Aquest cap de setmana, també de divisió, quan ja semblava arribat el punt de retorn difícil entre organitzacions que, en sentit ample, es reclamen independentistes, un debat d’idees-clau pot haver canviat la tendència. De fet, per unes hores, per uns dies, ja ho ha fet. I ara toca a la bona voluntat i a la intel·ligència dels promotors de la Conferència Nacional del Moviment Civil independentista cronificar en positiu el símptoma prometedor.

Sempre és bona notícia que un debat a fons d’idees ajudi a curar ferides, a fer més fèrtil l’organització imprescindible i aplani camins de futur. Quan l’ANC va proposar la Conferència, 57 organitzacions no sols varen acceptar la invitació que era, a la vegada, un repte, sinó que hi han treballat amb afiliats, acadèmics, juristes, experts en diferents camps i en matèries diverses. I si s’ha fet com sembla des de l'honestedat i la voluntat d’aportar llum, curar lesions, i enfortir fonaments, l’esforç fet per tanta gent plegada haurà caigut com l’aigua més benvinguda en un terreny assedegat, però immensament fèrtil. Parlem, de fet, de la Catalunya de l’immediat futur, sense orelleres autonomistes ni codis repressius que ens condemnin a la presó per aixecar la mirada.

Cal reconèixer la dificultat de la tasca autoimposada pels participants a la Conferència. Si ho deduïm per les conclusions llegides el matí del diumenge per Anthony Sànchez, Uriel Bertran i Olga González, ningú s’ha entretingut en les qüestions compartides que podien fer arribar sense entrebancs a un consens sincer o a acords indiscutibles. De fet, la riquesa i l’atractiu del repte era que les 57 organitzacions i l’Assemblea Nacional tenen maneres diverses de fer i actuar que s’han pogut allunyar més encara en els darrers mesos, però que, en canvi, són conscients, la majoria d’elles, que no haurien de compartir cap altre camí que no sigui el de l’entesa.   

La riquesa i l’atractiu del repte era que les 57 organitzacions i l’Assemblea Nacional tenen maneres diverses de fer i actuar que s’han pogut allunyar més encara en els darrers mesos, però que, en canvi, són conscients, la majoria d’elles, que no haurien de compartir cap altre camí que no sigui el de l’entesa

Així, a la cloenda, no era una proposta desaforada la de la presidenta de l’ANC per a la creació d’un Pacte Nacional del Moviment Civil Independentista. No en puc endevinar el futur perquè el moment —com en tot període electoral—  és propici a afegir tensions i cercar unicorns d’amistat tan perillosos com impossibles. Però les idees clau i algunes línies de debat semblen prometre una vertebració sòlida. I crec que ningú pot negar la necessitat d’una xarxa resistent “que esperoni el moviment i que sigui una referència enfront d’Espanya”.

Encara que entre els molts temes enunciats i debatuts se’n poden trobar a faltar alguns i d’altres, potser, no caldrien, o fins i tot fan una mica de nosa, destacaria que aquesta Conferència en temps difícils s’ha pronunciat per no defugir el conflicte, per trencar les inèrcies que ens converteixen en petits buròcrates d’allò establert (i que ens empetiteixen) i per no esperar que estigui tot escrit i ben pautat en una escaleta impossible, per començar a ser el que ja som.

Veure avui de costat Dolors Feliu de l’ANC i Mònica Terribas representant Òmnium, em recordava que no fa massa anys,  una altra parella de dones imprescindibles, Muriel Casals i Carme Forcadell, teixien dignitat, unitat i força, liderant una voluntat que sembla impossible que es vulgui que oblidem o s’hagi pogut perdre. A la mateixa Conferència s’explicaven alguns dels motius de la retirada i malestar, de la que els interessos partidaris no n’eren aliens. Es podria fins i tot concloure que aquests mateixos interessos partidaris han estat i són gasius en solidaritat cap a una gent que els ha estat extraordinàriament solidària, fins i tot quan ja se'ls havia convidat a tornar a casa.

Tant de bo, si tot va endavant i el camí de l’Acord o Pacte es consolida, no s’acabi ensopegant dues vegades amb la mateixa pedra. El braser de la gent esperant celebrar el que s’aprovava al Parlament el 27 d’octubre del 2017 encara hi és… i  encara hi queden prou brases.