopegar, i dir-nos –i creure’ns– que som prou forts per no ensopegar-hi més. I creure’ns, també, que per vèncer tota la rocalla existent comptem amb una empenteta sobrenatural.
La fe ens ofereix la possibilitat de posar distància entre nosaltres i la veu que ens diu que som tot allò que fem malament. Sempre és primavera a l’ànima de qui comença i recomença; tot pot ser nou per a qui es mira la seva vida interior amb esperança. Les monges de Sant Benet de Montserrat fan unes rajoles on hi diu “l’amor neix cada matí” i em fa gràcia que l’ànim amb què se’ns demana que ens enfrontem a la vida pugui fer-se tan petit i tan precís com això: la convicció que cada dia és una segona —i tercera, i quarta, i cinquena— oportunitat. La cendra d’avui és el recordatori que som pols i ens convertirem en pols. Que tot allò que avui ens ocupa el cap també és pols. Que res del que posseïm ens ho endurem. Que la majoria de les coses que avui pensem que són importants, en realitat, no ho són. Que som mortals, però que estem cridats a una altra vida. Una d’eterna. I que, si abracem el foc —que diuen que purifica— i hi aboquem com a mínim avui allò que ens pesa, tindrem la possibilitat de renéixer de les cendres.
Per renéixer, per ressuscitar l’esperit adormit i encarcarat pel fred, hem d’emmirallar-nos en aquell que ho va fer primer
Només de deixar tot això imprès aquí ja es fa profundament alliberador. Escrivia l’any passat Enrique García-Máiquez —se’m disculpi la referència espanyola— que “la cendra és esperança”. Pla i senzill. Rere la senzillesa de la metàfora del fènix, però, hi ha totes i cadascuna de les dificultats que fan, també per a servidora, que aquestes línies semblin una empenta buida cap a una esperança que no sabem quina és. El nostre mal té nom propi: el nostre i el dels altres. I procurar de vèncer-lo cada dia vol sacrifici. “Sacrifici”, que significa fer les coses sagrades. Potser és aquest el discerniment que se’ns convida a fer només de començar la quaresma: el de preguntar-nos amb honestedat quines són aquelles coses que estem maldant per fer-les sagrades. O si, poc o molt, estem fent l’esforç de plantejar-nos en quina posició dins la nostra escala de prioritats estem disposant aquelles coses que ja són sagrades. La virtut de tot plegat és que la corda a què podem agafar-nos per sortir del llot, davant del dubte, també té nom propi. Per renéixer, per ressuscitar l’esperit adormit i encarcarat pel fred, hem d’emmirallar-nos en aquell que ho va fer primer. En aquell que va ressuscitar, de fet, perquè nosaltres poguéssim començar i recomençar cada dia des de la consciència de les nostres faltes, però també des de la consciència que tenim en tot allò que fem la capacitat de sobreposar-nos a nosaltres mateixos. Aquesta esperança ni és infantil, ni és buida. De fet, és la que fa plenes totes les coses. Poetitzava Maragall: «És aquell etern tornar a començar, / és la joventut sempre renovada. / De dins la boirina del massa pensar / salta una paraula / tota il·luminada / amb un sentit nou: la boira es desfà, tot el pensament reprèn arrencada». Avui que és dimecres de cendra, la boirina es desfà perquè al final de tot puguem entrellucar-hi el sentit i l’horitzó: el lloc on es toquen el cel i la terra.