Una majoria de francesos s’han decantat per opcions de dreta, sigui extrema, moderada o centrista, però la victòria se l’han endut les esquerres, que han obtingut major nombre d’escons a l’Assemblea Nacional. Això que podria interpretar-se com un absurd democràtic no ho és gens perquè a França per damunt dels partits estan les persones, els candidats i, sobretot, els ciutadans que tenen sempre la darrera paraula per decidir quines persones concretes prefereixen que els representi.

El partit d’extrema dreta Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen ha perdut contra tot pronòstic les eleccions franceses, malgrat haver estat el més votat, amb 8,8 milions de vots, als quals hom podria afegir el milió i mig de vots de Les Republicains d'Éric Ciotti, disposat a fer front comú amb els lepenistes. Jordan Bardella, el candidat a primer ministre de l’RN, va fer poc autocrítica, però va admetre que s’havia equivocat triant candidats de districte que no estaven a l'altura. És a dir que no pocs candidats lepenistes generaven tant de rebuig que els electors contraris, fossin d’esquerres, del partit Ensemble (ENS) del president Macron o de qualsevol altra formació política, van exercir el seu dret de veto a qui no volien de cap manera que representés el seu districte, que també és una manera d’expressar-se de la voluntat popular. La qüestió és com es tradueix el vot popular en representants o, dit d’una altra manera, que els electors puguin dir vull aquest diputat o almenys puguin dir aquest no el vull de cap manera.

Canviant de país, per cinc vegades en la història dels Estats Units ha estat elegit president el candidat que ha tingut menys vots, els dos darrers, George W. Bush i Donald Trump. I el problema ve determinat perquè la gent no vota el candidat sinó que elegeix representants de cada Estat en el Col·legi Electoral que és on s’elegeix el president. La distribució dels membres del Col·legi entre cada un dels Estats no és proporcional a la seva població. Diversos politòlegs i sobretot els afins al Partit Demòcrata reclamen abolir el col·legi electoral i que sigui president el que obté més vot popular directe. Això és factible ara en un sistema presidencialista d’un país amb 300 milions d’electors que solen triar entre dues persones prou conegudes per tothom, però fa dos segles i mig les coses eren diferents i a la Convenció Constitucional de Filadèlfia hi va haver un compromís entre Estats grans i petits. Als estats petits els preocupava que Massachusetts, Nova York, Pensilvània i Virgínia dominessin la presidència. Així que els Estats grans, atenent la concepció federal de la Unió, van acceptar crear l’organisme del Col·legi Electoral cercant l’equilibri.

En el sistema oligàrquic espanyol l’elector és obligat a triar entre diverses llistes de persones que difícilment coneix. No sap qui són, ni quins mèrits tenen i si sap qui és un i no li agrada perquè coneix la seva mediocritat o la seva escassa honestedat però pertany al seu partit preferit, se l’ha d’empassar vulgues no vulgues

No hi ha un sistema electoral perfecte, tots tenen avantatges i inconvenients. Els partidaris dels sistemes proporcionals solen argumentar que lògicament ha de governar sempre qui té més vots i no qui en té menys i reiteren la màxima “una persona, un vot”, que en el fons és equívoca, perquè enlloc hi ha electors que voten més d’una vegada. Sí que és cert que dividint el país en circumscripcions o districtes uns diputats requereixen més vots per sortir elegits que d’altres, però també és evident que requereix menys esforç recaptar suports en districtes molt poblats que en àmbits rurals, que també han de tenir dret a sentir-se representats. A Catalunya, per exemple, un sistema proporcional absolut reduiria el combat electoral a la província de Barcelona o fins i tot a l’àrea metropolitana. Cap partit perdria el temps a defensar els interessos del Segrià o de l’Alt Empordà perquè els ciutadans d’aquestes comarques a penes tindrien la possibilitat de col·locar un diputat a la cambra.

El sistema espanyol encara és menys proporcional que el català, és a dir, que necessita molts menys vots un diputat de Sòria que un de Madrid. Tanmateix, no sembla que els sorians estiguin gaire satisfets. A partir del fenomen de “la España vaciada” han sorgit noves iniciatives polítiques com Teruel Existe o Soria ya, com a alternatives als partits convencionals als quals retreuen l’abandonament de les seves províncies. Fins i tot a León volen independitzar-se del que abans es coneixia com a Castella la Vella. I això té a veure amb el sistema d’oligarquia política implantat a Espanya (i a Catalunya) amb candidatures tancades i bloquejades imposades des de la capital.

Aquí l’elector no sap a qui està votant. En les eleccions espanyoles (i catalanes), l’elector ha de triar entre diverses llistes de persones que difícilment coneix. No sap qui són, ni quins mèrits tenen i si sap qui és un i no li agrada perquè coneixen la seva mediocritat o la seva escassa honestedat però pertany al seu partit preferit, se l’han d’empassar vulgues no vulgues. I no són els electors de Guadalajara o de Lleida els que decideixen quines persones els ha de representar sinó el líder del partit que des de Madrid (o des de Barcelona) col·loca a qui li sembla, sigui de Guadalajara, de Lleida o de Sevilla o de Santander. I òbviament el candidat elegit està sotmès a una disciplina fèrria que, si la trenca, veurà arruïnada la seva carrera política. La seva prioritat no és atendre les necessitats dels ciutadans de la seva circumscripció sinó obeir les ordres del seu líder.

A la segona volta molts francesos no van poder votar a qui volien, però sí van barrar el pas a aquells que no volien, que també és una manera d’exercir un dret que els espanyols no tenen i els catalans, tampoc

En canvi, si és el candidat local i proper qui s’ha de guanyar l’escó, no per la seva submissió al líder sinó amb els vots del seu districte, ja se n'ocuparà de donar-se a conèixer, d’atendre les necessitats i les aspiracions de la gent que vol representar, i fins i tot saltar-se la disciplina de partit quan calgui perquè la prioritat no seria el líder del seu partit sinó la voluntat dels qui l’han votat, atès que si els traeix no el tornaran a votar. I en aquest cas seria el líder qui no tindria més remei que cercar el suport dels candidats guanyadors. En aquest cas no cal dubtar que la política tindria una selecció de personal més exigent que no pas ara.

Així mateix, la creació de la circumscripció provincial allunya interessadament l’elegible de l’elector a qui ha de servir. L’Alt Empordà o la Conca de Barberà no tenen representants específics que visquin la seva pròpia realitat, que siguin coneguts i a qui poder passar comptes, i un diputat per Barcelona al Parlament només el coneixen a casa seva i representa tant a un elector de Cornellà com de Sant Jaume de Frontanyà amb interessos diferents, si no oposats.

El sistema majoritari no resol tots els problemes, però almenys els ciutadans saben a quina persona volen votar i també a qui no volen. A la segona volta molts francesos no van poder votar a qui volien, però sí que van barrar el pas a aquells que no volien, que també és una manera d’exercir un dret que els espanyols no tenen i els catalans, tampoc.