Suposo que perquè en Quimi Portet ha fet un llibre —Cançons en bell llemosí, a La Segona Perifèria— se’ns permet ser més pesats que mai als pesats habituals. Als pseudojoves que per mandra o per gràcia hem heretat el gust musical intacte dels nostres pares, les cançons del cantautor menestral de Vic ens fan gust de família. El Último de la Fila sonava i sona al cotxe encara avui; en Quimi Portet en solitari —i en català— l’he anat apamant tota sola. L’escolto i de seguida penso en el meu pare: tant ell com en Quimi —el nostre Quimi— són una mena de gent per a qui el significat més exacte de la diversió és una habitació buida, una guitarra i un quinto de cervesa. Tres coses que fan un univers. Rere aquesta senzillesa aparent de l’astre intercomarcal hi és tot: un coneixement fondo de la cultura i la mecànica del país; una idea de com ha de ser i de per què ha de servir la música —si és que ha de servir d’alguna cosa—, i una jovialitat genuïna i refrescant. A seixanta-set anys —quaranta més que servidora—, en Portet ens continua catapultant a una altra galàxia. Intercomarcal i intergeneracional, gràcies a Déu, la seva poció poètica encara serveix algun component secret —una autenticitat, un deixondiment, una naturalitat— que el panorama musical mainstream d’avui no sap oferir, tampoc als qui pugem per sota.
En Quimi Portet és l’antagonista perfecte d’en Ricard Ustrell perquè la poca importància amb què es tracta el primer despulla —encara més— amb quantíssima importància es tracta el segon. A Col·lapse s’hi va exhibir amb la mesura justa de modèstia que fa servir per amagar que és un artista descomunal. No es fa mai de més, però tampoc s’acaba de fer de menys. Mentre en Ricard Ustrell s’escoltava a ell mateix, en Portet ens permetia reafirmar-nos en per què és que l’estimem: perquè s’ho vol passar bé i, alhora, sap perfectament el que es fa. Quan rere la música d’un artista hi ha l’artista que compleix amb les expectatives que la seva música apuntava, el cercle de coherència que abraça el subjecte i l’objecte es fa molt plaent de contemplar. En Quimi Portet en sap de lo seu. Deia, “hi ha gent molt valenta que fa una carrera de resistència per la llengua, per la cultura i pel col·lectiu. Hi han de ser i són admirables. Però també hi ha d’haver gent que estiguin més flipats. I que creïn una cultura que es pugui defendre. Que no tota la cultura sigui defendre la pròpia cultura”. Qualsevol persona que no fos Ricard Ustrell s’hauria aixecat a petonejar-li el front.
Enfortir-se endins per poder anar enfora: ser català per anar fins a l’espai
Fer les coses sense haver-se de justificar és gairebé tan alliberador com alliberar-se. Em sembla que és per això, de fet, que el testimoni d’en Portet continua passant de pares a fills: la quotidianitat de la seva música entronca amb la quotidianitat amb què a molts ens abelliria de ser com som. Amb les arrels a la consciència surt a fer una mena de viatge, a buscar una cosa que ni ell ni nosaltres sabem què és del tot. Em va fer pensar en una resposta que em va donar en Roger Mas en una entrevista quan li vaig preguntar si era difícil fer l’exercici d’autocentrar-se per mirar-nos el món des de la catalanitat: “Jo m’esforço per fer veure que no”, em va contestar. “Fer veure que no costa fins que no costi”. Diria que a en Quimi Portet no li costa gaire. O que sap fer veure, molt diligentment, que no li costa gaire. I és això, de fet, el que li permet trencar amb els esquemes d’una cultura autoreferencial per fer-la normal. Enfortir-se endins per poder anar enfora: ser català per anar fins a l’espai. Una habitació, una guitarra, un quinto de cervesa. Això i ser una mica flipat. Gràcies, Quimi.