Hem hagut d’esperar molts anys per arribar fins aquí, però l’espera ha valgut la pena: per fi podrem tenir un fill a la carta. No conec a cap pare que no desitgi que el seu fill sigui el més bonic i intel·ligent del món; així doncs, el somni de tots els futurs pares està a punt de fer-se realitat. Fins ara, ens havíem de conformar a idealitzar els nostres fills (perquè no eren exactament com nosaltres havíem somiat que serien) i a fotre un cop de puny a qui qüestionés alguna de les seves virtuts. Però tot això s’ha acabat, ja no ens caldrà pegar a ningú més perquè podrem decidir com volem que sigui el nostre fill abans de la fecundació. És meravellós poder controlar la realitat fins aquest punt; ens estalviarem tants mals de cap... Ja podeu estar segurs que sortirà el típic moralista que dirà que prefereix la sorpresa i que no és ètic decidir com ha de ser el teu fill; que tenir un fill és acceptar-lo tal com és i deixar-lo volar quan hagi après tot el que ha d’aprendre sense fer-lo sentir culpable d’abandonar el niu. Cap problema, que tingui una fecundació old school; però que llavors que no es queixi si el nen li surt consentit i no té els ulls verds.
Jo ja estic preparant una llista de totes les característiques que vull que tingui el meu fill. Començo per les físiques: ha d’estar musculat, ja de nadó; ha de tenir els cabells llisos (perquè no se’ls hagi de planxar), la pell bruna (perquè no tingui problemes amb el sol), els ulls verds (perquè amb uns ulls verds i una pell bruna podrà aconseguir el que vulgui); ha de mesurar un metre i vuitanta-quatre centímetres, i ha de tenir els llavis gruixuts, però no massa, i un cul rodonet i ferm (que no li caigui a mesura que es faci gran). Ah, i que sigui un nen heterosexual amb òrgans sexuals masculins; les nenes no m’agraden. Ja veieu que em conformo amb poc, m’agrada deixar una mica d’espai a l’atzar perquè em sorprengui (espero que no massa, però). Segurament, hi haurà pares que aprofitaran molt més aquest sistema de reproducció i escolliran, fins i tot, quants pèls ha de tenir als forats del nas.
Els nens venen a aquest món a fer-nos la vida més fàcil, i no al revés; si ens l’han de complicar gaire, val més no tenir-ne
Pel que fa a la personalitat, vull que sigui un nen d’esquerres; que solucioni els seus conflictes interns viatjant a països del Tercer Món i fent-se fotos amb nens que no han tingut la sort de ser fecundats a la carta com ell. Vull que sigui un nen molt alegre, que rigui tot el dia, sense parar; així omplirà el buit existencial que tinc. Un altre punt important és que, quan neixi, sigui tan intel·ligent com l’Einstein —aquest punt va molt lligat al següent. També vull que, tan bon punt camini, s’espavili sol (vagi a comprar, cuini, netegi la casa, treballi per portar diners a casa); així jo podré sortir de festa amb els amics i viatjar sense haver-me’n de preocupar. I l’última cosa, i amb això sí que no cedeixo: vull que parli un català de Pompeu Fabra amb accent de Lleida i que combini els pronoms febles com els àngels.
Pel que fa a la salut, és molt important que sigui un nen molt i molt sa i que no tingui cap malaltia genètica. No vull perdre el temps cuidant-lo. Els nens venen a aquest món a fer-nos la vida més fàcil, i no al revés; si ens l’han de complicar gaire, val més no tenir-ne. Per sort, gràcies a la ciència, ara podem arrencar de soca-rel aquest problema i evitar tenir alguna sorpresa desagradable més endavant; com ara que se’ns faci polític, que sigui incapaç de pronunciar bé la vocal neutra, que no li agradi l’allioli o, el pitjor de tot, que no pensi com nosaltres. Als moralistes que hi esteu en contra perquè dieu que és antinatural, però que llavors us feu implants capil·lars o us mengeu un Kinder Bueno, dir-vos que sou uns hipòcrites. Deixeu que la gent sigui lliure d’escollir com ha de ser exactament el seu fill; si no, llavors no us queixeu si es trenquen les famílies i els pares repudien els fills.