He tingut una setmana complicada, acadèmicament parlant. No es preocupin, doncs, perquè estic bé de salut. A vegades és impossible combinar la feina de professor amb la regularitat de les meves columnes setmanals. Sigui com sigui, vaig haver de preparar amb antelació el meu article i vaig optar per sortir de l’agenda política actual i explicar-los una cosa que vaig descobrir a l’arxiu de la Universitat de Miami.

Llegint l’exemplar del mes de març de 1963 (núm. 70) de la revista Cuadernos, que des de la fundació el 1951 dirigí Julián Gorkin, el dirigent del POUM que a l’exili es va afiliar al PSOE, i que en aquest número fou substituït com a director per l’escriptor, periodista, polític i diplomàtic colombià Germán Arciniegas, vaig topar amb l’article "Cataluña es algo más que una región". L’autor, François Bondy, no era cap desconegut per a mi. Al contrari. El coneixia perquè havia estat el fundador i editor de Preuves, una revista de cultura i política que, com Cuadernos, era patrocinada pel Congrés per la Llibertat de la Cultura, una gran plataforma intel·lectual en temps de la guerra freda, amb l’objectiu de difondre el pensament liberal-democràtic i progressista en oposició al totalitarisme feixista i comunista.

L’article de Bondy és realment sorprenent, ja que aporta un coneixement de la realitat catalana i espanyola poc freqüent entre els observadors estrangers de la realitat peninsular. Bondy era antifranquista decidit, com es constata en aquest article, però també en altres, centrats en Espanya, inclosos en la col·lecció d’articles publicada el 2005 amb el títol European Notebooks: New Societies and Old Politics, 1954-1985, amb introducció de Melvin J. Lasky, antic director d’Encounter, una altra revista de l’entorn del Congrés. Per a Bondy, Catalunya era l’any 1963 la regió més pròspera i dinàmica d’Espanya, com ho havia estat històricament. La presenta com un gresol cultural i demogràfic, amb una llengua pròpia, unes tradicions arrelades i una economia en evolució constant, i això li permetia parlar de Catalunya com “alguna cosa més” que una simple regió dins del mapa espanyol. No la denomina nació perquè, com per a la majoria dels pensadors com ell, el nacionalisme era un tabú de mal record. Per a intel·lectuals com Bondy només existien estats i regions en un marc federal europeu. No obstant això, en relació amb Catalunya, a Bondy li passa el mateix que en observar en altres nacions que es troben empresonades en estats centralistes: s’adona que són “alguna cosa més” que encaixava malament en un context jacobí.

Les tensions històriques amb Madrid han donat com a resultat que el progrés i la liberalització de l’economia de Catalunya hagi anat minvant amb el temps

Encara que no hauria de sorprendre’ls, perquè vostès tenen el privilegi d’analitzar-ho des del present, el model econòmic que va imposar a Catalunya el franquisme, el 1963 ja amenaçava de col·lapsar. El flux turístic europeu cap a Catalunya, especialment cap a la Costa Brava, reflectia una tendència creixent en la qual l’atracció de milions de visitants cada any va transformar el paisatge, urbanitzant-lo fins a tal punt que, al cap de poc temps, va quedar demostrat que era insostenible. Ja llavors aquest auge turístic no estava exempt de crítiques, perquè la urbanització massiva de la costa, a més d’enlletgir-la, plantejava desafiaments en termes d’infraestructura, aigua i sostenibilitat. Bondy resumeix la cobdícia dels especuladors i la demanda de construcció per a estrangers, reproduint un anunci publicat en The Economist: “Tothom pot tenir el seu castell a Espanya”.

Constatat tot això, és just preguntar-se per què el 2024 som on som, seguint el camí del creixement turístic, sense comptar amb les infraestructures adequades ni amb els recursos necessaris. El debat sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona o sobre la construcció del complex lúdic i turístic Hard Rock no s’hauria d’abordar des dels perjudicis ideològics, en aquest “no a tot” tan en voga entre els conservadors d’esquerres, els quals, com els capellans, volen redimir-nos de pecar dins d’un casino. Autoritzar o no un macroprojecte com aquest s’ha de basar, si de cas, en criteris de la racionalitat econòmica i de preservació del medi ambient per evitar convertir Catalunya en un erm semblant al del mecanoscrit del segon origen que va descriure magistralment Manuel de Pedrolo. Com ja indicava Bondy, a la dècada dels seixanta del segle XX, l’economia catalana despuntava per més factors que no pas tan sols el turisme, especialment per la fortalesa dels sectors industrials cabdals, com el tèxtil i la química, convertint-se en un motor econòmic per a tot Espanya. ¿Podria afirmar-se avui en dia que Catalunya encara és la fàbrica d’Espanya, com va definir-la Pierre Vilar? Les tensions històriques amb Madrid han donat com a resultat que el progrés i la liberalització de l’economia de Catalunya hagi anat minvant amb el temps, ja que l’espoli fiscal i la manca d’inversions de l’estat han compromès l’impuls econòmic creat amb una força laboral altament qualificada i una base industrial desenvolupada i competitiva.

