La taula de Suïssa està aturada “a l’espera de saber els nous interlocutors”, segons afirma el govern Sánchez. Però resulta que no estem parlant, com tothom sap, d’una taula entre governs: en aquella taula l’interlocutor era Puigdemont, bàsicament per la seva condició de president a l’exili i per disposar de set vots determinants al Congrés dels Diputats. No era el vigent president de la Generalitat, llevat que fos, segons es mofava fa poc Pedro Sánchez, que Puigdemont es considerés “president legítim” malgrat no haver guanyat unes eleccions. Però era l’interlocutor a Suïssa, d’acord amb aquells dos factors, que, per cert, avui dia no han canviat. Què fa que ara el govern espanyol vulgui esperar-se a “conèixer els nous interlocutors”, si la presidència de la Generalitat no jugava cap paper en aquesta taula? No costa gaire deduir que, si Illa esdevé president (com Sánchez dona per fet), no és que canviï cap interlocutor a la taula: és que la taula desapareix.

Si Illa és investit gràcies a fer un Collboni (sí, l’estigma del malnom acompanyarà l’alcalde tot el seu mandat), és a dir, si finalment no té cap altre remei que comptar amb els vots del PP i l’abstenció de Vox, no hi ha cap dubte que la taula explota. I no només la taula, sinó la teòricament tan preuada “concòrdia i convivència”. La qüestió és, per tant, si Illa és president gràcies als vots o l’abstenció d’ERC, que és l’única altra forma possible. I és aleshores quan Sánchez diu que la taula podria canviar d’interlocutor: és a dir, la interlocució amb Junts es faria prescindible. Però no hem quedat que ell depèn dels set vots de Junts al Congrés? Exacte: perquè no estem parlant de cap canvi d’interlocutors. Estem parlant dels termes de la interlocució. Amb Illa de president, amb els vots d’ERC, no cal parlar del fons del conflicte, perquè el nou president català simbolitzaria la “fi” del conflicte. Ja ho han vist en la llista de “contrapartides” que exposa Sánchez davant d’ERC al fòrum del Cercle d’Economia: finançament “millor” (res de singularitats), inversió en infraestructures (que són una obligació legal) i “respecte” per la llengua, cultura i història catalanes. “Respecte”. Com si el respecte fos una cosa a negociar.

Amb Illa de president, no cal parlar del fons del conflicte, perquè el nou president català simbolitzaria la “fi” del conflicte

Per dir-ho encara més clarament: Zapatero oferia un Estatut. ERC va fer president Maragall a canvi d’impulsar un nou marc jurídic per a Catalunya. Superada aquella etapa, i quasi diria que anul·lada aquella via per (diguem-ne) criteri del TC, Artur Mas va reclamar com a mínim un pacte fiscal a Rajoy i aquest va dir que ni podia, ni volia. La resta ja la coneixem. Alguns creuen que el “procés” ha mort només perquè cap d’aquestes reclamacions catalanes podrà ser complerta (cap ni una), en un negoci de les cabres poc edificant. Però ni Illa governa, ni troba encara majoria per fer-ho, ni Sánchez ofereix res més que l’anar tirant. Només cal veure que, a l’acte del Cercle d’Economia, Illa no reclamava: Sánchez oferia. Aquesta era la dinàmica en aquell acte i aquesta serà, ja ens avisen, amb una presidència del PSC. Per tant, en una banda de la taula tindrem el color vermell, i en l’altra exactament el mateix color: quin sentit té, en aquestes circumstàncies, una taula i una negociació? Ja ens ho diu Sánchez: cap.

Quina és l’alternativa? Jo descartaria que ERC ara mateix se sentís prou forta com per apujar el llistó de les seves exigències. Es parla molt de sumes i restes de diputats, i poc de contingut: no veig ERC exigint que Junts s’aparti de la taula, perquè Junts encara és determinant a Madrid, ni veig ERC negociant un referèndum o un finançament “inconstitucionalment” singular. Veig poc a oferir, veig poc marge per a demanar, i veig que ni tan sols es podrà parlar de l’anomalia que suposa estar regits per un Estatut no votat pels ciutadans. Veig que molts volen liquidar ja no el “procés”, sinó les genuïnes reclamacions catalanes ja des de l’època Montilla, i transformar Catalunya definitivament en una autonomia més. Un plató, una passarel·la de moda on exhibir models amb barrets cordovesos mentre es van carregant el patrimoni col·lectiu, alienant la identitat, menyspreant la població i reprimint qualsevol protesta en nom de l’”ordre”.

Si no hi ha repetició electoral, aquesta és l’oferta d’Illa, vull dir de Sánchez. Fer un Collboni no és una simpàtica circumstància electoral que per aritmètica té un resultat ics. És una estratègia de fons, amb intenció ideològica, amb una clara intenció homogeneïtzadora. De vegades et fan falta els Comuns, o el PP, o en Manuel Valls. De vegades fan falta més coses: jutges i policies. I altres vegades, simplement, només els fa falta la nostra estupidesa. Per tant, anem a veure: això de fer un Collboni no es pot fer, en sentit invers? Només ho poden fer uns? El van fer contra Trias, però també contra Ernest Maragall: no ens diu res, això? No es poden aparcar les diferències entre partits independentistes per afavorir una causa major i una estratègia nacional, però en sentit contrari? No es pot deixar Sánchez i Illa amb un pam de nas i fer, ara sí, “respectar” la nostra llengua, història i cultura? O encara no hem après l’única manera de fer-los saber en què consisteix, exactament, el respecte?