L'ocorregut aquest divendres passat a Washington entre Donald Trump i Volodímir Zelenski marca un punt d'inflexió en la configuració del tauler geopolític mundial. La forma en què Trump va menysprear Zelenski, amb un brutal abandonament de les formes diplomàtiques, no només representa el principi de la fi per al president ucraïnès, sinó que també generarà seriosos problemes per a la mateixa administració de Trump a les seves relacions internacionals.

Aquesta escena confirma el que alguns sospitàvem: el suport incondicional d'Occident a Ucraïna ha acabat i, amb aquest, l'aparent estabilitat de tota l'estratègia euroatlàntica. Mentre els líders europeus encara processen la humiliació de Zelenski, hi ha un clar vencedor en aquest joc: la Xina, que, sense moure fitxa, ha vist els seus rivals cometre error rere error, deixant-li el camí lliure per consolidar el seu domini econòmic i polític a nivell global.

Occident, sumit en una estratègia de desgast contra Rússia, ha descuidat la veritable amenaça a la seva influència mundial: l'ascens imparable de la Xina com a primera potència econòmica i geopolítica. Mentre els EUA i Europa redirigien la seva atenció cap a Ucraïna, Pequín ha enfortit el seu control sobre les rutes comercials clau, ha teixit aliances estratègiques a tot el món i ha consolidat la seva posició com el soci econòmic preferit de molts països que abans gravitaven en l'òrbita occidental.

En aquest context, l'única potència europea que podria redefinir la posició del continent és Alemanya. Tanmateix, per aconseguir-ho, Berlín haurà d'abandonar els paradigmes que han regit la política exterior europea en els últims anys, reconèixer els errors comesos en l'estratègia contra Rússia i, sobretot, comprendre que el veritable desafiament no és a Moscou, sinó a Pequín.

La imatge de Zelenski a Washington va ser la d'un líder humiliat i derrotat. La seva ambaixadora va ser conscient d'això en directe, per molt que s'intenti vendre el relat de la dignitat, que en política internacional no és un actiu, sinó un recurs narratiu per a consum intern. Va arribar buscant suport incondicional i va sortir amb la certesa que l'era dels xecs en blanc ha acabat. El que va començar com una guerra amb Occident unit contra Rússia ha derivat en una pugna d'interessos en la qual cada actor busca el seu propi benefici.

Occident, sumit en una estratègia de desgast contra Rússia, ha descuidat la veritable amenaça a la seva influència mundial: l'ascens imparable de la Xina com a primera potència econòmica i geopolítica

Per a Trump, la humiliació de Zelenski tenia un propòsit clar: reforçar la seva imatge de líder pragmàtic davant del seu electorat i enviar el missatge que els Estats Units ja no s'involucraran en conflictes aliens sense obtenir alguna cosa a canvi. Tanmateix, aquest càlcul ignora una variable clau: la comunitat internacional no veu amb bons ulls el tracte donat a un aliat en plena guerra.

A més, no podem oblidar que aquesta mena de cops d'efecte de Trump no només són dirigits al consum intern, sinó que també busquen enfosquir la seva erràtica estratègia econòmica, la qual, fins ara, només ha generat més problemes que beneficis per a la seva pròpia economia.

Països com Alemanya, França i el Japó observen amb preocupació la forma en què Trump ha gestionat la crisi, ja que deixa clar que qualsevol nació aliada de Washington pot ser descartada quan deixi de ser útil per als seus interessos. Això no només mina la credibilitat dels EUA com a soci estratègic, sinó que obre la porta perquè la Xina capitalitzi el buit de confiança que està deixant Washington.

Si hi ha un país la intel·ligència del qual ha tingut un rol clau en la guerra a Ucraïna, aquest és el Regne Unit. Els seus serveis d'intel·ligència han estat al centre de l'estratègia occidental contra Moscou, influint en decisions clau des de molt abans de la invasió de 2022. Tanmateix, el que han demostrat amb escreix en capacitat operativa, ho han perdut en anàlisi política, geopolítica i de futur.

