La majoria de cronistes polítics de la tribu han escarnit amb entusiasme la processó de Laura Borràs camí del TSJC, un paseíllo descafeïnat, sense les ancestrals aglomeracions de l’independentisme davant del tribunal, i amb la presidenta de Junts repartint abraçades sense la cúpula (i els alcaldables geriàtrics) del partit que presideix, amb l’única companyia del dissortat Quim Torra. A mi, potser perquè m’han educat al mateix col·legi judeocristià i catalanista de la prota en qüestió, la desfilada de la Laura m’ha suggerit més aviat el cúmul d’un cinisme processista que té poc a veure amb la seva màrtir primordial. Primer, perquè ja té gràcia veure els polítics que malden per tornar a Convergència impostant respecte per això de trossejar contractes (presumptament), una pràctica ancestral del municipalisme que la majoria d’administracions encara perpetren.

També té conya que al processisme convergent ara li agafi un atac de rectitud amb la legalitat espanyola, quan durant els darrers lustres tot déu acceptà amb aplaudiments sonors la tàctica del masisme, segons la qual a la independència s'hi havia d’arribar fent la viu-viu amb el dret penal dels enemics (l’èxit del tema, el coneixem de sobres). Les tàctiques de supervivència de Laura Borràs, en efecte, són una cosa d’aficionats si les comparem amb com l’Astut i els seus amics pretenien fer-nos empassar que podríem derrotar l’elefant fent de ratolinets llestos i engreixant la nòmina dels nostres advocats estrella. Com he escrit manta vegada, Borràs és el resultat de l’ètica convergent, ara exhibida amb una certa retòrica octubrista i tones de selfies. Veure tots els mestres i pares de la criatura fugint com rates quan l’encausen, mentre ressusciten Jordi Pujol, és delirant.

Borràs és el resultat de l’ètica convergent, ara exhibida amb una certa retòrica octubrista i tones de selfies. Veure tots els mestres i pares de la criatura fugint com rates quan l’encausen, mentre ressusciten Jordi Pujol, és delirant

Contràriament al tòpic que ha descrit el cas Borràs com un exemple de lawfare (a saber, carregar-se o deslegitimar un rival polític a través de la burocràcia del dret), l’afer de la Presidenta del Parlament explica perfectament com el catalanisme va poder surfejar la llei espanyola a base de pactar la rendició del país amb Madrid a canvi que els jutges no toquessin gaire la pera davant les estratagemes que els convergents empraven per enriquir-se. L’important, en definitiva, no és saber per què l’estat persegueix amb sadisme la Laura (que ho fa, car les penes que se li demanen són absolutament forassenyades), sinó justament per què no va escrutar les mateixes (presumptes) conductes durant lustres, quan els seus protagonistes les exhibien amb molta més alegria que un parell d’àudios i quatre correus electrònics inoportuns. Els absents a la passarel·la saben molt bé de què parlo. 

A mi el resultat del judici en qüestió m’és bastant indiferent, perquè allò important del cas Borràs serà escatir si les restes d’octubrisme que trobem al catalanisme conservador sobreviuran una sentència de la judicatura enemiga. En altres paraules, caldrà veure si allò que (de moment, només en termes retòrics) hi ha de desobediència en l’independentisme acabarà domesticat per l’espectacle d’una sanció purament administrativa. Si fem cas al passat recent, diria que pactes polítics com els indults i la rebaixa de la sedició no han aconseguit mitigar la força de la via unilateral, com així voldrien Junqueras, Pujol i Xavier Trias. En aquest sentit, el futur de Borràs, com la majoria de personatges literaris, dependrà de com gestioni un capital polític que va més enllà de Twitter perquè, de moment i pel que fa Junts, la presidenta ha aconseguit guanyar totes les batalles en què ha jugat.

Durant les properes setmanes, ens entretindrem amb el judici, que no deixa d’ésser la segona part (encara més estrafeta) de la comèdia de Marchena amb els màrtirs del procés. Mentre vagi passant la cosa, si més no, prego als col·legues convergents que tinguin la bondat de no escarnir unes pràctiques que van inventar ells mateixos. I també suggereixo als conciutadans que facin poca conya amb això de tenir tractes amb narcotraficants: els he conegut de ben a prop i puc certificar que acostumen a ser uns comerciants educadíssims, de puntualitat exemplar, i una de les baules imprescindibles del petit comerç de casa nostra.