N’hi ha prou de llegir La Vanguardia de dilluns per adonar-se que el PSC necessita els vots d'ERC per dissimular que l’estat espanyol prefereix tornar a les polítiques de Franco que no pas reconèixer que Catalunya és una nació. Després de colonitzar el territori català amb una intensitat que no té equivalents a Europa, i de destruir el paisatge que va inspirar els artistes més influents del segle XX, Espanya va arribar al procés incapaç de guanyar un referèndum. Ara el PSC vol pactar amb ERC per esborrar aquest fet, igual que durant la Transició va intentar fer oblidar que la Guerra Civil va ser, sobretot, una guerra contra Catalunya. 

La crisi del PSC, que va portar al costat d’Oriol Junqueras figures com Joaquim Nadal, Toni Comín o Ernest Maragall, només s’acabarà el dia que els socialistes catalans puguin tornar a polemitzar amb Vox. Santiago Abascal i Pedro Sánchez representen dos públics molt diferents a Espanya, però a Catalunya representen el mateix electorat. Espanya està dividida per la polarització ideològica que marca l’amo nord-americà, mentre que Catalunya està dividida pel conflicte nacional que van portar la guerra i la immigració. A pesar dels esforços del règim de Vichy per fabricar feministes i antifeixistes, la línia divisòria, a Catalunya, encara la marca el suport a l’1 d'octubre.

Com diu Iván Redondo en el seu darrer article, la pedra angular de la convivència espanyola durant la Transició va ser l’autonomia catalana. Mentre els bascos posaven bombes i clavaven trets al clatell, els polítics catalans miraven de lligar la nova democràcia espanyola a la vella legitimitat republicana. Sense aquesta feina tan sacrificada i conciliadora, el cop d’estat del 23-F, que es va portar a terme amb la complicitat del PSC, hauria acabat molt probablement d’una altra manera. Ara el PSC mira de tornar a fer el mateix paper d'estrassa de fa 50 anys, però té el problema que el procés i el 155 l’han buidat de catalanistes i d’èpica antifranquista.

El PSC vol arrossegar Catalunya a la polarització ideològica d’Espanya

Sense polítics que representin la lluita del país per existir, el PSC necessita el concurs d'un partit nacional que el torni a lligar a la seva història democràtica, és a dir a Pasqual Maragall, Joan Reventós, o Joaquim Nadal, que encara circula gràcies a la força de l’independentisme. Si Catalunya fos un país lliure, Salvador Illa podria buscar obertament el suport de PP i de VOX o fins i tot dels dirigents de Junts, que es moren de ganes de tornar a tocar cuixa. Però es tracta de fer veure que el procés va ser una bogeria, un error, un acudit histriònic de quatre polítics inconscients, perquè no es noti gaire que Catalunya és un país ocupat, sotmès a un espoli diabòlic.  

Així com la CiU de Jordi Pujol va servir per legitimar les operacions de blanqueig de la memòria perpetrades pels socialistes durant els anys daurats de l’autonomia, ara el règim de Vichy vol mirar d’integrar ERC en el sistema. ERC és l’únic partit que es va oposar a la Constitució de 1978 i, mentre Puigdemont no es retiri i sigui oblidat, o fins i tot traït pels seus fidels, la vella sociovergència serà un problema per a Espanya. A més, com ha escrit Iván Redondo, es tracta de seguir el guió de l’antic autonomisme, és a dir, de fer veure que el PSC és un partit d'esquerres i que Junts és un partit de dretes, no sigui cas que n’aparegui un de debò que no faci el folklore trumpista d’Aliança Catalana. 

De moment, Espanya mira d’aplanar el terreny a l’unionisme important a Catalunya els conflictes religiosos i ètnics que té França. Com es desprèn del darrer article d’Antoni Puigverd, l’estat espanyol tornarà a confiar el futur de la seva unitat madrilenya a un altre exèrcit de miserables. Com que a còpia d’exportar conqueridors esparracats, el món castellà ha quedat més buit i més exhaust del que quedarà Ucraïna, ara es tracta d’importar carnassa d’allà on sigui. Si penso en el PSC, recordo una conversa amb l’intel·lectual del PP José María Lassalle, quan tot era encara possible, i ell creia que les consultes no anirien enlloc gràcies a les onades migratòries del segle XX.

El PSC vol arrossegar Catalunya a la polarització ideològica d’Espanya, i ERC només hi hauria de pactar acords que donin eines al país per defensar-se del 155 i del tomb que ha fet la globalització. Qualsevol cosa que no recordi cada dia als socialistes catalans que es van posar de part de Vox i del PP, són ganes de fer-se còmplice d’una situació que tard o d’hora mostrarà la seva naturalesa criminal i destructiva. L’abraçada de l’os que Junqueras va intentar fer a les polítiques del 155 comença a arribar al seu moment crític. Si Junqueras ha de pactar un Majestic amb el PSOE val més que li surti molt a compte i que compri temps al país i al seu partit. Si no, val més que s’estigui quiet i no faci res.

Que recordi que la veritat no necessita màrtirs.