L’altre dia, després que Elon Musk fes la salutació romana durant la investidura de Donald Trump, un col·lega va dir a un grup de WhatsApp que seguir un minut més a l’antic Twitter era ser còmplice del neofeixisme. “Al feixisme se'l combat, jo ja m'he xapat el compte, tios”, va escriure amb l’altivesa d'un soldat que torna borni de la guerra. La reacció no em va sorprendre, ja que aquesta setmana he vist a més d’un tuitaire exiliat a Bluesky parlant dels que no abandonen X com si, més que referir-se a usuaris que piulen un gol de Raphinha al minut 95, estiguessin parlant d’un veí de Treblinka que l’any 1943 va decidir mirar cap a un altre cantó davant l'arribada diària de trens plens de gent i una xemeneia traient fum dia i nit. No és el mateix, lògicament, però el problema és que al segle XXI ja només els militars o els narcotraficants saben agafar un fusell i disparar, per això els antifeixistes ens hem acabat creient que fer-li boicot a un empresari nazi li provocarà malsons, quan en realitat la nostra rebequeria són per a ell simples pessigolles.

Ja fa dècades que la realitat s'ha convertit en un infern pels idealistes, per això amb l'idealisme ja no n'hi ha prou per transformar-la. Me'n vaig adonar fa molts anys, per sort, quan vaig treure’m el carnet de conduir i vaig estar molt a punt de comprar-me un Ford Fiesta de segona mà. “No et compris un Fiesta, tio, que Henry Ford era antisemita i el seu llibre El jueu internacional va servir a Hitler d’inspiració per escriure el Mein Kampf”, em va dir aleshores no sé qui. Un antifeixista català no podia tenir un Ford, doncs, per això vaig decidir comprar-me un Seat Ibiza fabricat a trenta quilòmetres de casa. En aquells temps ja era un ferm defensor del quilometrezerisme, és clar, per això jugava orgullosament a futbol sala amb unes Munich Gresca fetes a Capellades i conduïa una Derbi de 49 cc que tothom deia que era de quillo, però que per a mi era una bala vermella contra el capitalisme, i no només perquè el model es digués Red bullet. Un dia, però, en un concert, vaig conèixer una noia que va dir-me una de les frases més importants que algú m’ha dit a la vida: “som animals fets de contradiccions, també els antifes”.

Va ser en un Castanyada Rock, a Piera. Mentre tocava KOP, entre el núvol de fum de porro i l’olor de cervesa sobre la pista d’hoquei, ella m’havia dit que li agradava l’olor del meu perfum. “És Hugo Boss, l’ampolleta negra amb lletres vermelles”, li vaig dir, però aleshores va ser quan va explicar-me que Boss havia estat el creador dels uniformes de les SS durant la II Guerra Mundial. “Et poses una colònia creada pel sastre dels nazis, però no passa res, l'idealisme és una utopia poètica”, em va comentar. Per sort, la meva marca de perfum no va esguerrar-me la nit, però confesso que em vaig plantejar comprar l’endemà mateix una colonieta Puig, que com a mínim tenen una factoria a Vacarisses. No ho vaig fer, però, i aquell va ser el dia que vaig alliberar-me de la puresa ideològica, per això durant una pila d’anys vaig continuar perfumant-me amb Hugo Boss, igual com vaig continuar prenent Aspirina de la casa Bayer, bevent Fanta de llimona o menjant xocolata Nestlé, marques totes elles de corporacions empresarials que durant el III Reich van donar suport explícit a Hitler.

Han passat gairebé cent anys de tot allò i el braç alçat del propietari de Twitter i Tesla en un acte públic demostra que res no ha canviat, potser perquè el que ha canviat és la manera de fer-hi front, i molt. Mentre fa un segle hi havia gent disposada a posar la seva vida en perill per lluitar contra la barbàrie, la intolerància i el menyspreu a les classes treballadores, avui encara n’hi ha molts que es pensen que amb simples gestos estèrils destruiran el mal. El pitjor, a més, és que som tan esclaus dels símbols que hi ha persones que han decidit abandonar X després de l’execrable gest de Musk però ningú, que jo sàpiga, s’ha plantejat desinstal·lar WhatsApp del seu telèfon. L’aplicació és de Meta, que no només és propietat de Mark Zuckerberg —assegut al costat de Musk a la presa de possessió del president Trump—, sinó que, a més, es tracta d’una empresa que fa una setmana va anunciar que permetria considerar l'homosexualitat una “malaltia mental”.

Malgrat això, encara no he vist al The Guardian o La Vanguardia penjant un story afirmant que abandonen la xarxa social “en contra de la visió del món que en tenen els creadors”, com tampoc no he rebut cap SMS d’algú informant-me que ha deixat WhatsApp perquè no vol contribuir ni un segon més a la riquesa d’un oligarca carca. Ningú no m’ha dit que hagi deixat de comprar a Amazon, malgrat que és sabut per a tots que és l’enemic número 1 del comerç de proximitat, i de fet tampoc ningú m’ha comunicat que a partir d’ara ja no farà servir el mòbil, al·legant que les bateries de tots els aparells que portem a la butxaca provenen de l’explotació il·legal i inhumana d’unes mines de coltan, al Congo, on tant de bo els treballadors poguessin treballar amb unes condicions laborals que no fessin que Salvador Seguí, si alcés el cap i ho veiés, volgués tornar de cop al sot.

Els nostres actes són les nostres conseqüències, però vivim atrapats en tantes contradiccions que escapar-ne és, paradoxalment, un privilegi. Per això, quan vaig respondre-li al meu col·lega pel xat si no seria coherent abandonar també WhatsApp, la seva resposta em va fer pensar en aquell Ford Fiesta i aquella colònia Hugo Boss: “Si home, no tenir WhatsApp és com no existir”, va dir. Desgraciadament, aquesta és la gran victòria del capitalisme: crear-nos necessitats que no hauríem de tenir i fer-nos creure que, sense elles, estem renunciant a tantes coses que potser podem perdre els amics, la parella o fins i tot la feina. És a dir, escopir-nos a la cara que no hi ha alternativa al món que vivim, per això viure’n al marge ha esdevingut un luxe a l’abast de molt pocs mentre la resta, com zombis alienats que han acceptat les paradoxes de la vida moderna, ens conformem amb les victòries morals mentre som incapaços de fer tremolar a aquells a qui de debò volem derrotar.