El títol d’aquest article segurament pot fer pensar a molts en l’evolució del front a la guerra a Ucraïna o, fins i tot, en una possible nova frontera a l'illa de Gran Bretanya en el cas que Nicola Sturgeon aconseguís dur a terme el seu programa electoral en aquest àmbit més enllà de la recent decisió del Tribunal Suprem del Regne Unit.

Però el cert és que en aquest cas faig referència a fronteres entre Estats que físicament es mouen, o simplement desapareixen, i ho fan a causa del canvi climàtic. Perquè aquest és el nivell de l’impacte que està tenint el nostre repte civilitzacional, que fins i tot és capaç de redibuixar no sols els nostres mapes físics, també els polítics.

Em refereixo, per una banda, al procés de redefinició de la frontera italosuïssa que es du a terme des del 2009 arran del desgel que es pateix a les zones alpines per on transcorre part substancial de la línia divisòria entre aquests dos països. Doncs bé, el 2009 durant una de les revisions periòdiques que es fan in situ de la frontera (els Estats ho fan això d’enviar periòdicament topògrafs que revisen sobre el terreny que les línies de demarcació entre ells “continuïn al seu lloc”) es va descobrir que fragments de l’esmentada franja havien físicament desaparegut. I és que feia quasi 150 anys que part de la “línia” divisòria entre Itàlia i Suïssa estava delimitada topogràficament sobre referències que es consideraven neus perpètues, i que aquestes no havien sofert cap canvi fins a l’arribada del canvi climàtic, que literalment les ha esborrat del mapa.

El 2009 es va iniciar, doncs, un procés de negociacions diplomàtiques entre Suïssa i Itàlia per redefinir aquests fragments de la frontera que van acabar amb els preceptius acords i reformulacions jurídica-administratives sense que ningú prengués mal.

El problema va ressorgir recentment, dotze anys després, quan el 2021 es van reobrir les negociacions. L’origen de la nova problemàtica era el mateix, la pèrdua substancial de massa de no sols les geleres alpines, sinó també de grans masses de gel i neu fins ara perennes. Però en aquest cas ja no afectava sols a extensions de roca o pedres, en aquest cas afectava un lucratiu refugi de muntanya, el Rifugio Guide del Cervino, al bell mig d’un dels principals complexos d’esquí dels Alps (Zermatt-Cervino).

El refugi fou construït en territori italià el 1984 però recentment, i a causa del desgel, la referència topogràfica que marca la frontera per aquella zona precisa, s’ha mogut, fent que dos terços del refugi passin ara a estar tècnicament en territori suís. En aquest cas —vist el valor econòmic de la qüestió— les negociacions han estat més complexes, i si bé sembla que ja hi ha acord aquest no es farà públic fins al 2023, quan Suïssa hagi dut a terme tots els procediments necessaris per a la seva ratificació.

El dubte sorgeix quan s’extrapola aquesta situació en contexts similars quant a l’entorn físic, però molt llunyans en el polític o geoestratègic. Em refereixo a les mutacions que també s’han d’estar donant en algunes de les fronteres més volàtils del món que també es troben a altes alçades. En refereixo als casos de la frontera entre Índia i Pakistan (amb el contenciós del Caixmir), o la frontera pakistanesa-afganesa, o les disputes que sobre la mateixa temàtica també tenen l'Índia i la Xina als entorns de l'Himàlaia. En aquests casos, el context de les relacions entre els diferents països disten molt del cas suís-italià…

Canviant radicalment d’escenari, i traslladant-nos a l’oceà Pacífic o l’Índic, ens trobem altres casos sorprenents de l’impacte brutal que el canvi climàtic té sobre la definició del territori d’alguns Estats. En aquest cas, i a causa de l’increment del nivell del mar vinculat a l’esmentat desgel, la supervivència d’algunes de les petites illes-Estat (de les Seychelles, passant per les illes Fiji, Tuvalu, Nauru o Palau, per mencionar-ne unes quantes) està en entredit. En aquests moments el mar s’està menjant literalment el seu fràgil territori, cosa que s’agreuja a causa de l’increment dels episodis meteorològics extrems també vinculats al canvi climàtic. Menys territori, i més exposat a les inclemències creixents del temps.

És per aquest motiu que l’ambaixador de les illes Fiji a Nacions Unides feia un emotiu discurs en la recent COP27, quan reclamava vehementment la creació d’un fons de “pèrdues i danys” pels països més vulnerables, sense el qual el seu Govern es veu incapaç de traslladar les quaranta-vuit comunitats del seu país que necessiten fer-ho urgentment per la progressiva inhabitabilitat dels seus territoris ancestrals, que estan essent destruïts o afectats pel creixent increment del nivell del mar. Com l’ambaixador Prasad comentava, el govern de les Fiji només compta amb fons propis per traslladar i reallotjar quatre d’aquestes quaranta-vuit comunitats; tot recordant que la situació d’emergència en la qual es troben és el resultat de la contaminació duta a terme històricament per altres països, no precisament pels microestats illencs del Pacífic o de l’Índic.

La COP27, doncs, no ha fracassat gràcies a l’anunci a destemps i en pròrroga de la creació d’aquest fons de pèrdues i danys, cosa que és de justícia. El problema, però, sorgeix d’una malèfica equació: a mesura que són més evidents i greus els efectes del canvi climàtic, més pressió té la comunitat internacional d’afrontar les imperioses i ingents necessitats d’adaptació que aquest genera. Però com més es parla, i s’actua, de l’adaptació menys es fa amb la mitigació. 

I així no anem bé. La solució no passa per fer una tireta cada cop més gran i resistent, per molt necessària que sigui. Passa per curar la ferida, per tant, per reduir els gasos d’efecte hivernacle i mitigar l’origen dels problemes: l’escalfament global i el conseqüent canvi climàtic.