Hi ha motius per criticar TV3 i també hi ha molts motius per posar en valor la feina que fa. I aquesta mateixa setmana n’hem tingut un bon exemple, de la feina ben feta i en clau nacional. En Quim Masferrer ha dut El Foraster a la comarca del Conflent, una de les sis que integren la Catalunya Nord (una de les quals, la Fenolleda, és estrictament occitana, com la Val d’Aran). Va ser el programa més vist de TV3 del dia i un dels capítols d’El Foraster que més s’ha comentat mai. I això és molt bo per al programa i per al país. M’explico. Fa molts anys, la Catalunya Nord era una desconeguda absoluta per a la immensa majoria de catalans, fins i tot per aquells que hi vivien a la vora. Recordo un amic que, per poder anar a estudiar a Perpinyà, a principis dels anys 90, va haver-ho de fer amb una beca Erasmus, com si anés a Finlàndia o a Irlanda.

A diferència de les Illes Balears o el País Valencià, la Catalunya Nord forma part estrictament del Principat de Catalunya. La divisió del país i la seva incorporació a França després de la Guerra dels Segadors va ser traumàtica. Ens podem fer una idea de la gravetat i la intencionalitat perversa del Tractat dels Pirineus, signat l’any 1659, si tenim en compte que Perpinyà era llavors la segona ciutat en població i puixança comercial de Catalunya. De seguida va començar la descatalanització d’aquelles comarques i el rei Lluís XIV hi va prohibir l’ús públic de la nostra llengua, afirmant que “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Generació rere generació, els vincles entre les dues bandes de la frontera imposada es van anar afeblint, fins que gairebé es van oblidar. La situació política a Espanya i França al llarg dels segles tampoc no va ajudar a mantenir aquests lligams i la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya Nord van davallar molt fortament després de la Segona Guerra Mundial, sobretot a causa de la repressió, l’autoodi, l’arribada dels pieds-noirs d’Algèria i el trasllat constant de jubilats francesos a la recerca de sol i platja.

Hi ha una revifada cultural i lingüística, i també un cert retorn de la Catalunya Nord a l’imaginari col·lectiu català

Des de fa uns anys, tanmateix, hi ha una revifada cultural i lingüística, i també un cert retorn de la Catalunya Nord a l’imaginari col·lectiu català. Iniciatives grans o petites ho han fet possible, des del ressò que la USAP genera a la resta del Principat de Catalunya fins a la recollida de la Flama del Canigó, passant per les notícies positives que, en matèria lingüística, arriben de tant en tant. El català és percebut com una cosa bona a la Catalunya Nord, que cal protegir i fomentar, encara que la gent parli francès. Un bon exemple són la xarxa d’escoles de La Bressola, que mantenen obertes set escoles i dos col·legis, i n’obriran més en el futur si tot va bé. Hi ha altres escoles catalanes, com les dues escoles i la ràdio de l’associació Arrels, i diverses línies bilingües a les escoles públiques. També, cada cop més, molts catalans del sud visiten la Catalunya Nord, que té incomptables atractius històrics, culturals i paisatgístics. A tots ells els recomano que parlin només en català, tal com farien a qualsevol altre indret del Principat. Recentment, aquest coneixement mutu s’ha accentuat, també, per raons polítiques. El referèndum del Primer d’Octubre no hauria estat possible sense la col·laboració desinteressada d’un grup de patriotes nord-catalans, de la mateixa manera que una xarxa transversal de solidaritat ha ajudat els exiliats catalans quan han estat a la Catalunya Nord des del 2017. Algun dia tot això s’haurà de reconèixer com Déu mana.

Els catalans del nord, però, tenen alguns deures pendents. Per exemple, a l’hora de fer acció política en clau catalanista. Fer política regionalista a França és difícil, certament, però no és impossible. Ho veiem en alguns territoris de la República Francesa. Per exemple, a Iparralde, el País Basc francès, fa temps que treballen amb eficàcia i el partit Euskal Herria Bai no només té un grapat d’alcaldies i un parell de consellers departamentals, sinó que fins i tot ha aconseguit tenir un diputat abertzale a l’Assemblea Nacional, el sancta sanctorum del jacobinisme francès. A Còrsega, després d’anys de lluita clandestina, els nacionalistes corsos van iniciar un camí de confluència i avui guanyen folgadament les eleccions i dominen amb comoditat la política illenca i les seves institucions. A Bretanya, la històrica Unió Democràtica Bretona (UDB) també té algunes alcaldies, consellers departamentals i regionals. Paul Molac, un autonomista bretó transversal, ocupa un escó a l’Assemblea Nacional des de fa anys. A Occitània, Alsàcia i Savoia les coses no van bé en el camp de l’acció política, com tampoc no van bé a la Catalunya Nord. Que no hi hagi un o més partits catalanistes sòlids i amb un cert suport electoral és una anomalia, i més tenint en compte que els catalans de França tenen quelcom que no tenen els bretons, els occitans o els savoians: una realitat nacional a l’altra banda de la frontera prou puixant que pot servir de referència en matèria d’autogovern i recuperació de la llengua i les institucions. Les causes d’aquesta feblesa són diverses i sovint tenen més a veure amb les qüestions personals que no pas amb les qüestions polítiques, però fora bo deixar enrere allò que divideix i començar a construir un espai polític ampli, transversal i realista, capaç d’incidir políticament al departament i a la regió. Així, en comptes de demanar coses als partits de matriu francesa i a les institucions que controlen, els catalanistes podrien intentar obtenir prou representació per pactar i governar. Seria un canvi de paradigma i una línia d’actuació pràctica i intel·ligent. Dubto molt que arribi a passar, però el canvi d’any és un bon moment per plantejar desitjos i anhels. Bon any nou a tothom!