Barcelona, 7 de desembre de 1492. Plaça del Rei. Dotze hores del migdia. Un pagès de remença, anomenat Joan de Canyamars; que havia passat llargues hores a les escales del Palau Reial; s’apropava amenaçadorament al rei Ferran II, que sortia de l’edifici envoltat pel seu seguici i, burlant totes les mesures de seguretat, l’apunyalava al coll. Les fonts documentals revelen que Ferran, estès a terra i enmig d’un bassal de sang, va ordenar que no el matessin. Però les autoritats municipals van fer cas omís i passats cinc dies ja l’havien esquarterat i penjat. Els morts no parlen; i mai ningú va saber qui hi havia darrere el pagès magnicida. En canvi, el que sí que revela aquell fosc episodi són les fortes tensions que presidien la relació entre Ferran i les elits catalanes. Una relació difícil que planteja una pregunta inevitable: va ser Ferran un bon rei per als catalans?
Qui era Ferran?
La historiografia nacionalista espanyola va desballestar interessadament la figura de Ferran, amb el propòsit d’enaltir la d’Isabel i explicar al món que Espanya i el seu imperi eren de fàbrica exclusivament castellana. Però, en canvi, la investigació contemporània ens revela tot el contrari: Ferran va ser un dels grans polítics de la seva època, molt superior a Isabel; i va formar part d’una selecta elit de governants que van enderrocar l’Edat Mitjana i van obrir el món a la modernitat. Parlem d’Alexandre VI (el papa Borja, pontífex del projecte colombí); de Lluís XII de França (anomenat l’Aranya Universal per la seva capacitat d’ordir intrigues); d’Enric VII d’Anglaterra (el primer Tudor i el que va posar les bases del futur imperi naval i mercantil anglès); o de Maximilià I d’Àustria (que transportaria la vella idea imperial carolíngia a la modernitat).
Com era la Catalunya que va trobar Ferran?
Per tant, la capacitat de Ferran estaria fora de qualsevol dubte. Una altra cosa seria amb quins recursos podia treballar. Perquè Catalunya; que havia estat el nucli i el motor de l’edifici polític de la Corona; s’havia ensorrat a mínims econòmics i demogràfics. Quan Ferran va assolir el tron (1479), Catalunya encara patia els efectes d’una devastadora Pesta Negra (1348-1351) i dels seus posteriors i recurrents rebrots; dels terribles pogroms contra la minoria jueva (1391); d’un canvi traumàtic de dinastia reial (1412); i d’una revolució social i una guerra civil (1462-1472) que havien clavat els tentacles de l’odi en les capes més profundes d’aquella societat. La Catalunya de Ferran era un país carbonitzat, però el resultat del conflicte civil, relativament favorable a les tesis dels revolucionaris remences, la prefigurava com un país d’oportunitats.
Com era la Barcelona que va trobar Ferran?
En canvi, la ciutat de Barcelona havia resistit millor aquell procés de degradació. Havia perdut el lideratge demogràfic i econòmic de la Corona en benefici de València i de Nàpols. Però conservava, intacta, la seva condició de cap-i-casal del Principat. Barcelona tenia un tribunal de justícia propi; una banca pública pròpia; la moneda que batia era la de curs legal arreu del país; la pràctica totalitat del comerç exterior català s’estibava i es desestibava al seu port; i el Consell de Cent —el govern municipal— apareixia com la institució més poderosa de Catalunya. Amb tots aquests elements, i amb un país que, després dels conflictes civils, havia fet net; Ferran contemplava la vella capital dels seus dominis com una ciutat perfectament capaç de recuperar el paper protagonista que, en el context mediterrani havia jugat durant els segles anteriors.
Per què Ferran volia restaurar la capitalitat mediterrània de Barcelona?
Ferran tenia un pla molt ambiciós: volia convertir els Trastàmara de Barcelona en la nissaga més poderosa d’Europa. L’acció combinada de la guerra (les conquestes territorials), la diplomàcia (les negociacions matrimonials dels seus fills), i la inversió (els viatges transatlàntics); ho confirmen. Però aquest desplegament de recursos requeria una despesa impressionant; i Ferran necessitava que Catalunya recuperés la prosperitat de l’etapa anterior a la crisi, i generés una gran quantitat de tributs. El pla de Ferran (com el de Lluís XII, el d’Enric VII o el de Maximilià I en els seus respectius dominis) era molt simple: obtenir préstecs dels banquers garantits amb les rendes reials de les ciutats o dels Estats que formaven els seus dominis. Ja ho havia fet per a finançar el primer viatge colombí (1492), garantit amb les rendes reials de València.
El conflicte amb les oligarquies catalanes
Però Ferran va xocar amb les oligarquies rendistes barcelonines (la noblesa terratinent derrotada al conflicte civil); que mantenien segrestades les arques de la ciutat. Durant la revolució i conflicte civil (1462-1472), la Generalitat i el Consell de Cent, controlats per les oligarquies contràries al pare de Ferran II, havien sostingut la rebel·lió endeutant les institucions fins a límits inimaginables. La rebel·lió contra Joan II es va finançar amb els censals, una mena de deute públic perpetu calculat a un elevat tipus d’interès, que... oh, sorpresa!!!, havia estat adquirit pels mateixos dirigents de les institucions que havien promogut l’emissió d’aquelles obligacions. Ferran va intentar treure de circulació les emissions més cares, i substituir-les per altres a un tipus molt més reduït; però els posseïdors d’aquells títols se li van posar de cul.
El cop de geni de Ferran
Ferran no semblava disposat a abandonar el seu projecte barceloní, i va posar en pràctica un maquiavèl·lic pla que pretenia marginar totalment les oligarquies urbanes que li eren hostils. Encoratjat per la incontestable victòria militar en el conflicte civil, va perpetrar un cop d’estat (1488) que va conduir al poder, en solitari, l’estament mercantil, l’aliat secular de la cancelleria reial; reforçat amb els cavallers (petita noblesa lleial a la corona). Tot seguit, el Consell de Cent —governat pels aliats de Ferran— iniciaria l’aplicació de les reformes financeres; que els historiadors contemporanis (com Vicens Vives) veuen com el principi del redreçament econòmic que conduiria el país a un estadi mercantil preindustrial (segles XVII i XVIII). Amb aquests elements, podem contestar a la qüestió inicial? Ferran va ser un bon rei per als catalans?