Si el PSOE indulta els presos polítics serà per poder tenir algun tema de debat amb el PP a les properes eleccions. La democràcia s’aguanta sobre les diferències de criteri i, sense l’excusa unificadora d’ETA, les diferències amb Catalunya han esdevingut tan fondes que els partits espanyols semblen tots iguals. 

La idea és que els catalans siguin el mico de fira de la nova Transició, igual que els andalusos van ser la mascota del primer experiment. Si Andalusia va envernissar la victoria pòstuma de Franco de xerinola i de justícia social, ara es tracta d'aconseguir que Catalunya disfressi la banalització de la democràcia de llibertat i de gestió.

La part més monstruosa de la història és que els partits catalans estan perfectament d'acord amb aquest full de ruta. Quan Jordi Sànchez diu que si la Moncloa és valenta, els presos no fallaran, vol dir que la Generalitat no tornarà a permetre que es produeixi un desbordament de llibertat civil com el que va portar a les consultes del 2009.

L’objectiu del Sánchez espanyol i del Sànchez català, si és que es pot fer aquesta distinció, és restaurar la sociovergència a través de la corrupció moral, sense cançons de Lluís Llach ni de Joan Manuel Serrat. A Catalunya, la gent ha passat de donar per descomptat que no es negocia amb terroristes a veure com els partits majoritaris quedaven en mans de polítics que dirien el que fos per poder sortir de la garjola.  

Amb la complicitat dels partits catalans, les oligarquies miren de socialitzar les seves corrupteles i de convertir tothom en un fill de Caïm

La situació és tan artificial que estic segur que Salvador Sostres prefereix quedar-se a l’ABC que tornar a La Vanguardia, on va començar a escriure fa molts anys, quan era jove i socialista. Deixant de banda Jordi Amat, aviat no hi haurà ningú que tingui menys de 50 anys que vulgui escriure al diari del Godó. Ara que tothom es ven per quatre rals, el comte ha perdut una oportunitat d’intentar canviar Pilar Rahola per Bernat Dedéu.

Amb la complicitat dels partits catalans, les oligarquies miren de socialitzar les seves corrupteles i de convertir tothom en un fill de Caïm. Tothom veu que això no pot acabar bé, però gairebé tothom s'encongeix d’espatlles i viu en el qui dia passa any empeny. La meva pregunta és quant temps aguantaran les menjadores i quin preu pagarem pel drenatge d'intel·ligència i d'esperança.

Fins ara, el confinament i el tancament dels mercats internacionals ha permès d'especular amb el tedi i contenir la fuga de cervells. Els partits catalans compten que en tindran prou amb el pressupost públic per controlar la situació, com va fer el PSOE a l’Andalusia analfabeta i espoliada dels setanta. 

És veritat que un ideal que no té una xarxa de relacions econòmiques i socials és una bogeria, però les idees que necessiten subvencionar els elogis i les amistats tenen un futur més aviat cancerigen. Els mercats tard o d'hora tornaran a dinamitzar-se i, juntament amb les destrosses que ha fet la pandèmia, també veurem els miratges que ha creat.

Com passava abans de les consultes, la majoria dels meus amics que prosperen viuen a l'estranger. Quan el bitxet groc de Wuhan s’acabi d’extingir, veurem si l'estranger queda més lluny o més a prop. I també quines tares irreversibles ha deixat l’asfíxia política del país, provocada per la repressió espanyola i els partits de l’administració local.  

Mentrestant, Catalunya exporta cada dia més fora d'Espanya, Madrid accentua el centralisme i, al cel, els àngels riuen ―com sempre que els homes creuen que per poder gaudir de les petites coses de la vida cal que es beguin l'enteniment.