Hi havia un país de mentida que l'any 2007 va ser el protagonista de la fira de llibres més important del món. Les lleis, les fronteres i els mapes deien que no era un país, però, per això aquell any la Frankfurter Buchmesse no va tenir cap estat com a Convidat d'honor, sinó un Focus d'interès, que és l'eufemisme que la Fira fa servir per definir una nació sense estat. Ara fa quinze anys, doncs, aquell Focus d'interès anomenat Cultura Catalana va desembarcar a Frankfurt amb un desplegament propi d'un estat, una indústria editorial pròpia d'un estat i una llengua pròpia d'un estat amb un objectiu molt concret: internacionalitzar la cultura catalana. És a dir, internacionalitzar l'anomalia de ser una cultura nacional sense un estat a favor.

Aquell país no era un país normal principalment perquè tenia dos problemes: el primer, que no era un estat; el segon, que més aviat era un país amb un estat en contra.

En aquell país tot funcionava al revés de com en teoria funcionen els països. Per exemple, segons deia una constitució, no es tractava d'una nació, sinó d'una nacionalitat que forma part d'un regne. Ara bé, el discurs inaugural de la Fira no el va fer el monarca oficial, sinó el rei Quim I de la dinastia dels Monzó, que va llegir un conte infinitament millor que aquest que esteu llegint. Durant els dies posteriors, una exposició titulada "Cultura catalana, singular i universal" va explicar la història de la literatura catalana i obres com un Tirant lo Blanc de Calixto Bieito o A la toscana de Sergi Belbel van representar algunes de les històries més universals d'aquella literatura. Lògicament, tot es va fer en la llengua d'aquella cultura, però aquell era el país on res és el que sembla, per això el català, lluny de ser considerat un tresor, va ser acusat de ser "una llengua d'imposició" que havia impedit la presència a Frankfurt de tots aquells escriptors del país que escrivien en un altre idioma, principalment en castellà.

Era un país tan peculiar, aquell, que ni tan sols el president del govern de l'estat que formava part, José Luis Rodríguez Zapatero, va atrevir-se a trepitjar Frankfurt aquells dies. Pels passadissos i pavellons de l'exposició anaven amunt i avall escriptors, editors, traductors i artistes de la cultura catalana en general sense saber si eren espanyols, catalans, valencians, mallorquins, andorrans o rossellonesos, però tenint una cosa clara: allò que els unia, allà, era una llengua. Si no, segurament, el Focus d'interès convidat a la fira hauria estat "La zona nord-est d'Espanya" o "L'extrem nord-oriental de la península Ibèrica", però resulta que no, que el que deia el rètol oficial era Katalan Kulture. Quinze anys després d'allò, ara al rètol hi deia Spanien, per això aquesta vegada el discurs inaugural de la Fira el faria també un rei, però el de debò, el descendent d'un altre rei que es deia Felip com ell i que segles enrere havia cremat, destruït i ocupat tot el que quinze anys abans era el Focus d'interès a Frankfurt.

Així doncs, ara el Convidat d'honor era Espanya i el discurs inaugural era en castellà. Excepte els de la Catalunya Nord, els escriptors catalans podien tenir presència al programa oficial d'actes, això sí, sempre que hi participessin com a convidats del govern del Regne. El narrador d'aquest relat segurament no hauria acceptat mai anar a Frankfurt després de rebre la carta del Ministeri de Cultura convidant-lo, però 'fer un Oleguer Presas' i deixar plantat Miquel Iceta tal com va fer el futbolista sabadellenc amb Luis Aragonés era una decisió lícita i individual de cadascú. En efecte, alguns escriptors catalans que escriuen en català havien declinat formar part d'Espanya, excepte uns quants i amb qui un servidor ha pogut parlar.

Renunciar a un tren mediàtic i professional com el de la Fira no era una decisió fàcil, sobretot quan el Llull hi tenia una bona presència a l'expositor 60 del passadís E, al pavelló 4, i quan al catàleg oficial Creatividad desbordante s'hi deia que el del pavelló espanyol era "un programa para leer, escuchar y disfrutar en todas las lenguas de España". A l'hora de la veritat, però, resulta que aquells escriptors en català, basc, gallec o asturià van trobar-se que acabarien participant en actes on no podien parlar amb la seva llengua. No els ho prohibia ningú, només faltaria, però no calia: qui organitzava aquells saraus fa tants segles que porta l'imperialisme a la sang que sempre se les empesca per desnacionalitzar tot allò que nacionalment no sembla espanyol. Per això, per exemple, a les taules rodones entre autors de diversos punts de la península cap autor català podia parlar català perquè no existia la figura d'un traductor simultani. Resultat? Col·loquis amb autors castellans i moderats en castellà on els autors catalans, sense traductor a l’abast, evidentment parlaven en la lengua común de todos.

Demostrat que la literatura catalana és prou gran i prou forta per tenir entitat cultural pròpia, Espanya mouria els fils en una operació política digna d'estat colonial per regionalitzar-la davant el món

Quinze anys abans, aquella Fira havia resultat un èxit esclatant per a la Cultura Catalana i havia permès, per exemple, multiplicar sobradament el nombre d'obres en català traduïdes a llengües internacionals, però com ja hem dit que aquell era un país on tot funciona a la inversa del que sembla, ara que ens tocaria dir 'conte contat, conte acabat' no podem pas dir allò altre que ‘en aquell país van ser feliços i van menjar anissos’. No ho podem dir perquè quinze anys després de demostrar que la literatura catalana és prou gran i prou forta per tenir entitat cultural pròpia, Espanya mouria els fils subtilment en una operació política digna d'estat colonial per regionalitzar davant el món la literatura nacional d'aquell Focus d'interès. Si fa dos-cents anys el colonialisme s’imposava amb bombes i cremant ciutats, ara s’imposa prescindint de traductors simultanis o subtítols, publicant fins i tot entrevistes oficials de la Fira en castellà a autores importantíssimes de la literatura catalana que no han escrit en sa vida un vers en castellà.

Aquesta ha estat la història d'un país de mentida que una vegada va demostrar al món que ho tenia tot per ser un país de veritat, però que de moment encara es resigna a deixar-se tractar com un trofeu de caça pel llop, per això mentre els autors catalans eren tractats a Frankfurt com a autors castellans exòtics i folklòrics, la premsa cultural del país feia reportatges al Telenotícies on llibreteres i agents literàries de Frankfurt deien que els llibres de catalans són alguns dels més venuts de la ‘literatura espanyola’. Mentre a Frankfurt l'Institut Ramon Llull es dedicava a fer tuits anunciant col·loquis on els autors catalans no deien ni 'bon dia', a milers de quilòmetres de distància, a la capital d'aquell país de mentida, la premsa del sector estava més pendent de coses autènticament importants i que sí que canvien la vida dels ciutadans del país, com per exemple que a la plaça Francesc Macià, reconvertida per un dia en París, s'hi rodés el capítol de The Crown amb l'accident mortal de Diana de Gal·les. Per sort, ja sabeu que en aquell país res és el que sembla. Malgrat costi creure-ho, convé no enganyar-se: ni Lady Di va morir a Barcelona, malgrat que ho digui la ficció, ni la literatura catalana és assimilable a l'espanyola, malgrat que ho cregui Espanya.