El PP català ens ha regalat dos Fernández no emparentats que, separats per una generació, estan units pel mateix amor incondicional a l’Espanya dels seus gens. Contra la genètica és difícil lluitar. Ets alt, ets baix. Ets gras, ets prim. Ets calb o tens una tofa que molts ambicionen. En el cas dels Fernández, el seu amor per la pàtria sembla incorporat de fàbrica. Els dos Fernández, el Jorge, el vell, i l’Alejandro, el jove, tenen aquell tipus d’ideologia que els converteix en un suro en qualsevol sistema. En democràcia, poden arribar a ser ministres o parlamentaris, i en un sistema totalitari, serien uns responsables i eficaços procuradors de les Corts.
A Jorge Fernández Díaz el veig de tant en tant assegut a un banc del jardí de Piscines i Esports. I cada vegada que he tingut la sort de gaudir de la seva aparició quasi mariana, l’he trobat cofoi, com si veiés passar la vida, amb una paperina, en espera de donar menjar a les gavines imponents del seu partit, o que arribi el Marcelo, el seu àngel de la guarda, un personatge imaginari que ha acompanyat Fernández Díaz i que l’ajuda, entre moltes coses, a aparcar el cotxe. Aquest Marcelo, diu l’exministre interiorista de totes les vergonyes de l’Estat, li va salvar la vida quan va ser atropellat quan tenia dos anys a Saragossa. I si tot fanàtic religiós té un àngel de la guarda, també gaudeix dels favors d’un sant que l’il·lumina en nom de Déu. Aquest és Antonio Perea, un supernumerari de l’Opus, que, quan eren a Las Vegas —en lloc d’animar-lo a gastar-se la fe i els dòlars en casinos i putes— el va portar a missa.
En Fernández Díaz tot ho fa per voluntat de Déu, i costa de creure que un home tan retorçat tingui un Déu a la seva alçada. Jo, que em considero agnòstic, soc més fidel als postulats del cristianisme que aquest catòlic, al qual li va de meravella aquella dita castellana que diu: “a Dios rogando y con el mazo dando”. Si no fos una tragèdia política, Fernández Díaz seria una comèdia, però el seu pas pel Ministeri de l’Interior i els seus articles postministerials, que semblen pòstums —més d’allà que d’aquí—, ens col·loquen davant d’un tipus tan perillós com el Comissari Dreyfuss, el cap de la Sûreté Nationale, obsessionat amb l’Inspector Clouseau. I és que, per a més inri, s’assemblen.
Déu li ho perdona tot, però seria moralment cauteritzant que pagués judicialment el seu pas pel Ministeri de l’Interior i la seva conducta impròpia d’un demòcrata convertit en el paradigma de l'“atado y bien atado”. Sens dubte, el cas Fernández Díaz quedarà com una assignatura obligatòria a les facultats, com a exemple de la impunitat de l’Estat en nom d’Espanya.
L’Alejandro no té cap projecte per a Catalunya, com tampoc no el tenia el Jorge. Són fanàtics de l’Espanya que van somiar, i això implica eliminar els infidels
De l’altre Fernández, l’Alejandro, tothom diu que és l’orador més brillant del Parlament de Catalunya. No és un gran mèrit, tot sigui dit. Si el Fernández devot va néixer a Valladolid, el jove va néixer a Tarragona. Els seus pares eren d’Astúries, i l’any 1976 van decidir traslladar-se al sud de Catalunya per prosperar. No conec la ideologia dels progenitors de l’Alejandro, però ja de ben jove, el nen va entendre la terra en la qual havia nascut com un dret de conquesta. I és que no podem oblidar que qui perd els orígens perd la identitat, i que “Asturias es España y lo demás, tierra conquistada”. Una altra frase per emmarcar de la dita popular.
L’Alejandro Fernández és com un cabrales. Una aparença untuosa i agradable per fora, però un cop l’obres, fot una pudor dretana de mil dimonis. Aquest formatge asturià segueix el procés de maduració en una cova als Picos de Europa i és considerat un dels grans blaus espanyols. Dues característiques que semblen extretes de la biografia política de l’Alejandro. Pel blau i per la cova. Tot aquest reaccionarisme, el Fernández jove, l’amaga darrere el seu constitucionalisme militant. Aquesta és la seva única ideologia, perquè si li preguntes quin és el seu projecte per a Catalunya, només en té un: sotmetiment a la Constitució.
Ja que amb l’obediència no n’hi ha prou, és greu que el Fernández jove sigui tan cec davant la realitat política, econòmica i social catalana, i que, davant de moltes demandes justes, ell surti amb el mantra de “no hi ha comunitats de primera i de segona”, però que tanqui la boca davant l’obvietat: Madrid s’ha convertit en un paradís fiscal gràcies a l’efecte capitalitat, a Déu, a la pàtria, al rei i a tu, Fernández. Tot en nom d’Espanya, oi, Alejandro? El Fernández, el millor parlamentari dels que es fan i es desfan, és el perfecte missatger submís del seu Partit, una formació que ha fet de l’anticatalanisme i la catalanofòbia l’antídot a les seves torbacions existencials.
L’Alejandro no té cap projecte per a Catalunya, com tampoc no el tenia el Jorge. Són fanàtics de l’Espanya que van somiar, i això implica eliminar els infidels. Al principi, he escrit que tant l’Alejandro com el Jorge serien uns eficients procuradors de les Corts, a diferència dels seus opositors polítics, els quals, sota una dictadura, estarien exiliats o a la presó. És el que succeeix en aquesta democràcia modèlica. Gary Lineker deia que el futbol és un esport que juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya. A Espanya, a la democràcia hi juguen molts jugadors, però els Fernández&Fernández de torn sempre tenen les cartes marcades.
I si el Jorge té un àngel de la guarda anomenat Marcelo, a l’Alejandro se li va aparèixer la Patrona d’Espanya en forma de Cayetana Álvarez de Toledo, XV Marquesa de Casa Fuerte i tan espectral com el xofer imaginari de l’exministre.