Hi ha una mica d'ambició política en la competició virtuosa entre l'executiu i el bloc de l'oposició amb les dotze comunitats del PP en unitat d'acció. En la rivalitat per qui presenta més i millors mesures d'habitatge, s'assumeix que l'emergència nacional els apel·la a tots dos. De l'enfocament liberal al socioliberal, començant pel PP, les propostes passen per un model semblant al del 2008. Liberalitzar terra, treure traves administratives i abaixar impostos —el patrimonial, en aquest cas— també és una fórmula de la bombolla que no va aconseguir abaixar els preus, quan entraven diners a cabassos a les arques públiques i privades i ningú no va voler punxar.

La majoria de les mesures, de manera aïllada, són insuficients per tapar el forat social de l'habitatge. Les d'Alberto Núñez Feijóo es basen en la creació de mig milió d'habitatges sense plantejar com els incentius fiscals convenceran les constructores d'erigir tant d'habitatge privat. Tot i això, el mer plantejament, tot i que sigui escàs o un brindis al sol en l'immediat, té algunes virtuts i obliga els presidents autonòmics a prendre's seriosament les seves competències, abandonades per moltes comunitats durant anys. El problema és més que endèmic, per això Madrid i Barcelona són ciutats mirall en la pressió de preus i l'expulsió de les rendes mitjanes en barris on ja és impossible comprar.

Després de set anys de govern, ja tocava també que l'executiu espremés les competències estatals que té a través del ministeri. L'empresa pública de nova creació és una aposta d'inversió estatal nova i amb capacitat de donar resultats. Són més de dos milions de sòl públic que, amb la fiscalitat com a palanca, pot atreure inversió publicoprivada per a la construcció destinada al lloguer i la compra assequible, amb una clàusula, la protecció d'aquests habitatges perquè no acabin al cap de pocs anys devorades per un cicle especulatiu disparat.

No es construeixen cases en dotze mesos, però sí que es poden començar a fer i planejar

De les dotze mesures, les bonificacions fiscals per als rendistes i els que lloguen habitatge a l'índex de referència acabat de publicar, allarguen la mà al propietari per treure cases al mercat. Des de l'esquerra del PSOE critiquen que es tingui cura del sector privat, però la complexitat de l'escassetat obliga a tocar tots els pals. Per compensar, la lluita contra l'especulació és a la narrativa i les intencions de Pedro Sánchez. L'intent de frenar els pisos turístics il·legals convertint-los en una activitat econòmica i gravar la compra als estrangers o als fons d'inversió va per aquesta línia. Tret de la regulació dels pisos turístics, cap mesura no és immediata. Però tampoc eterna. Les propostes a dues bandes PSOE-PP haurien de posar el comptador d'ambdues administracions a zero i mesurar resultats aviat. No es construeixen cases en dotze mesos, però sí que es poden començar a fer i planejar.

Intervenir el mercat, com proposa Sánchez, o liberalitzar-lo encara més, segons Feijóo, és un xoc de models i també un incentiu per veure qui fa més habitatge —en falten 600.000, segons el Banc d'Espanya—. Quant a la coalició, no hi ha un problema de governabilitat, però sí de manca de sintonia política. I més que una coalició és una entesa cordial, on el PSOE fa el buit a Sumar i aquests confronten com poden. Els cinc de Yolanda Díaz no van assistir al llançament. Un fòrum amb presència de més de deu ministres socialistes sense representants de la cartera de polítiques socials o la mateixa vicepresidenta en senyal de suport a les polítiques públiques del govern del qual formen part. És més, segons Díaz, va conèixer les mesures a través de la premsa. I va triar el matí de presentació per fer palès l'enèsim desacord amb Carlos Cuerpo a compte de la reducció de jornada laboral, mesura estrella de Sumar. Pel que fa als socis, el PNB i Junts tampoc no estan disposats a regalar un pla d'Habitatge al govern espanyol per intromissió en llurs competències. I té el PP al davant amb un model al xoc. Com a exemple, va forçar a retirar la Llei del sòl que beneficiava centenars d'ajuntaments governats pel PP per tal de desgastar l'executiu.

No hi ha context fàcil perquè l'habitatge deixi de ser un intent dialèctic sense resultats reals. Però ara hi ha pressió i hi ha propostes. Si el govern espanyol se'n surt, tindrà rèdits a les eleccions autonòmiques del 2026; si se'n surt el PP als seus feus, això l'ajudarà a arribar abans a la Moncloa. Tot i que s'oblidi en la dinàmica parlamentària i d'oposició, el vot rau aquí, en  l'habitatge, com a principal angoixa dels ciutadans, segons els baròmetres del CIS.