La política necessita la pulsió per fer memòria, que és la base estructural d’un país com el nostre, fet a mitges i existencialment coix; però també avança sovint mercès a la força de l’oblit. Si jo ara escric una frase on s'incloguin els mots “estructura B”, “cartells dels germans Maragall” i etcètera, el lector més informat tindrà ben present que m’estic referint a l’escàndol sobre aquella mafieta d’Esquerra dedicada a fer entremaliadures amb l’objectiu d’ensorrar la reputació d’alguns companys (sic) de partit. Si continua fent memòria, també recordarà vagament noms com Sergi Sabrià, Marc Colomer, i una sèrie d’individus que es veieren obligats a cardar el camp del Govern, acusats (bàsicament, per Oriol Junqueras) de muntar aquelles guerrilles difamatòries dels republicans. Si hom cerca el summa cum laude de l’historiador aficionat, fins i tot reviurà com aquest mateix diari va entrevistar en exclusiva mundial un tal Pau, membre dels nanos d’Igualada encarregats de penjar els cartells on s’escarnia Ernest Maragall, una tasca per la qual el pobre camarada només va cobrar 50 euros i ni un trist entrepà.

Tot això pot recordar-se la mar de bé o no (servidor, ho confesso sense embuts, ha necessitat uns quants favors de Mr. Google per ressenyar-ho); i, lògicament, poden ser uns fets que amoïnin els protagonistes en qüestió i cabregin els principals afectats del tema, començant per la família Maragall. Però a la majoria de la població, ocupada en coses tan banals com poder sufragar el llucet familiar de la setmana o en pagar el lloguer de qualsevol de les nostres exciutats, per molt que seguís el tema durant el seu moment de màxim estrès d’actualitat, ara ja se li’n refot tres-cents pobles. Aquesta és la força de l’oblit, que és només la pura i simple lògica del pas del temps, una constant històrica coneguda perfectament per Oriol Junqueras, qui ahir va tancar (quasi a la búlgara) el congrés d’Esquerra a Martorell on es van llegir públicament les conclusions de la “comissió de la veritat”. Per entendre la credibilitat d’aital òrgan d’ERC només cal esmentar que Junqueras, humor no li’n falta, escollí Joan Tardà per presidir-lo (un gest semblant a fer que servidor presidís una comissió de la modèstia o Rufián sobre la coherència moral).

Cal aclarir d’antuvi que la “comissió de la veritat” és una cosa merament política, com les declaracions d’independència llegides per Carme Forcadell, i que, per tant, no té capacitat sancionadora. També cal informar que l’insigne Joan Tardà es va limitar a dir allò que ja s’havia repetit fins a la nàusea; a saber, que l’estructura B del partit s’anà professionalitzant fins a descontrolar-se vora l’any 2019, justament quan el capatàs d’Esquerra dormia a Lledoners i no tenia ni un sol contacte amb el món dels vius. Sense anomenar-los, Tardà va referir-se explícitament a Sabrià i Colomer, i també va dignar-se a recordar un petit detall; a la famosa “comissió de la veritat” no hi van participar ni Ernest Maragall, el principal afectat de la cosa, ni el president Aragonès, ni tan sols Marta Rovira, qui es limità a enviar-los un comunicat (ves a saber si amb segell de Suïssa). En resum, i per no cansar encara més el lector, que la comissió esmentada ha consistit en un simple dinar d’amics per malparlar d’uns antics companys que ja no eren a taula. Potser ERC hauria de fer com Junts i fitxar un mediador salvadoreny, car en això de buscar la veritat van un poc peixos.

Però tot plegat, insisteixo, a Junqueras tant li’n fot; perquè (tot i algunes piulades del sector crític que volia enterrar-lo) el partit ha acabat “tancant políticament” la crisi. Traduït al cristià; que si t’agrada molt bé, però que si no t’agrada... doncs a callar, reina meva. De fet, per no saber-se tampoc s’ha acabat de conèixer quants diners va gastar Esquerra en l’esmentada trama; només sabem que l’empresa Relevance Marketing va cobrar quatre milions de pepinos del partit entre el 2016 i el 2023 en concepte de despeses de campanya (felicitem el proveïdor en qüestió, que deu guardar les factures de la camorra republicana al calaix dels mitjons foradats). I ja em direu, a aquestes alçades de la pel·lícula, qui es posarà a investigar les corrupteles internes d’Esquerra o de qualsevol altre partit, amb un periodisme nacional molt més interessat a saber si avui plourà o si al pobre Ter Stegen van fotre-li les banyes amb l’entrenador personal, pobret fill meu! Tot això, insisteixo, és una cosa ben coneguda per Oriol Junqueras, que ha sobreviscut els seus il·lusos enterradors amb una traça admirable; la força de l’oblit, que és el que ara tocava.

I la veritat? Com quasi tot a la vida, acabarà surant més tard que d’hora, qui sap si en una futura tesi doctoral o en un paper universitari d’aquells que està escrit perquè ningú no se’l llegeixi. Però ara tothom està per altres coses, Junqueras ha guanyat el congrés que s’havia autoorganitzat, i ja només li resta assolir el seu somni de presidir la Generalitat. Potser quan fracassi en aquesta missió, qui ho sap, donarà per conclosa la seva vida política. Però tot això passarà en el futur, quan els mots “cartells dels germans Maragall” o “estructura B” formin part de l’àlbum familiar de la desmemòria. Que algú guardi còpies d’aquestes postals nefastes de l’Alzheimer; els posarem al museu del procés, juntament amb els llacets grocs, les samarretes de les distintes manis, i tota quanta andròmina que pugui incloure’s a la paperera de la història.