“No tindràs collons de fer-ho”, em va dir Pep Guardiola quan li vaig comunicar que volia que fos el pròxim entrenador del Barça. La frase, prou coneguda, marcaria l’inici d’una de les etapes més esplendoroses que ha gaudit el barcelonisme fins ara, tot i que estic convençut que en vindran més, moltes més, Fermí. 

El deliciós cabrit enfangat a la cullera i el parmentier de llamàntol esdevenien testimonis excepcionals d’aquell moment, en un escenari ideal, el Drolma del Fermí Puig, del seu inseparable maître Alfred Romagosa [cal dir Àlfred, accentuant l’à, en anglès] i de l’estimada i eficient Montse Arranz. El Drolma, allà on vam ser feliços, allà on vam celebrar tants dinars oficials de directives previs a les grans ocasions, la Champions, els Clàssics. En Fermí, discret de mena i humil de cor, amagava l’orgull que els sabors i les aromes de les seves creacions culinàries fossin lloats per locals i visitants. Perquè si hi ha melodies que estaran per sempre més associades al Barça que va tocar la glòria, també hi ha una cuina, la d’en Fermí, que ens feia més deliciosa l’espera del camí cap a la victòria.  

Penso que no és casual que un país, Catalunya, on la gastronomia i el Barça han desfermat l’admiració de tot el món, en Fermí en fos un nexe d’unió. Les seves dues passions —amb permís de l’amor per la família— eren gairebé indissociables. En Fermí era un savi dels fogons i del Barça, senzillament perquè ho sabia tot, de la nostra cuina i del nostre club. Quan assaboríem els canelons de rostit amb beixamel de tòfona, ens deia que el rostit s’ha de fer fins i tot els dies que mirem el Barça per televisió, perquè per als partits sempre hi ha idees bones per cuinar. 

Afable en la conversa i fidel amb els seus pensaments, va ser prou generós per traslladar la seva saviesa a la gent, per mitjà dels llibres, a la ràdio, però, sobretot, en les llargues xerrades de sobretaula que acostumaven a girar entorn de la figura del Johan Cruyff, el jugador, l’entrenador, la persona que més admirà de tot l’univers barcelonista. Per al record etern, els dinars inoblidables que vam compartir en la rerebotiga d’una peixateria de Gràcia, amb amics com el Johan, el Pep, el Manel Estiarte, el Txiki, el Joan Patsy, l’Albert Perrín, el Jaume Roures, el Xavier Sala-i-Martín, el Juli Soler o el Ferran Adrià. Quin autèntic Dream Team i quant vaig gaudir i aprendre de tots ells! D’alguna d’aquelles inoblidables trobades queda en el record una fotografia que el Fermí mostrava, amb orgull, al reservat —el seu santuari barcelonista— del restaurant del carrer Balmes. En Fermí explicava que aquella era la “imatge de l’alegria i la llibertat”.  

En Fermí era un savi dels fogons i del Barça, senzillament perquè ho sabia tot, de la nostra cuina i del nostre club

Insubornable de pensament i de cor, el Fermí Puig era un home de pau, que sempre va mirar de construir ponts en aquell intens debat que posava en conflicte l’anomenada cuina tradicional amb la nova gastronomia. Fou amic de l’enyorat Santi Santamaria i del Ferran Adrià —company de mili del Fermí, qui recomanà al recordat Juli Soler perquè contractés el Ferran per fer del Bulli el millor restaurant del món— així com de la Carme Ruscalleda o del Carles Gaig i de tots ells sempre va admirar i exaltar les seves virtuts, perquè deia que la bona cuina no hi entén d’antic o de nou, sinó que només respon al bon gust, a la passió i a l’esforç. Tres preceptes que en Fermí va aplicar a la seva vida i als fogons per convertir en eterns els plats de sempre, “els de l’àvia”, preparats i servits amb amor i amb ciència, gràcies a la seva intuïció, la seva cultura gastronòmica i el seu aprenentatge permanent.  

Plorarem l’absència del Fermí, però celebrem la seva amistat. T’agraeixo que el Drolma hagi estat part de les nostres vides, dels millors anys de les nostres vides. Allà vam portar els sis títols que el Barça va alçar el 2009 i allà vam celebrar, amb alegria i llibertat, ser el millor club del món.  

Fermí, ben aviat el Barça celebrarà els 125 anys de la seva història. I ho farem com a tu més t’hauria agradat, recordant les nostres arrels i el nostre estil de joc, recordant, com diu el Manifest dels 125 anys que ha elaborat el David Carabén, que volem celebrar que hem estat fidels a les nostres essències, no pas per un afany d’originalitat, sinó perquè ha sigut, precisament, quan hem insistit en allò que ens distingia de la resta de clubs del món que hem viscut la millor etapa de la nostra història. Hem sigut els millors, hem guanyat més títols i hem generat admiració per tot arreu, quan ens hem mantingut fidels i hem apostat fort i sense complexos per la nostra manera única de ser i de fer.  

Que ha estat la teva manera de ser i de fer, Fermí.  

Gràcies per tot. T’estimo.

Visca el Barça!