Aneu seient, si us plau. Bon dia, us dono la benvinguda a la lliçó inaugural del curs 2025-2026 al Grau de Llengua i Literatura Catalanes. Si tot va bé, d'aquesta universitat en sortireu, d'aquí a uns quants anys, sent persones molt diferents. No feu aquesta cara, no: estudiar Filologia Catalana canvia la vida, us ho dic per experiència. Mireu, deixeu-me començar parlant d'una calaixera. Un bagul immens, de fusta noble mallorquina, amb tres cossos d'onze calaixos. És a dir, trenta-tres calaixets en total, un per cada lletra de l'alfabet, més la ce trencada, la ela geminada i els dígrafs ll, ny, qu, gu i ix. No us parlo d'un moble, però, sinó més aviat d'un monument sense el qual vosaltres no seríeu avui aquí: és la calaixera on Antoni Maria Alcover, un mossèn de Manacor, va anar recopilant durant anys totes les paraules catalanes que sentia arreu del domini de la nostra llengua. Les apuntava i les guardava en unes quartilles de cartolina fins a compilar dins d'aquests calaixos milions de paraules amb la seva informació lexicogràfica pertinent. Si sou aquí avui, és perquè estudiar el que heu triat estudiar vol dir desenterrar mots perduts, amb calaixera o sense, però també trobar-ne o inventar-ne de nous a partir d'una lògica concreta.

Perdoneu, que no m'he presentat. Jo em dic Josep Maria, però em faig dir Pep perquè fa segles algú va escurçar el meu nom per convertir-lo en Jep, després en Pep en un procés fonològic d'harmonia consonàntica, però també en Bep per un altre procés, en aquest cas de bilabialització de l'oclusiva dental. Ja ho estudiareu, no patiu. Aprendreu, sobretot, que la llengua és una entitat viva que es mou al ritme que el món gira, però som nosaltres qui fiquem la banya en els seus canvis. No us penseu que soc el degà de la Facultat, ni tampoc el coordinador de la carrera que heu escollit estudiar. Soc algú uns quants anys més gran que vosaltres i si m'han proposat fer-vos aquesta xerrada en el vostre primer dia universitari, és perquè un dia de l'any 2008 també em vaig seure en aquestes cadires on ara seieu vosaltres. Aleshores no existien els graus i la llicenciatura es deia Filologia Catalana, per això el senyor que va fer-me la xerrada a mi, que es deia Daniel Casals, va dir-nos que ens havíem matriculat a uns estudis que tenen en l'amor la seva raó de ser, ja que la paraula filologia significa etimològicament 'estimar les paraules'. En aquell moment vaig pensar que si explicava a mon pare que pagava mil euros l'any per 'estimar les paraules', el primer que em diria és que em deixés d'hòsties i em fotés a estudiar alguna cosa que em permetés treballar, però malgrat que tothom es pensi que els filòlegs no servim per a res, amb els anys he anat confirmant que conèixer l'enginyeria interna de les paraules i estudiar-ne l'arquitectura externa que són capaces de crear, en realitat, és l'arma més poderosa del món.

No fem carreteres, no dissenyem mòbils, no edifiquem cases i no descobrim galàxies llunyanes, però posem l'accent —o el traiem— a totes les coses que bateguen al món. Per tant, el codifiquem. És a dir, l'ordenem. La gran diferència entre vosaltres i els estudiants d'una altra filologia, això sí, és que estudiar Filologia Catalana significa 'estimar les paraules', sí, però sobretot estimar les paraules d'una llengua molt particular i d'una literatura que és la columna vertebral d'una nació. Què us he de dir, no he vingut a fotre-us la tabarra, però ja sabeu que avui començareu els estudis d'una llengua amenaçada, una llengua en perill i una llengua en constant exercici de resistència, que cada dos per tres reclama ser salvada i que també cada dos per tres reclama ser assimilada per altres llengües més potents. Per això un bon dia algú va haver d'acceptar que gratis, entregar, buscar o caldo fossin paraules ben dites en català i és així com cada dia sou més pocs els que avui dieu de franc, lliurar, cercar o brou. Qui sap, potser sereu vosaltres els responsables d'acceptar normativament termes com gòsting o xipejar, que prèviament haureu decidit catalanitzar amb la substitució de la sh- inicial per la x-, ja que en català la x inicial es pronuncia fricativa igual que en anglès.

