Cada dia, quan surto de casa i enfilo Còrsega enllà cap a Sants, camino mort de fred durant els vuitanta o noranta metres que hi ha entre xamfrà i xamfrà de l’Eixample. Al matí, en aquella hora del dia en què els conserges escombren la vorera de davant la porteria, els carrers de Barcelona paral·lels al mar són una obaga freda i humida on la gent camina amb cara de croissant ressec i la mirada escanyolida de qui no estima prou el món, sobretot quan el termòmetre de la farmàcia marca menys de 7 graus. De sobte, però, quan s’arriba a la cantonada amb algun carrer perpendicular, el sol treu el cap i il·lumina aquells rostres fredolics i amagats darrere una bufanda, canviant-los l’estat d’ànim durant les passes que dura un semàfor en verd. O més ben dit, el temps que dura un petó o l’abraçada càlida d’una mare a l’andana d’una estació de tren.

Carrer a carrer, mentre pingüins que s’han aixecat del llit sent persones beuen cafè amb llet i fumen Marlboro a alguna ombrívola terrassa sense butà, passa a passa jo jugo a fet i amagar amb el sol, que em busca i em troba amb la intermitència d’aquells amors a primera vista que comencen sent una intuïció, passen a ser immediatament una curiositat i esdevenen, abans no acabi la nit, un desig. En el meu cas, primer em saluda a Aribau, després em pica l'ullet a Muntaner i finalment m’enamora a Casanova, on l’esplanada de davant la Facultat de Medicina és una treva del fred i converteix aquest xamfrà on ara estic, sobretot pels volts de les nou, en una el·lipsi de temps. O més ben dit, en un eclipsi de la pressa.

Aquí, a la cantonada de Casanova amb Còrsega, hi ha un bar que durant unes hores del dia no és una taverna, sinó un quadre de Sorolla. No hi ha 'xiquets a la platja', però, sinó un home sense cama assegut a la seva cadira de rodes elèctrica i amb una Coca-Cola Zero al davant. Al seu costat ara també hi ets tu, si vols, igual com jo m’assec aquí, en aquesta terrassa, cada matí des d'abans-d'ahir. Són els tres dies que fa que esmorzo a la vora d’aquest tinent Dan barceloní que avui m’ha saludat per primera vegada i m’ha explicat que per Reis s’ha comprat la tablet Samsung que té a les mans. Els meus Reis Mags són el Cash Converters, m’ha dit mentre m’ensenyava el simulador d’escacs al qual està viciat. També m’ha confessat que el seu propòsit d’any nou no és ser el Kasparov de l’Eixample, però, sinó regular-se millor el sucre per no tenir sustos. Després, simplement, s'ha tornat a capbussar a la pantalla per enfrontar-se a l’enemic virtual. O més ben dit, per jugar amb un amic invisible.

Un dels meus dos propòsits d’any nou consisteix, precisament, a allunyar-me de les pantalles. Podria haver-me proposat abandonar el tabac, apuntar-me al gimnàs o intentar llegir Poesia, 1957 de Josep Carner sense avorrir-me, però he trobat més oportú desinstal·lar-me Instagram del mòbil i autolimitar-me l’accés a Twitter només de quarts de vuit a quarts de nou del matí, que és l’hora en què poso en pràctica el segon dels meus propòsits: anar caminant a la feina. A mig camí, però, fa tres dies que caic rendit a l'encís d'aquesta cantonada assolellada en la qual m'assec per dedicar-me a observar el que veig. És quan bado que hi veig clar, suposo, per això, en aquesta conversa amb els meus dimonis i sense la necessitat de cap tauler, m’adono que m’he passat els últims sis mesos escrivint columnes sobre coses que passaven dins una pantalla, en comptes de fora d’elles. O més ben dit, coses que passaven al meu món, però no sé si al món també de qui, com tu, em llegeix.

Com cada matí des de fa tres matins, un cambrer uniformat amb camisa blanca i armilla negra surt a prendre’m nota. El primer dia va dir-me “bon dia, què posarem?”. El segon, “bon dia, un cafè sol?”. Avui, ja directament “bon dia, lo de sempre?”. A la taula del costat, el tinent Dan continua jugant a escacs amb l’atenció de qui tindereja abans d'una primera cita i la paciència de qui escriu un haiku, però jo perdo la meva partida contra la pantalla després de rebre un whatsapp de la meva estimada Isabel Martí, l’artífex i alma mater del llibre que vaig publicar l’any passat, en el qual m'envia un article de Josep M. Espinàs que no havia llegit mai. És del gener de 1991, es titula Ànims! i és una columna 100% espinasiana en la qual celebra que per fi s’hagin acabat les festes, mentre que a la vegada es lamenta, ja fa trenta anys, del fet que s’hagi perdut el verb 'festejar' com a sinònim de sortir amb algú. Jo em lamento que el mòbil, però, m’hagi tornat a fer escac i mat per culpa de l’Espinàs. O més ben dit, gràcies a ell.

Malgrat que la Isabel no sigui cap dels tres Reis Mags i ja no visquem al 6 de gener, m’acaba de fer el regal més preuat del que portem d’any: permetre’m codificar aquest moment i comprendre que el simple exercici de passejar per l’Eixample a primera hora i asseure’m en aquesta terrassa sorolliana no és només un propòsit, sinó, si un vol i entrena la mirada, un acte poètic en ell mateix. O més ben dit, un idil·li particular amb el present que té la força d'aturar-nos per tal de posar en marxa el món, com deia l'Espinàs. Una altra cosa que va escriure és que “una hora de sol d'hivern/ és passada de seguida/ i cal alçar-se del banc/ i altre cop entrar a la vida”, per això, abans d’aixecar-me i pagar, em deixo vèncer sense oposició per la pantalla una estona més i em poso a escriure això que has llegit. Mentre el meu veí de terrassa crida Vamos! després de matar el rei, jo jugo a matar l'ordinariesa de la rutina abans d'entrar a la vida de nou. O més ben dit, abans de proposar-te festejar amb els dies ordinaris sense que això sigui un propòsit que batega, només, dins aquesta columna.