Fa catorze mesos, des del novembre del 2023, que Pedro Sánchez torna a presidir el govern espanyol gràcies als vots de JxCat. Un suport que, malgrat el temps transcorregut, encara no ha rebut cap contrapartida, tret del detall no menor que els hereus de CiU —i ERC també— van poder formar grup propi al Congrés, quan en funció dels resultats electorals del juliol del mateix any en realitat no els corresponia, i mantenir així un nivell d’ingressos que altrament haurien perdut. Però a part d’això, res de res: ni català a Europa ni traspàs integral de les competències d’immigració ni cap compliment de cap dels compromisos adquirits.

Els d’Oriol Junqueras també van permetre que el líder del PSOE continués a la Moncloa i ara, catorze mesos després, també es queixen amargament que no els ha fet cas en res. La solució, per a ERC, passa per no negociar res més mentre no es compleixi el que s’havia acordat prèviament i, per a JxCat, per suspendre la negociació política amb el govern espanyol sobre qüestions sectorials. Expressat amb paraules diferents, uns i altres tornen a plantejar, després d’anys de diferir, el mateix, que traduït vol dir que no els busquin per aprovar ni el pressupost espanyol ni el pressupost català d’aquest 2025, ni per validar els decrets llei que el govern del PSOE ha de portar necessàriament al Congrés, si abans Pedro Sánchez no dona sortida a tot el que els va prometre perquè el votessin per enèsima vegada.

Perquè resulta que no és el primer cop ni el segon ni potser tampoc el tercer que, des de la moció de censura amb què el 2018 el líder del PSOE va desbancar Mariano Rajoy, el voten a canvi de no se sap exactament bé què o directament a canvi de res. I és ben sabut, com diu el proverbi àrab, que si t’enganyen una vegada, la culpa és de qui t’enganya, però si te n’enganyen dues, la culpa és teva, i, com afegeix graciosament un perfil de Twitter que respon al personatge de ficció Atticus Finch —protagonista de la novel·la Matar un rossinyol de l’escriptora nord-americana Harper Lee que el 1960 li va valer el Premi Pulitzer i duta al cinema el 1962 amb Gregory Peck en el paper principal—, “si t’enganyen moltes vegades és que estàs pactant amb el PSOE”. La incògnita, doncs, és saber si es tracta d’un nou ultimàtum, l’enèsim, però aquest cop definitiu, o senzillament d’una pilotada endavant, també l’enèsima, per guanyar temps i prou.

La gent n'està fins als nassos, que l’enredin, però de tots, sense excepció, perquè tots juguen amb els seus sentiments per purs interessos partidistes, per pura politiqueria

Si és això darrer, és fer-li el joc a Pedro Sánchez, que precisament des del primer instant el que busca és guanyar temps perquè la legislatura vagi corrent. De moment ja han corregut catorze mesos, els que ell ha guanyat i els que JxCat i ERC han perdut. De fet, no ha fet més que guanyar temps des que va arribar a la Moncloa —d’això aviat en farà set anys—, i en bona part ho ha pogut fer gràcies al camí que li han aplanat els partits de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Que ara es lamentin desconsoladament és només la constatació de com de malament han procedit durant tot aquest temps. La concreció de l’ultimàtum de JxCat en el rebuig al Congrés de l’anomenat decret òmnibus del govern del PSOE —que incloïa la revalorització de les pensions o el manteniment dels descomptes en el transport, entre altres mesures— hauria de fer pensar, tanmateix, que aquesta vegada la cosa sí que va de debò. Però com que també tants cops no ha acabat fent el que havia dit que faria, hi ha motius més que sobrats per posar-ho d’entrada en quarantena.

Quanta raó té, en tot cas, la portaveu de JxCat a la cambra baixa espanyola, Míriam Nogueras, quan amb la seva suficiència habitual proclama que “estem fins als nassos que enganyin la gent”. És veritat, la gent n'està fins als nassos, que l’enredin, però de tots, sense excepció, perquè tots juguen amb els seus sentiments —els dels jubilats, els dels pensionistes, els dels estudiants, els dels treballadors...— per purs interessos partidistes, per pura politiqueria. Dels de Carles Puigdemont també n’està fins als nassos, perquè tampoc no es troben en condicions de donar lliçons de res atès que del 2017 ençà es pot dir que no han fet altra cosa que enganyar-la. Estaria bé, així i tot, que JxCat expliqués en quina nova jugada mestra es basa la seva posició. Perquè no deu ser pas que per fer-li la punyeta al PSOE s’ha equivocat triant una d’aquelles qüestions tan impopulars que, a sobre, facilita la demagògia barata de la contrapart.

Si es tracta d’un ultimàtum de veritat, la conseqüència hauria de ser immediata, deixar-se de romanços i partir peres amb el PSOE allà i amb el PSC aquí

És una vergonya comprovar el tacticisme amb què en aquest assumpte actuen tots plegats en una competició a veure qui és més mesquí que l’altre. Perquè resulta que Pedro Sánchez, lluny d’acoquinar-se per haver quedat en minoria de manera tan flagrant, està decidit a aguantar el tipus tant com calgui i a responsabilitzar exclusivament els que li han tombat el decret llei de les conseqüències que el rebuig té en una part sensible de la població. Poden reclamar-li tant com vulguin que convoqui eleccions, que si ell està determinat a esgotar la legislatura, ho farà. Ha demostrat ser prou hàbil per sobreviure a les situacions més adverses i, aquesta vegada, per penjar-li el mort a JxCat, a més del PP i Vox. I potser no fora desencaminat malpensar que en realitat els ha fet servir perquè li fessin la feina bruta, i tots hi han caigut de quatre grapes mentre ell se’n renta les mans.

A tots els greuges denunciats vinculats a la investidura de Pedro Sánchez, ERC hi ha d’afegir els incompliments derivats de la investidura de Salvador Illa, que si és president de la Generalitat és gràcies justament al suport dels d’Oriol Junqueras. Aquí és on entra en joc el traspàs, teòricament també integral, de Rodalies o la consecució d’un finançament dit singular per a Catalunya. Però si els acords adquirits amb JxCat són verds, en el cas dels assolits amb ERC el més calent és a l’aigüera i les perspectives de compliment són a tan llarg termini que res no fa pensar que durant el mandat actual, ni que arribi al final, hi hagi prou temps perquè es puguin convertir en realitat. Més en un escenari en què tant el PSOE com el PSC es limiten a fer tota classe d’anuncis que no es tradueixen en res.

Si, després de catorze mesos de fer bullir l’olla, es tracta d’un ultimàtum de veritat, la conseqüència hauria de ser immediata, deixar-se de romanços i partir peres amb el PSOE allà i amb el PSC aquí. Si no, és que serà només una pilotada endavant més. En el primer supòsit podria obrir-se el panorama d’un avançament de les eleccions espanyoles, i qui sap si fins i tot de les catalanes. En el segon, uns i altres continuarien fent la viu-viu. En aquestes circumstàncies, una nova cita amb les urnes li aniria molt malament a ERC, però no és clar que a JxCat li anés gaire millor. Per això, i malgrat els escarafalls de tots plegats, caldrà veure com evolucionen els esdeveniments per evitar que els que n’estan fins als nassos els facin prendre mal a ells també.