Va passar fa uns dies en una fruiteria del carrer Fluvià, a Sant Martí. Tres joves varen entrar, varen robar 300 euros i unes partides de plàtans i patates. Identificats i detinguts, tal com explicava Guillem RS a El Caso, va resultar que els lladres eren uns vells coneguts dels Mossos: tres joves magrebins, tots ells de 22 anys, que sumen un total de 54 detencions. Un sol dels joves ha estat detingut 25 vegades. Dies abans un altre vell conegut tornava a fer-ne de les seves: Henry, l’equatorià amb múltiples antecedents que havia agredit diverses persones, entre d’altres un nadó, i havia estat reclòs en un psiquiàtric un temps curt, tornava a sortir al carrer i agredia violentament un home que feia esport al passeig marítim. Resultat: el nas trencat, un ull ferit i múltiples hematomes.

Aquesta crònica del Henry o l’altra de la fruiteria podrien haver estat datades en qualsevol altre dia i haver passat a qualsevol altre lloc del país, perquè si alguna cosa és cada vegada més irrefutable és que la seguretat a Catalunya s’està degradant a una velocitat molt preocupant. Només cal preguntar al nostre entorn més immediat per adonar-se que tots coneixem algú que ha patit recentment una estrebada, un robatori o fins i tot un acte més violent. De fet, cal recordar que la setmana passada hi va haver quatre crims en quatre dies, dos dels quals a Badalona. És igual, doncs, quines siguin les estadístiques, pròpies o oficials, fins i tot aquelles que la correcció política rebaixa ideològicament, com si el bonisme ajudés a bastir una societat millor. El fet és que a Catalunya comença a haver un nivell d’inseguretat i violència delictiva que cada vegada és més insostenible i està canviant la fesomia del país. No oblidem que quan la seguretat es degrada, inevitablement es degrada la salut democràtica d’una societat, com bé ens recorda la memòria tràgica.

No es fan les preguntes pertinents, no s’accepten les respostes pertinents, s’amaguen dades per tal de no ferir sensibilitats ideològiques delicades i pel camí es deixa la ciutadania òrfena de relat i solucions sostenibles

Amb aquesta evidència, com és possible que no hi hagi un gran debat, desacomplexat i rigorós, sobre un problema que ens altera el present i ens pot condicionar severament el futur? En aquest sentit, la irresponsabilitat en l’àmbit polític i mediàtic és notable. No es fan les preguntes pertinents, no s’accepten les respostes pertinents, s’amaguen dades per tal de no ferir sensibilitats ideològiques delicades i pel camí es deixa la ciutadania òrfena de relat i, sobretot, òrfena de solucions sostenibles. Hi ha una dicotomia incomprensible entre el relat públic, sempre edulcorat, protegit, capat, i el relat privat, on sovint s’utilitza el broc gros. Per exemple, és evident quina és la pregunta que es fa la gent davant del cas de l’equatorià Henry, o davant la multireincidència en el cas dels tres magrebins: per què no se’ls expulsa immediatament del país? Per què hem de dedicar esforços i recursos ingents per lluitar contra el crim d’estrangers que han vingut il·legalment i han delinquit de manera reiterada? I, alhora, per quin motiu hi ha una justícia tan lenta i/o tan tova que permet que una sola persona acumuli 25 detencions seguides, i alhora continuï lliure?

Són dos els temes que conflueixen en la mateixa inoperància: d’una banda, el bonisme amb la immigració il·legal, tant en l’aspecte legal, com en el proteccionisme mediàtic, on gairebé està prohibit assenyalar de quin país és el delinqüent. Ho deia fa pocs dies Albert Palacio, el portaveu del sindicat USPAC dels Mossos, quan assegurava que quatre dels cinc darrers crims comesos a Catalunya havien estat perpetrats per estrangers. És una dada que no és menor, però, tanmateix, el políticament correcte —i el seu fill bord, el wokisme— exigeixen amagar-la i repeteixin la lletania que no es pot fer la correlació entre immigració i delinqüència, per tal d’impedir brots de xenofòbia. L’argument és fal·laç, primer perquè és un fet indiscutible que un major grau d’immigració il·legal repercuteix en els índexs de delictes, de manera que només una bona gestió de la immigració legal, i una mà dura contra la immigració il·legal, en pot reduir l’impacte. I segon, perquè és justament el no parlar-ne el que fa que els ciutadans s’alarmin i acabin votant opcions extremes. El problema existeix. Negar-lo, fer-lo callar, minimitzar-lo, no només no el resol, sinó que el fa créixer.

Alhora, també és un disbarat no tenir una legislació efectiva que resolgui la reincidència d’una manera molt més ràpida i no cronifiqui el delicte. Per això és tan important la negociació de Junts amb l’Estat per poder tenir les competències plenes en matèria immigratòria i poder actuar amb més celeritat i eficàcia. La situació ara és justament la contrària: no tenim les competències necessàries, la legislació no ajuda a actuar amb rapidesa, i el paper dels Mossos queda en un sac buit quan, després d’investigar i detenir, veuen com els delinqüents surten per l’altra porta. I tot deriva en una delinqüència cada vegada més empoderada —perquè percep una alta impunitat—, una situació de seguretat cada vegada més greu i una ciutadania cada vegada més amoïnada. Tot plegat, una bomba de temps socialment i política que exigeix un pla de xoc urgent. No només ens juguem una societat més segura. Ens juguem també la seva qualitat democràtica, perquè no oblidem que sense seguretat no hi ha llibertat...