Des de la guerra a Síria fins a la crisi a Ucraïna, la intel·ligència britànica ha construït il·lusionants i il·lusoris escenaris que després s'han enfonsat. S'assegurava que l'economia russa col·lapsaria en qüestió de mesos després de les sancions occidentals, però no només ha resistit, sinó que ha trobat noves vies de creixement gràcies a la seva relació amb la Xina, l'Índia i altres mercats emergents.

El que va començar com una guerra amb Occident unit contra Rússia ha derivat en una pugna d'interessos en la qual cada actor busca el seu propi benefici

A més, la insistència britànica a prolongar la guerra com a estratègia per debilitar Moscou no només ha fracassat, sinó que ha tingut l'efecte contrari: Rússia ha consolidat la seva posició a diverses regions del Donbàs i ha reforçat la seva autonomia econòmica i militar.

Londres, sempre guiat per uns serveis d'intel·ligència mancats de la necessària capacitat d'anàlisi geoestratègica, va apostar per una estratègia maximalista basada en la premissa que Putin no tindria capacitat de resposta a llarg termini. Tanmateix, els fets han demostrat que van subestimar la resiliència russa i van sobreestimar la capacitat d'Occident per sostenir la guerra indefinidament.

Europa enfronta aquest escenari sense un lideratge real. Macron està atrapat entre la seva retòrica d'"autonomia estratègica" i la realitat de la seva dependència dels EUA. Pedro Sánchez, per la seva part, no té ni la influència ni la independència per marcar el rumb de la política europea.

Més aviat que tard, els Estats Units l'arraconaran, igual que han fet amb Zelenski. I ho faran amb una arma coneguda: informació comprometedora. Washington maneja dades delicades sobre l'abrupte canvi d'actitud d'Espanya respecte del Sàhara Occidental, un viratge sense precedents que va obeir més actuacions externes que una estratègia ben dissenyada. En el moment oportú, aquesta informació serà utilitzada per assegurar-se que Sánchez no surti del guió marcat pels EUA.

Ara bé, si hi ha un país amb la capacitat de corregir aquest rumb és Alemanya. La seva economia continua sent el motor d'Europa, malgrat la puntual situació política i econòmica a la qual s'enfronta, però la seva influència política ha quedat diluïda sota el feble i erràtic lideratge d'Olaf Scholz. Amb l'arribada del nou canceller, Berlín té l'oportunitat —i la responsabilitat— de redefinir el paper d'Europa al món.

Si Berlín no actua aviat, Europa continuarà cometent els mateixos errors mentre la Xina i altres potències reconfiguren l'ordre mundial sense oposició

Tanmateix, per a això haurà de replantejar la seva relació amb Rússia, moderar la seva dependència dels EUA i dissenyar una estratègia realista per gestionar la seva relació amb la Xina.

Alemanya no pot oblidar que mentre la UE aplicava sancions i sacrificava la seva competitivitat industrial per mantenir una línia dura contra Moscou, la Xina expandia la seva influència sense oposició i, més, tenint present una dada que a Europa sempre oblidem: que la guerra d'Ucraïna, en certa manera per a la major part del món (Àsia, Àfrica i fins a cert punt Amèrica Llatina), és una guerra d'Occident i que sempre l'han mirat de lluny.

Ahir a Washington, mentre Trump humiliava Zelenski i debilitava la seva credibilitat internacional, l'únic actor que realment va guanyar va ser la Xina.

Pequín no ha hagut de fer res: simplement va observar com Occident s'esquinçava a si mateix. Mentre els EUA i Europa malgastaven recursos a Ucraïna, la Xina consolidava la seva economia, enfortia la seva aliança amb Rússia i avançava en el seu projecte d'hegemonia global sense interferències.

Si Alemanya vol liderar Europa, haurà d'abandonar l'estratègia errònia que la UE ha seguit fins ara. No pot permetre's continuar atrapada en una guerra de desgast contra Rússia mentre el món i les aliances canvien.

Si Berlín no actua aviat, Europa continuarà cometent els mateixos errors mentre la Xina i altres potències reconfiguren l'ordre mundial sense oposició.