He anat a veure Partenophe, la darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino, i m’ha fet molta impressió de trobar-hi tan ben retratat el fracàs del món europeu que semblava que havia de convertir la nostra història en un parc temàtic hedonista, vigilat per artistes i acadèmics. Partenophe s’ha de veure com la continuació, o fins i tot diria que com la conclusió desencisada, de dues obres anteriors del director napolità: La Grande Bellezza i È stata la Mano di Dio, les dues més ben rebudes per la crítica i, aparentment, independents l’una de l’altre. 

No m’estranya que Partenophe hagi generat tanta incomoditat i, fins a cert punt, tanta decepció, perquè el missatge de fons és d’una duresa tremenda, molt difícil d’encaixar. Els crítics fan èmfasi en la bellesa de la protagonista, però la protagonista de la pel·lícula no és l’actriu bonica que Sorrentino persegueix amunt i avall amb la seva càmera morbosa i perfeccionista, especialista a fer parlar les pedres. La protagonista de la història és l’esterilitat d’un món que infecta tot allò que toca i que ja no troba la manera de continuar, perquè a còpia d’escarnir l’amor ha quedat atrapat entre la superstició i el càlcul.

“Itàlia i, per extensió, el conjunt d’Europa, no havia estat mai tan a prop d’aquest Nàpols del qual em pensava que m’havia escapat”, sembla que pensi Sorrentino cada cop que es recrea en una escena. Tota la pel·lícula és un recordatori de la impossibilitat de despendre’s del passat, i de la força radioactiva que tenen els forats negres de la història. Greta Cool, l’actriu que figura que ha triomfat al nord d’Itàlia, és una pobra dona que amaga la calvície amb una perruca. El discurs que fa sobre els napolitans es podria fer sobre els catalans o sobre els francesos, i ben aviat també sobre els anglesos i els nord-americans.

L’amor està condemnat en un món ritualitzat, que ja no té força per ser genuí i per separar l’espontaneïtat de la comèdia

La pel·lícula funciona com una advertència a tot el món occidental, que cada cop és més homogeni en les seves misèries. No endebades, Partenophe és el nom de la protagonista, però també és el nom que els grecs van donar a Nàpols molt abans que Roma fundés els mites que sostenen l’Estat italià. Per algun motiu la protagonista és una princesa moderna que dorm en una carrossa acondicionada del segle XVIII; una bella dorment que no troba un home que la desperti amb un petó i la tregui de la seva closca. A banda de John Chever, que és el flirt més improbable, a Partenophe només li aconsegueix de tocar el cor un cardenal balzaquià que insisteix a fer-li dolçament l’amor, quan ja s’ha obert de cames, i un catedràtic d’antropologia guerxo, que la converteix en la seva deixeble. 

L’acadèmic té amagat en una habitació de casa un fill monstruós que és una caricatura tragicòmica d’aquesta generació de nens frívols i consentits, que es diverteixen enganxats a les rucades del Tiktok. El ritme tediós de la pel·lícula està tan ben encaixat amb la sensació d’estancament, que sembla una confessió del mateix Sorrentino sobre les limitacions del seu geni i de la seva carrera. Els trucs que funcionaven a La Grande Bellezza, tenen aquí una llum rància, que deixa una sensació d’impotència i de cul-de-sac. L’amor real es manifesta en l’acció i l’acció neix corrompuda des de la mateixa arrel en una societat exhausta, on tothom viu aïllat per la comèdia.

El germà de Partenophe, que és feble perquè ho veu tot massa clar, se suïcida quan comprèn que ni tan sols podrà viure enamorat de la seva germana. Hi ha una escena que explica molt bé com l’amor està condemnat en un món ritualitzat, que ja no té força per ser genuí i per separar l’espontaneïtat de la comèdia. Una parella d’adolescents consuma el seu matrimoni davant la mirada atenta dels caps de la tribu, en un barri pobre de Nàpols. La càmera enfoca la mirada tèrbola dels vells, que es van posant calents mentre supervisen la creació d’un futur que ja neix mort, sense misteri, sense amor. De sobte, veus que l'exuberant començament de la pel·lícula, que descriu la concepció i el naixement Partenophe, no era tan lluminós com t'havia semblat.

Els mites i les obres d’art són la font de l'existència i del poder dels pobles, però s’han convertit en objectes de consum, com la mateixa pel·lícula de Sorrentino, que se’n lamenta alhora que se n’aprofita. El cineasta no creu en Itàlia, però tampoc no creu en Nàpols. Una mica com els passa a l’Albert Serra o a la Rosalia amb Catalunya, el cineasta ha tingut força per crear una mitologia personal amb les despulles d’un naufragi col·lectiu. El problema és que, per manca de geni o de coratge, no té capacitat per connectar les seves creacions amb la història del seu poble, i ven la seva mitologia amb un sentiment de culpa i d’estancament creixent, com un souvenir a la Rambla. 

Al final la noia es fa vella i la seva bellesa es marceix, mentre que les estàtues romanen eternament esplendoroses, cada cop més orfes de significat en un món agònic.