En Fermí Puig ha sabut estar on calia a cada moment. Ho ha fet sempre amb passió i coherència cap tot allò que ha estimat. Ho ha fet a la feina, incorporant-se o endegant projectes on ha deixat la seva empremta indiscutible. Desenvolupant la seva visió de la cuina i la gastronomia, especialment la del país, però també pel que fa a les seves conviccions personals respecte a Catalunya o el Barça. En aquests dos àmbits, el seu pensament i les seves lleialtats han estat sempre innegociables, insubornables.
Era al lloc i al moment adequat quan va portar al company de mili Ferran Adrià a El Bulli, especialment quan un parell d’anys després impulsava de forma decisiva el matrimoni professional d’en Ferran i en Juli Soler. Amb els anys, aquesta capacitat de generar equips, contribuir a la formació de gent jove, influir-los amb els seus consells o no tallar-los les ales el va fer guanyar el sobrenom respectuós de padrí en la seva accepció més catalana. També era el lloc i al moment quan va posar-se al capdavant del Drolma a l’Hotel Majestic, temple de l’alta cuina, que va marcar una època a Barcelona.
També va saber interpretar que anys després el que tocava era obrir, amb l’Alfred Romagosa, inseparable des dels temps del Drolma i un dels grans maîtres del país, el restaurant que portava el seu nom al carrer Balmes. Com a colofó de la seva carrera. Un projecte molt meditat i diferent dels anteriors que fou un èxit rotund. Una proposta honesta al voltant de la cuina catalana amb gran respecte al producte, la tradició i a un preu adequat. Per ell la cuina catalana exigia una actuació de prestigi a l’estil planià que no deixava de ser una altra cosa que “el paisatge posat a la cassola”. En aquest sentit, la seva fórmula del “dinar a preu fet” fou un encert.
En Fermí era absolutament cruyffista, sense dubte ni reserva, i entenia que el seu mestratge havia marcat el camí del què hauria de ser per sempre més el Barça i el seu joc
Al fons del restaurant hi havia el reservat Les Corts que era el gran santuari culer. El presidia una peça de fusta que era un tros d’una barana de la tribuna del vell camp de Les Corts. Darrere, una gran fotografia amb els presidents de la Generalitat de Catalunya i del FC Barcelona, Lluís Companys i Josep Sunyol. Amb el temps els amics i coneguts que anaven coneixent aquest racó li lliuraven tota mena d’objectes vinculats al Barça, des d'entrades de finals a samarretes lluïdes per jugadors a grans ocasions. El reservat es va inaugurar amb un dinar entre Johan Cruyff i Pep Guardiola, immortalitzat en una fotografia sota la qual hi havia un reclinatori per si algun fidel barcelonista volia mostrar els seus respectes. En Fermí era absolutament cruyffista, sense dubte ni reserva, i entenia que el seu mestratge havia marcat el camí del què hauria de ser per sempre més el Barça i el seu joc. És des de la creença en Cruyff com Fermí estableix una estreta afinitat amb les figures de Pep Guardiola i Joan Laporta. A aquell reservat els amics gaudírem, mentre sopàvem, de molts partits de futbol per televisió quan el Barça jugava a fora de casa.
En Fermí era un home d’una peça, de vasta cultura i de curiositat universal. Regalar-li un llibre exigia un acurat i meditat procés de selecció, ja que no et podries escapolir de contestar com i per què havies fet aquella tria. Després lligava els diferents àmbits de coneixement i d’experiències que aportava aquell text. De la mateixa manera que et podia explicar un plat amb tots els detalls connectant històries i anècdotes. Com trobarem a faltar les inacabables sobretaules de l’estiu a Llafranc amb la seva família i els apunts breus i savis a la conversa del seu gran amic, el notari Pineda. En aquestes trobades esclatava el gran Fermí en estat pur, on els temes s’anaven encadenant un darrere l’altra, escoltant però també polemitzant.
En el futbol, en el periodisme, a la vida pública, en Fermí va col·leccionar tants amics que es va convertir en el nostre indiscutible pal de paller
En Fermí fou un home dotat per a la comunicació i que volia estar present quan calia al debat públic. Ho feia també com a part del seu compromís per fer de la cuina una tasca de prestigi i respectada. Tenia una gran capacitat per explicar de forma senzilla les receptes, com feia tots els divendres a Rac1 de la mà del seu gran amic Jordi Basté. Escrivia molt bé i malauradament ho ha fet molt menys del que hauríem desitjat els que admiràvem la seva claredat. Vàrem coincidir uns anys molt feliços al Tu diràs d’en Basté també a Rac1, a la tertúlia dels dilluns que començàvem amb ell, el recordat Carlos Pérez de Rozas i en Sergi Pàmies. En el futbol, en el periodisme, a la vida pública, en Fermí va col·leccionar tants amics que es va convertir en el nostre indiscutible pal de paller. El trobarem molt a faltar.