Allò de la foto, que val més que mil paraules, no havia tingut tant de sentit des de feia anys. Oriol Junqueras i Jordi Turull s’abraçaven després d’haver aconseguit la fita històrica de l’amnistia, una llei impensable fa pocs mesos, contra la qual s’havien pronunciat tots, especialment els socialistes, que ho feren amb vehemència preelectoral. Però, Pedro Sánchez ja va confessar en el seu discurs d’investidura que feia “de la necessitat, virtut”, especialment quan la virtut és la Moncloa, i allà on havia dit improperis contra els separatistes, ara tot era concòrdia i entesa amb els catalans. Sempre, emperò, amb el to de suficiència prepotent del socialisme espanyol —Illa inclòs—, que sempre ven els pactes polítics com si fossin concessions generoses. En aquest sentit, la frase de Sánchez a Twitter el dia de l’aprovació —“en política, com en la vida, el perdó és més poderós que el rancor”— és un exemple clar d’aquest estil de fatxenda perdonavides. Tot i això, fos per la necessitat, la virtut i les circumstàncies, el fet és que la llei més inimaginable de totes va ser aprovada, i aquest és un èxit de l’independentisme d’enorme rellevància, que la foto Junqueras-Turull rubrica.
Dit això, i ara què? Els dos grans partits independentistes ja han constatat en pròpia carn la dentada de la divisió, sobretot ERC, que n’ha estat especialment castigat, i el mal s’ha estès també a l’independentisme civil, amb el deplorable festival de despropòsits de les darreres eleccions a l’ANC. Sembla, però, que alguna cosa s’està movent en la direcció de refer unitats, per bé que, ateses les circumstàncies, les necessitats són tan agudes com les desconfiances. Així i tot, el panorama podria obligar a prendre algunes decisions coordinades, i per aquí pot començar a filar la filosa independentista. D’entrada, la primera evidència d’acord hauria de ser la impossibilitat de deixar la Generalitat en mans d’un subaltern de Sánchez, que culminarà el procés de descatalanització de Catalunya amb què somia el progressisme espanyol des de sempre. Si ERC caigués en la temptació de mantenir poder de partit, com sembla que promet el PSC, per la via de facilitar la investidura d’Illa —encara que fos des de fora—, l’independentisme patiria un sotrac, però els republicans patirien la mare de tots els tsunamis. ERC ja no té marge per a mantenir l’estratègia de pactes amb el PSOE, i necessita peremptòriament tornar a l’eix nacional. Ateses les declaracions de Marta Rovira i la mateixa foto de Junqueras, caldria pensar que aquesta és la conclusió a la qual estan arribant. Sigui com sigui, cada dia que passa s’allunya més la presidència d’Illa i s’obren altres opcions.
Si Illa fa un Collboni, la resposta de Junts i ERC només pot ser una, si volen jugar de debò: fer caure Sánchez
La segona qüestió que han d’acordar Junts i ERC —que en realitat és la primera— és la presidència del Parlament, que també sembla que avança adequadament. No cal dir que un acord independentista per al Parlament seria el primer símptoma d’un canvi de paradigma rellevant, que enviaria un poderós missatge a Pedro Sánchez. Emperò, hi ha una pega que ho pot fer saltar als aires: més que no pas ERC i Junts o el mateix PSC, és el PP qui té la clau de la presidència del Parlament, i és perfectament imaginable que fes el mateix que va fer a Barcelona: tapar-se el nas, embolicar-se amb la bandera espanyola i donar-li la vènia al PSC. Si això es produís i Illa acceptés els vots del PP per impedir l’acord independentista, s’obriria la tercera qüestió rellevant que haurien d’acordar els dos partits independentistes: quin seria l’efecte en els seus pactes amb Pedro Sánchez? Quedaria tot igual? Permetrien que el partit que governa Espanya gràcies als seus vots s’aliés amb el PP per impedir que l’independentisme tingués el Parlament?
La pregunta és vàlida també per a la tercera qüestió rellevant si la investidura de Puigdemont fos possible amb els vots d’ERC. No cal dir que un acord d’aquest tipus seria el gir estratègic més important dels republicans des del 2017, però també seria el gest que reblaria una nova situació política a Catalunya. Emperò, també en aquest cas, caldria saber dues coses: una, què faria Sánchez; i dos, què farien Junts i ERC, si Illa fa un Collboni. La resposta només pot ser una, si volen jugar de debò: fer caure Sánchez. Estan disposats a considerar aquesta opció seriosament, fins i tot amb una moció de censura del PP on haurien d’abstenir-se? Cal fer-se la pregunta, perquè si l’independentisme vol jugar fort i de veritat, ha d’enviar senyals inequívocs de fortalesa a la Moncloa. Això ha d’anar de veres, o que no s’hi posin. Ja no estem en el temps de fer provatures.
Finalment, si tot plegat s’anés en orris, queda la segona volta electoral, i aquí arriba la darrera qüestió: quina mena de pacte, front, acord, aliança i etcètera presentarien les dues formacions independentistes de cara a mostrar cert grau d’unitat electoral? Perquè si es fan les primeres passes en la direcció del retrobament, caldrà plantejar-se seriosament la darrera, sia per la via d’un front (a hores d’ara difícil d’imaginar) o per la via d’un acord estratègic. Però això passarà al final de tot, si la resta de passes no arriben a bon port. De moment, cal acordar un Parlament independentista i preparar resposta si el PP repeteix la jugada de Barcelona i el PSC se la menja. Això sol ja marcarà el relat dels temps propers i indicarà si la foto de Turull i Junqueras és el símptoma d’un gir en l’independentisme, o només és una simple foto.