Si Catalunya viu la seva particular intrahistòria sobre els acostaments i desacords entre Junts pel Sí i la CUP per investir el president de la Generalitat abans que s'iniciï la campanya de les generals el 4 de desembre, el Madrid polític ha aparcat durant uns dies el debat sobiranista per rescatar de les hemeroteques l'atemptat de l'11M. I, sobretot, les manifestacions del 2003 sota el paraigua del no a la guerra. La gran inestabilitat que reflecteixen les enquestes i l'aparent sostre electoral del partit del Govern d'Espanya, que no aconsegueix perforar la barrera psicològica dels 130 escons (actualment en té 185), han posat en alerta l'equip de campanya del PP després de l'atemptat de París.

Molts dels col·laboradors de Rajoy, avui amb un lloc al Consell de Ministres, recorden molt bé el que va suposar l'atemptat del 2004, però d'una manera molt especial la gestió que en va fer el govern presidit per José María Aznar, i la prepotència amb què es va gestionar durant un any la participació d'Espanya en la guerra de l'Iraq. Com també, la contundent resposta ciutadana que va omplir els carrers de les principals ciutats espanyoles sota el lema "No a la guerra", el febrer del 2003, i que va allargar durant un any el sentiment pacifista.

Per això Rajoy no vol parlar fins després del 20D de la participació d'Espanya en la guerra de Síria i fuig amb dents i ungles del bel·licisme de París i del reiterat llenguatge que practiquen les seves autoritats: "Estem en guerra". Encara que el comandament de l'OTAN desplaça fora de Madrid el centre de decisió, un titular d'"Espanya entra en guerra" és un dels pànics escènics més grans que són capaços d'imaginar. Aquest perfil baix que Rajoy ha ordenat als seus ministres en aquesta qüestió també vol evitar que en les setmanes que falten es puguin organitzar manifestacions contra el PP o ser objecte d'una campanya per les seves posicions bel·licistes. Després del 20D serà una altra cosa, es repeteix.

En aquesta obsessió per gestionar l'assumpte al mil·límetre del políticament correcte (lamentablement, més allà que aquí) s'ha tractat de fer un primer cinturó parlamentari el més ampli possible. Tan sols se n'ha despenjat Podemos i els líders institucionals d'organitzacions afins, com les alcaldesses de Madrid i Barcelona, Manuela Carmena i Ada Colau. No deixa de ser cridaner que en aquest maneig sospitosament partidista d'una qüestió tan seriosa per a la ciutadania hagi quedat fora de la informació institucional el president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, o els partits que van guanyar les eleccions el passat 27S. El millor servei que els governants poden prestar als ciutadans és aparcar les seves diferències polítiques en altres àmbits quan del que s'està parlant és d'unitat contra el terrorisme.