De matinada, plàcidament, de manera imprevista. Se’m fa difícil escriure. El meu cap i el meu cor es resisteixen a admetre el fet. No creia que tu, precisament tu, poguessis morir. Tu ets la vida personificada, tu ets d’aquells que gaudeixen de la vida en cada instant, per tots els porus de la teva pell, en totes les coses que fas. Però encara més; tu insufles vida a tots aquells que tenim la sort de compartir coses amb tu. Estimat Lluís, estimat Juste de Nin, estimat amic, se’m fa molt difícil assumir que no podré, i puc parlar en nom de molts, que no podrem parlar amb tu ara, demà o demà passat, de política, del país i de la vida. Se’m fa difícil imaginar com podran ser les reunions del Cercle Catalanista de l’Ateneu.

Estimat Lluís, se’m fa difícil creure que hagi quedat buida en l’agenda la jornada en què ja ens vas citar per a la  presentació del teu nou llibre, de la teva nova novel·la gràfica. Estimat Lluís, se’m fa difícil imaginar que no farem cap més paella, cap més sopar, i que no et trobaré per aquí i per allà, amb la teva estimada Neus i la Tània. Estimat Lluís, se’m fa impossible imaginar que no podrem gaudir dia a dia dels teus atributs humans, dels teus valors i les teves maneres. Ets un home positiu, lluitador, fraternal, progressista, d’esquerra esquerra, dius tu. Tens una capacitat de fer coses extraordinària. Estimes molt el teu país. El vols lliure, democràtic i progressista. Et sap greu aquesta Espanya que no ha sabut ser de tots. Has lluitat sempre a favor de la justícia social. Ho feies quan feies servir el teu extraordinari talent per dibuixar, per contar històries a través del dibuix. Com a ninotaire et defineixes. Ho has fet sent El Zurdo i després L’Esquerrà. Ho has fet col·laborant en tot tipus de publicacions antifranquistes. Ho has fet treballant a favor del nou país que naixia a principis dels anys vuitanta i que volies decididament més catalanitzat i just. Sempre ens quedarà la teva Norma, aquella jove amable, desperta i simpàtica que ens va ajudar a normalitzar la llengua. Sempre tindrem les teves novel·les gràfiques, les que dibuixaves a un ritme prodigiós, per a les quals ens convocaves a tots en data prefixada, amb un any d’antelació, i que converties en una preciosa festa de fraternitat i amistat.

Tu i jo ens vam fer amics parlant d’Andreu Nin i el POUM, i de tota aquella generació de lluitadors republicans que tant admiraves

Tu i jo ens vam fer amics parlant d’Andreu Nin i el POUM, i de tota aquella generació de lluitadors republicans que tant admiraves. Un dia vam parlar de l’Anaïs Nin i de tota aquella gent que vivia la vida sense deixar-la passar. Com tu has fet sempre: viure la vida. Com tu has fet sempre: insuflant vida als altres.

Un dia fa 20 anys em vas dir: hem de convocar un grup de gent de tots els colors —transversals, com a tu t’agrada de dir— que pensin diferent, però que estiguin disposats a dialogar, a sumar per portar aquest país nostre a la llibertat. Tu ens has mantingut units. A través teu ens hem fet amics i per sobre de tot hem mirat de posar civilitat en la nostra manera d’observar, entendre i fer la política. Ho hem fet durant dues dècades. I és així, des de la convicció que és units com podem fer el país que tu somiaves, que seguirem tenint-te en la nostra memòria.

Penso, Lluís, que puc dir a tothom que tots els que t’hem conegut i t’hem tractat enyorarem la teva intel·ligència, la teva sensibilitat, la teva bonhomia, la teva elegància, i la teva extraordinària habilitat de relligar-nos a gent que no sabíem que teníem tantes coses en comú. Gràcies a tu les hem descobert. Jo enyoro les estones que ens han servit per mirar d’arreglar el món, encara que hagi sigut una mica bastant menys del que ens hauria agradat. Pots seguir-hi comptant: no pararem, en memòria teva, de seguir treballant pel món i el país que desitjaves. I una cosa més et puc assegurar, amic: mentre visquem, i per sempre, t’estimarem.