Quan això passi, veureu que es genera un combat d'arguments entre Els Guardians de la Puresa i Els Partidaris del Català que es Parla, però no tingueu por: sigueu d'una banda o de l'altra, continuareu sent apòstols de la llengua, ja que el català és com una religió pagana. Per sort, però, és l'única religió del món que no té un dogma, perquè no és un relat llunyà i mort que cal conservar per acte de fe, sinó una entitat viva, en constant evolució i que no es basa en miracles, sinó en fets que depenen dels seus parlants, dels seus estudiosos i dels seus divulgadors. La llengua és com un rellotge antic: cal preservar-ne l'essència i cuidar que no s'esgavelli, però només fa sentit si es fa servir. És a dir, si algú li dona corda. Sou aquí per a això, per entendre el pas del temps a partir de les paraules, i és aquí on descobrireu, per exemple, que si voleu saber quin temps feia i quina hora era el dia que es va proclamar la República l'any 1931, el més útil és llegir amb atenció el capítol XIV de La plaça del Diamant de Rodoreda. Això no vol dir que potser sereu 'més de llengua que de literatura' i us interessarà més la sintaxi generativa, és clar, o que us baralleu amb el del costat quan estudieu dialectologia, o que tingueu ganes d'arribar a les mans contra algun carnerià en alguna classe de poesia catalana en la qual considereu que no s'està tractant bé Maragall. És normal, tot això.

Penseu que abans de nosaltres són molts els que s'han barallat. Antoni de Bofarull, que volia fer els plurals acabats en -as, se les va tenir amb Marià Aguiló, que els volia amb -es. Víctor Balaguer, que somiava una literatura nacional del Roine fins a Alacant, va enemistar-se amb Frederic Mistral, que somiava la mateixa literatura però sense sortir de l'àmbit provincial. Fins i tot el mossèn Alcover que abans us deia, tot un impulsor del I Congrés Internacional de Llengua Catalana, l'any 1906, va acabar partint peres amb Pompeu Fabra, que més que recollir una per una i poble a poble totes les paraules del català per fotre-les dins un diccionari, el que volia era codificar una llengua comuna, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tots dos tenien raó i sense cap dels dos, segur, ni vosaltres ni jo seríem avui aquí. A la casa on va morir Alcover, a Palma, hi ha una placa que el considera el salvador del català, mentre que a la tomba de Fabra, a Prada, hi diu que allà reposa l'ordenador de la llengua. Ni Pompeu Fabra era una màquina de 32 bits, però, ni Alcover era un messies. Nosaltres, tant vosaltres com jo, som els seus hereus, igual com ho som de Coromines, Solà, Castellanos, Aina Moll, Rovira i Virgili o Carme Junyent.

Quan us preguntin per què heu decidit estudiar el que heu triat estudiar, doncs, respongueu que ho feu per ser mestres, editors, estudiosos de la literatura, professors universitaris, guionistes, periodistes o correctors, però sigui quin sigui el vostre somni, no oblideu el somni que ens fa estar vius i que algú abans va somiar, des de Llull fins a la Mushka. I si sou més de cap que de cor, digueu que voleu ser deixebles de la tasca científica, racional i depuradora de Pompeu Fabra, l'única figura de consens capaç de posar pau en el caïnisme congènit dels catalans, mallorquins i valencians, però si sou més de cor que de cap, digueu que també us sentiu deutors de l'amor passional i d'aquella calaixera d'Alcover plena de paraules recollides entre els pagesos del Conflent o la Safor, els pescadors de l'Empordà o les Pitiüses, els burgesos del Vallès o la noblesa del pla de Mallorca. Digueu-ho, perquè potser és cert que el català no necessita només apòstols com vosaltres, sinó sobretot parlants, però també és cert que de vosaltres depèn ensenyar més i millor la llengua als que no la coneixen o als que no troben motius per parlar-la, per això, aproveu o suspengueu, us demano que no perdeu mai la curiositat i l'energia per entendre el món de les paraules amb l'afany de qui surt a caçar papallones al bosc. Perquè no ho oblideu: es digui Filologia Catalana o es digui Grau de No Sé Què i No Sé Quantos, la llengua i la seva literatura, en realitat, són per a nosaltres les ales que ens permeten volar.