Ningú no en parlarà, però el fet més remarcable de les eleccions europees, si més no per a Catalunya, és la desfeta final de Ciutadans, el partit del carismàtic i grotesc Jordi Cañas. Ciutadans va néixer el 2006 per fer complir l'acord no escrit que vertebrava la relació entre els catalans i l'estat espanyol a l'inici de la Transició. Els catalans tenien dret a l'autogovern, però no tenien dret a la independència, i la immigració que havia inundat el país durant les dictadures del segle XX era la garantia que el catalanisme tindria un límit.

Un cop el PSC es va veure impotent per frenar l'evolució del país, el règim del 78 va començar a necessitar un partit més cridaner, que polaritzés la societat i despertés els vells fantasmes. Ciutadans va esdevenir la darrera coartada de l'Estat per contenir Catalunya a les urnes abans que els mites de la Transició s'acabessin de fer miques. L'auge de Ciutadans va coincidir amb la necessitat de Madrid de tornar a convertir els immigrants en policies, com ja havia fet el franquisme quan els exèrcits van començar a estar mal vistos en la banda capitalista del mur de Berlín.

Hi haurà la temptació de ressuscitar la vella dialèctica amb el PSC a través d'un espai nacionalista de matriu convergent, una mena de casa gran de l'independentisme.

La victòria d'Inés Arrimadas el 21-D va servir per envernissar les porres de la policia i les accions dels jutges d'una certa legitimitat democràtica, si més no, davant dels espanyols que havien vist les imatges de l'1 d'octubre a la tele. A partir d'aquí, Ciutadans estava condemnat, com ho estan els executors de tots els crims que se suposa que no han de deixar marca. Cañas es pensava que Ciutadans podria fer una operació Roca i tenir un paper a Madrid perquè els seus líders no eren catalans ètnics. Tothom ha vist fins a quin punt els seus amics i ell eren carnassa.

Ciutadans desapareix perquè l'Estat ja no necessita la vella immigració per evitar la independència, ni envernissar l'ocupació de llibertat democràtica. L'emergència de la ultradreta, l'enduriment de la geopolítica i les onades d'immigrants extracomunitaris, han fet de Ciutadans un partit sobrer. L'agonia del partit —set anys ha trigat a extingir-se— hauria de fer pensar els líders processistes. ERC i Junts seran els propers a caure si s'aferren a les comèdies de l'autonomia; és a dir, als equilibris de poder entre CiU i el PSC que van consolidar el règim del 78 i van inflar el partit de Cañas.

Tota la psicologia del Procés partia del desig de convèncer els fills de la immigració que votessin en un referèndum perquè, públicament, es pressuposava que l'autonomia era un espai de llibertat, més que no pas una gàbia. Ara que es veu que l'única democràcia que existeix a Espanya és l'espanyola, i que el PSOE necessita Catalunya de genolls per poder manar a Madrid, el vell pactisme tindrà cada cop menys recorregut. El milió d'abstencionistes que s'ha consolidat recorda molt el milió de catalans que van mantenir viu l'idioma durant el franquisme.

Em fa l'efecte que, per als partits del Procés, l'amnistia serà com la victòria d'Arrimadas del 21-D, el darrer fruit d'una mitologia i d'una estratègia que ja no té recorregut. Els partits catalans hauran de filar molt prim si no volen entrar en una etapa de descomposició carnavalesca com la del partit de Cañas. Hi haurà la temptació de ressuscitar la vella dialèctica amb el PSC a través d'un espai nacionalista de matriu convergent, una mena de casa gran de l'independentisme. No crec que funcioni. No té cap sentit jugar el joc de ser el més votat amb les cartes marcades.

És el que potser ha vist Oriol Junqueras ara que ha dimitit per poder continuar viu i no tacar-se discutint si ERC ha de facilitar o no la investidura de Salvador Illa. Redefinir el paper dels partits i saber fer política d'obstrucció es tornarà tant o més important que gestionar bé Rodalies. Mentre duri aquest purgatori, els partits hauran d'aprendre a distingir molt bé entre la força dels vots i la força del país. Els polítics hauran de tornar a parlar d'idees i valors, i arribar a acords que puguin defensar sobre el terreny, i no només al Parlament i a les tertúlies.