En el món de la política, arreu del món i diàriament, trobem exemples de fracassos per canviar sistemes. Per posar algun exemple, en casos com el del desmembrament de l'URSS, la Primavera Àrab, la Xina de Tiananmen o la desaparició d’algunes dictadures, personalment pensava que érem a les portes de l’exportació massiva de democràcia per part d’Occident i de la implantació de sistemes polítics més justos. El temps ha demostrat que la meva percepció de com evolucionaria el món estava profundament equivocada. És més, en alguns casos, també a remolc de la política, la democràcia ha sofert un retrocés flagrant, com ho és el de Hong Kong.

Aquesta referència política ve motivada per la situació que s’està donant a Catalunya relativa a la discussió d’un finançament singular en el marc de l’hipercaducat sistema de finançament autonòmic espanyol. Amb visió catalana, la relació amb l’Estat ve caracteritzada històricament per ser de caràcter extractiu de rendes per part de l’Estat. El cost que aquesta relació té per a Catalunya ha estat quantificat de manera regular (fins i tot, puntualment, per part del mateix Estat) i té la seva expressió més sintètica en el dèficit fiscal, en el desequilibri en la balança de Catalunya amb el sector públic central.

Tornant a les percepcions i les esperances personals, de jove, amb l’arribada de la democràcia, vaig creure que entraríem en una etapa en què la raó, la justícia i l’equitat s’acabarien imposant, i que això, en matèria d’autogovern català, es traduiria en una correcció del dèficit en qüestió. Que el que en la dictadura eren imposicions indiscutibles, en democràcia es passaria a una etapa de diàleg, de raonament, de negociació i de solucions per a corregir abusos, que s’imposaria la racionalitat, el respecte i l’equanimitat. El temps ha demostrat que anava equivocat, que la democràcia en aquest àmbit només ha servit per consolidar i perpetuar la relació. Passen els anys i el dèficit segueix igual, per gaudi dels subsidiats (Estat i altres regions) que es beneficien d’aquest tracte i que, lamentablement, molts catalans accepten amb indiferència, com si el problema no els hi toqués la butxaca.

El pacte PSOE-ERC relatiu al futur finançament català genera rius de tinta, amb moltes reaccions irades contràries arreu de l’Estat. En la meva opinió, el redactat de l’acord conté una música que sona bé per a Catalunya, però sona molt malament a la resta d’Espanya, excepte a alguns socialistes conversos, entre els quals Pedro Sánchez. Ell i una part del seu partit han entès el problema i miren de posar-se en acció de resultes de la seva precarietat política mesurada en escons. Tot sembla indicar que tenen la voluntat de corregir la injustícia. Una altra cosa és que els rivals, però també els malhumorats del seu propi partit, els ho deixin fer.

Asseguraria que el resultat per a Catalunya serà que canviaran poc les coses respecte a la situació actual

No s’estranyin que, si la cosa acaba en millores per a Catalunya, la revisió del sistema no faci cap als tribunals, que és una manera d’aturar expeditivament i esbiaixadament els temes que no es volen resoldre en el camp polític, com sabem per experiència. Si això passés, emprant la visió del reconegut internacionalment economista Acemoglu, la qualitat institucional espanyola quedaria, un cop més, en entredit. Posats a fer conjectures sobre com acabarà el tema, en la meva opinió, quina sigui la revisió que es faci del sistema de finançament, asseguraria que el resultat per a Catalunya serà que canviaran poc les coses respecte a la situació actual.

Per què? Perquè en aquesta matèria econòmica, com en d’altres de l’esfera política i social, Espanya és bipolar, fa un tractament d’extrems: d’una banda, dona la independència fiscal a bascos i navarresos, tot acceptant que facin una petita contribució a les arques de l’Estat per a les despeses generals, i de l’altra, colla fins a l’extrem als catalans i els nega qualsevol possibilitat de millora si això comporta pèrdua de privilegis per part de regions subsidiades.

Que Espanya accepti el privilegi basc i que no sigui capaç d’aplicar un principi tan senzill com el de l’ordinalitat (som la tercera comunitat amb més recaptació fiscal per habitant, però som la desena comunitat en finançament per habitant), vol dir que la raó i l’equanimitat estan perdent, en benefici de continuar amb la relació extractiva. I el més sorprenent és que ningú no es posi vermell davant una injustícia tan flagrant com aquesta.

Els que es dediquen a la política deuen saber què toca fer. Se li ha d’agrair a Pedro Sánchez la seva voluntat de modernitzar l’Estat (en el finançament, però també en altres àmbits, com la justícia), però cal ser pràctics i fer valdre la força decisòria que una mena de carambola electoral ha donat als catalans per decidir a Madrid i a Catalunya. El vot catalanista té actualment la clau de volta del poder polític espanyol i català. Això és el joc polític que ara juga a favor nostre i que, entre altres objectius, cal posar al servei d'eliminar l’extracció i la discrecionalitat. Se li’n digui singular o no, el que volem és un sistema que sigui, senzillament, just..., que això és el que s’esperaria de la democràcia, oi?