Quan s’anuncia el tancament d’una vidrieria, se m’apareixen tots els dimonis contra els quals fa temps que lluitem els Pedret i tots els dos-cents que ens acompanyen a la fàbrica del vidre del Masnou i les seves filials de decoració i pintat de la Llagosta i l’Hospitalet. Soc net de vidrier, fill de vidrier i pare de vidrier. Els Pedret som els de la darrera fàbrica de vidre familiar que queda a Catalunya i a Espanya. Però tenim la sort de fer vidre per a perfumeria —que encara és un art— al Masnou, les nostres Termòpiles del vidre. Us parlo en primera persona perquè no sabria fer-ho d’una altra manera a l’hora de reivindicar la necessitat de cuidar molt entre tots la indústria vidriera catalana i l’espanyola. L’europea ja es cuida, per sort, prou bé soleta. Aquest any a Espanya tancaran dues de les vint-i-una fàbriques de vidre que hi havia a començaments d’any. I a Catalunya en quedarem cinc de sis: a Vilafranca del Penedès, a Montblanc, a Castellar del Vallès, a l’Arboç i al Masnou.
La tristíssima notícia apareguda fa unes setmanes del cessament de l’activitat de la producció de vidre de Vidrieria Rovira, d’una tradició més que centenària, deixarà al carrer 168 vidriers. L’actual Vidrieria Rovira O-I pertany al gegant americà del vidre Owens Illinois, amb més de seixanta plantes i vint mil treballadors a tot el món. La va fundar, però, un català, Magí Rovira, de la nissaga vidriera dels Rovira, que va inaugurar la primera fàbrica a l’Hospitalet el 1914, a la plaça avui coneguda com la plaça del vidre. El 1980 els seus successors van traslladar-ne la producció a la Zona Franca i, poc després, el 1987, la van vendre al grup vidrier fabricant d’ampolles més gran del món, Owens Illinois. Era un procés del tot inevitable. No podien competir sense l’aliança amb un gran operador en un sector que mundialment està en mans d’uns pocs. De fet, a Cornellà va tancar fa poc, el 2017, la darrera de les empreses familiars catalanes que fabricava ampolles per a alimentació: Vidrieries Massip.
M’he hagut d’aixecar de la taula d’estudi i anar a fer una volta per continuar escrivint. Tornant, he decidit que no us parlaré d’estadístiques pessimistes sobre la indústria. Ni dels deu milions, aproximadament, d’euros que per culpa del tancament de la producció a Vidrieria Rovira deixarem d’ingressar anualment a les arques de l’Estat en concepte d’IRPF, SS, IVA, etc., del tot necessaris per mantenir l’estat del benestar. Us parlaré de les fàbriques de vidre.
Aviat, a la fàbrica de vidre Rovira es farà un silenci esfereïdor
Les fàbriques de vidre estan sempre actives. Vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies l’any. Els forns només s’aturen per ser reparats. Això, depenent dels forns, passa entre cada cinc i deu anys. Totes les fàbriques són igual de sorolloses. Les màquines automàtiques bufen centenars d’ampolles per minut. I de màquines n’hi ha entre tres i cinc per forn. Imagineu-vos foc caient en forma de gota per canals que han portat el vidre líquid del forn fins a les màquines. Visualitzeu rengleres d’ampolles, miraculosament formades en sorolloses màquines, que van desfilant cap a unes arques de recuit. Soroll i foc forjador de vidre transparent que crea ampolles a través de les quals beureu els licors i les cerveses en el cas de Rovira, o deliciosos flascons d’on sortiran exòtics perfums en el nostre cas. A l’inici del procés hi ha materials universals. Sobretot sorra. Amb la sorra i uns quants ingredients més, omplim uns forns que transformaran entre quaranta i dues-centes tones per dia en ampolles; unes cent cinquanta mil al dia en el nostre cas. Els forns són unes immenses cassoles on es crema gas, molt gas, per fondre la sorra i els altres materials a més de mil cinc-cents graus en ampolles, després d’un temps llarg, més de trenta hores. Tot això de continu, i sense poder-se aturar. I els forns, a mesura que es van omplint i buidant, es van desgastant. Per això, al cap d’uns anys cal refer-los del tot. Per fer que tot això passi, hi ha una colla d’homes i de dones que duen a terme feines molt especialitzades, i sovint força compromeses. Enginyers, fonedors, electricistes, mecànics de canvis, maquinistes, verificadors, motllistes, collidors, entre molts altres. Els 168 vidriers de Rovira que hauran de plegar han treballat jornades intenses i continuades. Torns de matí, tarda, nit. Formen tots part d’una nissaga de vidriers que es remunta, recordeu, al 1914. Cinc generacions com a mínim. Però, aviat, a la fàbrica de vidre Rovira es farà un silenci esfereïdor. No puc descriure el silenci d’un forn apagat.
El vidre s’acaba portant a la sang. La frase que des de les Termòpiles ens ajuda a resistir l’he manllevat de Pochet du Courval, la fàbrica francesa mítica del sector de vidre de perfumeria fundada fa més de quatre-cents anys: “Darrere dels flascons icònics de les cases de perfum més prestigioses, s’amaguen els gestos d’homes i dones apassionats.” Una passió que Pochet du Courval resumeix amb la frase “el vidre corre per les nostres venes”. I per les de tots els vidriers.