Benvingut (i benvinguda) a la fira del tal dia fotrà un any, de l'anar fent i anar criant pèl, del passin cap a dins que hi ha lloc, del tant li fot sis com mitja dotzena...

Aquesta és una fira on mai deixa de tocar. Als de sempre, els toca el premi de l'aquí no passa mai res. A nosaltres, els dallonses veure la impunitat.

Amb Jorge l’Afinador, poca cosa a afegir-hi. Falsificar, mentir, inventar, conspirar i difamar li proporcionarà una tranquil·la i relaxada jubilació en un indret on podrà confessar-se cada dia milions de cops dels seus pecats diversos... Serà per esglésies.

El seu contertulià de cop civil, mentrestant, tornarà al lloc d’aplicador de la llei que tenia abans de tot plegat i esperem no caure mai a les seves mans. Ei, i cap problema. I ves que no els condecorin a tots dos.

I tota la trama que ha dut a terme la feina, igual. Cap responsabilitat. I els diners que s’hi han gastat, esperi que no en demanin que el paguem per duplicat.

Però, si només fos això, oi? Aquí la sensació és de per segons qui la impunitat i el silenci són totals. I penso, per exemple, en els casos d’abusos a menors en mans de membres de l’església i duts a terme en centres responsabilitat de l’església. ¿Se’n recorda que no fa pas gaire va esclatar un cas que en va generar l’aparició d’alguns altres? Doncs, oh quina casualitat, un dia van deixar de sortir-ne. I els mitjans de parlar-ne. De sobte.

Res, al final ha quedat com que allò van ser uns petits problemets aïllats que ningú podria imaginar que passessin perquè, com que coses així no han succeït mai ni aquí ni a fora, oi?

O sigui, hem quedat que al final van ser quatre taquetes sense importància a BCN. I enlloc més. A cap altre centre educatiu ni de Catalunya ni d’Espanya ha passat mai res. I si passés i s’acabés sabent, el silenci sempre és la millor teràpia. Tapem-ho tot. Un trasllat discret a una altra parròquia del pobre pecador penedit i la situació queda resolta. O si no el porten a una discreta residència de descans a veure passar els dies. I vostè i jo a callar, que encara hem tingut sort de no ser l’objectiu ni que ho hagin estat els nostres fills.

Quan pregunten què és el poder de veritat, la resposta poden ser aquests dos exemples. El poder autèntic és subvertir la legalitat, la decència, la moralitat social i la convivència i que no et passi res. Això és el veritable poder.

Poder és que algú rebenti la porta de casa teva a les 5 de la matinada, abusi de tota la teva família, et robi el que li doni la gana, destrossi el que vulgui i abans de marxar hagis de pagar-li 30 mil euros en efectiu perquè si no seràs tu qui anirà a la presó.

I últimament estem tenint la sensació que aquesta metàfora es produeix massa sovint.