Dijous, un cop confirmada l’espatarrant victòria de Donald Trump a les eleccions americanes, un grup de periodistes, tots inequívocament contraris a Trump, comentaven la situació amb certa preocupació fins que un dels reporters, més bregat en cobrir guerres i conflictes internacionals, va dir: “Almenys crec que se’ns gira feina. Amb Trump a la Casa Blanca pot passar de tot i a tot arreu, mentre que si hagués guanyat Kamala Harris, tot continuaria igual, igual d’avorrit”.
Potser sense proposar-s’ho el col·lega va donar la clau de per què ha guanyat Trump i per què ha perdut Harris. Amb una opinió pública que registra un grau elevat d’insatisfacció el continuisme sempre és electoralment perdedor. El principal argument de Kamala Harris perquè els ciutadans la votessin a ella era que no guanyés Donald Trump, és a dir, per deixar les coses com estaven.
Aquesta tendència a demanar el vot no pas a favor propi sinó en contra de l’adversari denota una manca de projecte alternatiu i una escassa confiança en les pròpies capacitats de millorar les condicions de vida dels ciutadans. A França, el principal argument electoral que va fer servir Emmanuel Macron, encara que ara faci riure, va ser que no guanyés Marine Le Pen. El principal argument de Pedro Sánchez era i és que ningú millor que ell per frenar l’accés al govern de l’extrema dreta. I el principal argument de Salvador Illa va ser impedir la victòria de Carles Puigdemont, i el principal argument electoral de Xavier Trias va ser evitar un nou mandat d’Ada Colau...
Als candidats ja no se’ls vota pel que faran sinó pel que diuen que faran, encara que sigui increïble, però sobretot pel que representen. Tant li fa que menteixin o fins i tot que robin, se’ls vota perquè som dels seus o perquè és dels nostres
El debat democràtic ha derivat en un combat entre identitats. No hi ha un projecte darrere el candidat sinó una representativitat. No se’ls vota tant pel que faran sinó pel que diuen que faran encara que sigui increïble. Ningú es va creure que els immigrants es menjaven els gossos quan ho va dir Trump, però tothom va aplaudir. Tant li fa que menteixin o fins i tot que robin, se’ls vota perquè som dels seus o perquè és dels nostres. Se’ls vota pel que representen i també per representar el contrari de l’altre.
Així que els partidaris d’un candidat i l'altre exerceixen el mateix paper que els clubs de fans o els hooligans als estadis, que són actituds incondicionals allunyades de qualsevol racionalitat. Ningú vol saber res dels altres perquè són adversaris. I heus aquí la polarització. Per això els mítings s’organitzen amb el mateix mètode i a les mateixes instal·lacions que els espectacles multitudinaris protagonitzats sigui per estrelles del pop o per equips de futbol.
Aquest fenomen és el que ha facilitat l’accés a la política de personatges estrafolaris com Donald Trump o, salvant les distàncies, com Boris Johnson o Javier Milei, que no cerquen la convicció i menys la reflexió, sinó l’agitació. Trump ha guanyat pel mascle alfa que representa, perquè posa l’accent en aquells valors consolidats que la gent compren, diguem-ne els de tota la vida, i perquè representa el contrari dels que suposadament defensen uns altres.
Mentre Harris insistía amb el dret a l’avortament i assegurava que Trump és un perill per la democràcia, el magnat de Nova York capitalitzava a favor seu la sensació d’empobriment que percep el que en un altre temps es deia el proletariat
Per la seva banda, el Partit Demòcrata, com també les esquerres europees, que s’havien arrogat la representació de la classe obrera, van canviar de paradigma sobretot a partir de la caiguda del Mur. Encara avui alguns, com el PSOE, porten escrita al frontispici la O d’obrer. Els sindicats de classe determinaven les polítiques del Labour britànic i també en bona part dels Demòcrates americans. En perdre o renunciar a l’esperit revolucionari, les esquerres han cercat una nova identitat assumint al mateix temps banderes diverses, una mica però no gaire de lluita contra el canvi climàtic, una mica de feminisme, una altra mica d'LGTBI+, una mica d’aquesta minoria ètnica i un altre mica d’aquesta altra, en resum un aiguabarreig políticament molt correcte del qual parlen molt i se senten com a únics representants, sobretot des del punt de vist estètic, reforçat pel suport públic d’estrelles del pop i de Hollywood, des de Taylor Swift a Meryl Streep.
S’ha de dir que el president Biden ha lluitat contra aquesta identitat diguem-ne hipster del Partit Demòcrata, s’ha reivindicat com el president del sindicalisme i ha desenvolupat polítiques dirigides a la plena ocupació que han revertit els desastres de la pandèmia. Tanmateix, mentre Harris insistia amb el dret a l’avortament i assegurava que Trump és un perill per a la democràcia, el magnat de Nova York capitalitzava a favor seu la sensació d’empobriment que percep el que en un altre temps es deia el proletariat, afectat per l’escalada de preus.
Així que Kamala Harris ha aconseguit el seu triomf més espectacular entre els votants LGTBIQ+. El 86% dels votants que s'identifiquen com a lesbianes, gais, bisexuals o transgènere van votar per Harris, segons una enquesta de sortida d'NBC News, però els obrers blancs, els negres i els llatins, que sembla que són més i estan més preocupats per la seva butxaca que per altres disquisicions han vist l’opció Trump com a més revolucionària. Sí, Sí, té pebrots la cosa.