Bondy cita en el seu article un estudi que afirma el següent: “El 1955, l’Estat va recaptar 4.750 milions de pessetes, per la ‘via ordinària’, a la província de Barcelona, mentre que en aquest mateix any l’Estat només va invertir-hi mil milions”. Els resulta familiar, oi? No tan sols era això el que posava —i posa— en perill l’economia catalana, sinó també que l’immens retard que patien els transports es convertia en el coll d’ampolla que estrangulava l’economia de Catalunya, que, “comptant només amb una vuitena part de la població total, subministra la quarta part de la recaptació fiscal”. El corredor mediterrani continua sent un projecte i la construcció de l’estació de la Sagrera avança al mateix ritme, o fins i tot menor, que la Sagrada Família. L’asfíxia premeditada de la qual parlaria amb encert Ramon Trias Fargas el 1985.

Tot i que la repressió del català hagi estat una constant al llarg de la història, la seva supervivència demostra la tenacitat i l’orgull d’un poble determinat a preservar a tot preu la seva herència cultural

El que ha salvat Catalunya de convertir-se en el que avui és Occitània a França, és haver defensat la seva identitat i reclamar una autonomia política i cultural. La llengua, afirma sense dubtar Bondy, lluny de ser simplement un dialecte regional, ha jugat un paper cabdal en l’afirmació de la identitat nacional catalana. És un idioma comparable a qualsevol altre derivat del llatí. Tot i que la repressió del català hagi estat una constant al llarg de la història, la seva supervivència demostra la tenacitat i l’orgull d’un poble determinat a preservar a tot preu la seva herència cultural. Bondy no dubta ni un minut quan afirma que aquesta persistència a resistir els embats de la destrucció, fins i tot estava fent forat en el franquisme, que es veia obligat a afluixar els grillons de la repressió cultural i els intents de “castellanització” forçada, permetent l’edició de llibres i revistes en català. S’aprecia la mà dels Manent, pare i fill, persones vinculades al Congrés per la Llibertat de la Cultura, quan Bondy parla de la importància de Montserrat i de la revista Serra d’Or: “Avui, Montserrat, un símbol tant espiritual com intel·lectual, encarna el renaixement català i s’erigeix en una fortalesa de la identitat catalana.” Aquesta tesi no era del tot certa, tot i que els pesés a Bondy i als Manent, perquè sense els comunistes catalans aquest renaixement no hauria estat possible. La història és pertinaç i ha de ser explicada de cap a peus.

Bondy feia seva la tesi de Jaume Vicens Vives segons la qual l’evolució de Catalunya va estar marcada per la dualitat entre el mar i la muntanya, que va modelar-ne la història i el caràcter. Des de la resistència contra els sarraïns fins a l’expansió imperial, Catalunya ha tingut un paper actiu en la configuració de la península Ibèrica, però sense l’emergència de Barcelona, com a capital catalana i un centre intel·lectual vibrant, on la cultura catalana va subsistir malgrat les restriccions i la censura imposades, Catalunya no hauria estat el 1963 “alguna cosa més que una regió”. La lluita per l’autonomia política, cultural i econòmica del catalanisme reflecteix el que tota la gent informada sap i Bondy reprodueix: que “en un món cada vegada més interconnectat, Catalunya es presenta com un actor clau en l’escena europea, amb molt a oferir tant a Espanya com a la resta del continent”. Fa esgarrifances pensar que això es va escriure el 1963, després de la riuada de setembre de 1962, en plena dictadura franquista, al·ludint, a més, al desig d’autodeterminació dels catalans, arrelat en el seu passat i el seu present.

És en el terreny de les prediccions quan Bondy menys l’encerta. Augurava que quan es recuperés la llibertat política, el primer partit de Catalunya seria el democratacristià, seguint l’esquema de l’Europa de postguerra. El primer que va copsar que no seria així va ser, precisament, Jordi Pujol, que no va militar mai a UDC, i va optar per constituir un partit nacionalista amb els democratacristians en el paper de subalterns. El segon error de Bondy era creure que la solució federal resoldria casos com el català i així es podria taponar tota temptació separatista, que, en aquell moment, no li semblava una gran amenaça. Què els puc dir que vostès no sàpiguen sobre la viabilitat del federalisme en el moment present? La conjuntura és una altra. L’independentisme, tot i actuar dividit, és avui majoritari a Catalunya.

Els poso l’enllaç a l’article complet de Bondy perquè els escèptics comprovin que no m’invento res. L’hem transcrit al blog Nacionalitats & Política de la càtedra UB Josep Termes. Llegeixin-lo, els atraparà.

PD: La setmana entrant reprendré l’actualitat.