Fa pocs dies, l’humorista i tòtem mediàtic novaiorquès Bill Maher aprofità uns minuts del seu arxifamós programa Real Time with Bill Maher per compartir amb l’audiència un recent sopar que havia tingut amb Donald Trump a la Casa Blanca. Tot i haver-se moderat amb el temps, Maher sempre s’ha decantat per candidats demòcrates i se n’ha cardat bastant de l’actual president dels Estats Units. Això havia provocat l’habitual corrua d’insults per part del magnat autòcrata, que Maher va tenir l’enginy infinit d’escriure en un paper perquè el president l'hi signés, cosa que va fer. Bromes a banda, Maher sorprengué part dels liberals (a la ianqui) que l’admiren de fa lustres afirmant que el Trump s’havia mostrat molt educat amb ell, amb prou sentit de l’humor per entomar les seves bromes, i amb un tarannà molt més dialogant del que es mostra d’habitud amb la premsa i als seus mítings.
Al seu monòleg, Maher va recordar també que —tot i ser molt crític amb Trump— li havia fet costat en polítiques com ara el trasllat de l’ambaixada nord-americana a Jerusalem, el control fronterer, l’aturada de les polítiques DEI (a saber, el que fa referència als termes diversity, equity i inclusion que du a sobrerepresentar diverses minories a universitats o institucions), el fet que homes biològics no participessin en esports femenins, pressionar Europa perquè es pagui la seva defensa o la idoneïtat de convertir “Gaza en un Dubai abans que en un infern”. Molts progres ianquis han reaccionat iradament al discurs en qüestió, dient que Maher s’està passant al republicanisme MAGA, de la mateixa forma que a Catalunya hom ha esmenat molts intel·lectuals pseudocomunistes dels temps de la Transició, ara transformats en apologetes de la carcúndia, com el meu estimadíssim Varguitas Llosa, al cel sia.
En cas d’existir, el viatge que ha fet Maher és el de molts votants d’esquerra europea que encara es defineixen com a progressistes, però que no volen comprar els suposats avenços de la teoria crítica, del feminisme contemporani, o de la filosofia antisistema podemita (amb caseta a Galapagar). Mentre escoltava la crònica del famós sopar amb Trump, servidor pensava que Maher no està sol; d’ençà de l’elecció del president 45-47, he pogut comprovar com molts articulistes del meu mitjà favorit, The New Yorker, han aprofitat les pàgines de televisió, art o música per començar a posar en dubte alguns dels postulats de la nova esquerra planetària. Això no és només producte de l’habitual modulació de les ideologies en una espècie de pèndol compensatori, sinó de la presa de consciència que —en els últims anys— l’esquerra s’ha passat de frenada amb el seu moralisme doctrinari cultureta.
Tot això ve a tomb per comentar el darrer assaig del nostre filòsof Ferran Sáez Mateu, La fi del progressisme il·lustrat (Editorial Pòrtic), una crítica a la base filosòfica del pensament d’esquerres contemporani que l’autor ha denominat “postmodernitat paròdica”. Recomano vivament la lectura d’aquest text, tot i que ara ve Sant Jordi i els catalans opten majoritàriament per llegir tifes, perquè en Ferran hi repassa amb bon ull la base filosòfica del constructivisme moral de l’esquerra contemporània, en la línia que va de Foucault a Butler. La gràcia d’aquest treball és que el professor Sáez esmena els textos d’aquests autors (que, dit sigui de pas, s’ha molestat a llegir) sense cap mena d’apel·lació a la nostàlgia conservadora, palesant com l’ideari de la progressia s’ha decantat fatalment de la voluntat igualitària del segle XVIII fins a la insistència patològica en la diferència i els seus conseqüents cul-de-sacs ètics.
Bill Maher opina que, a banda d’insultar-lo quan cal i d’escarnir-lo sense embuts, també val la pena sopar amb Donald Trump per contrastar-hi opinions
Les polítiques del progressisme il·lustrat s’han basat sovint en la il·lusió segons la qual tota la nostra vida és un constructe, una aplicació de la French Theory que els ianquis van començar destinant a la història i que s’ha acabat escampant a la ciència, la sexualitat i fins i tot a l’art culinari. Diria que a progressistes moderats com ara Bill Maher els plauria llegir aquest assaig, on no es diu que el feminisme o la política del respecte a les minories hagi arribat massa lluny, com sostenen els cunyats, sinó que es basa en teories sovint contradictòries amb la mateixa vida dels seus apologetes i també basades en una feblesa important de cara a la veritat científica. Avui en dia, l’esquerra ha adquirit un prejudici que abans era patrimoni dels conservadors; a saber, que qualsevulla crítica és producte dels esperits carques i inamovibles. Potser per això, ai las, també ha perdut el sentit de l’humor.
Bill Maher opina que, a banda d’insultar-lo quan cal i d’escarnir-lo sense embuts, també val la pena sopar amb Donald Trump per contrastar-hi opinions (perquè l’altra opció, la de quedar-se a l’escalf de la pròpia convicció i santes pasqües, és pròpia d’esperits idiotes). La fi del progressisme il·lustrat no agradarà a la gent que no només es pensa que té raó, sinó que intenta patrimonialitzar la bondat moral. De fet, pensant en tots aquests sants de l’esquerra, les seves teories ja han fet el fet; els han regalat importants sumes de diners i els han permès accedir a múltiples càtedres, centres culturals i d’altres mandangues de prestigi social aparent. Però el rotllo de la infal·libilitat i de mirar per sobre l’espatlla els altres se’ls està acabant. Ho diu gent prou llesta com Bill Maher, com els escriptors cosmopolites del New Yorker, i ben aviat ho podrem dir també aquí sense que se’ns titlli a tots de fatxes.