Ahir va ser represaliat. I tenen raó els que temen Agustí Colomines i també els que l’envegen. En són uns quants. Alt senyor de la intel·ligència i de l’oportunitat vital, és un inquietant rival polític i un intel·lectual viu, capaç com pocs, propietari a més a més d’un caràcter sever, molt exigent, incisiu, sempre perillós. Intimida el més pintat. No, no el veureu mai fent el fanfarró en cap reunió social, ni xerrant més del compte, ni reclamant cap atenció, ni presumint de les seves proeses ni sortint a les fotos dels desvagats que fan veure que llegeixen llibres, que són alguna cosa. No li cal perquè té unes altres preocupacions, no ben bé autobiogràfiques. De fet, és secretament un dels principals arquitectes de la independència de Catalunya, un dels intel·lectuals que han pensat més i millor sobre el dret a la llibertat del nostre país i que ha intervingut —de vegades sense fortuna— per mirar d’enllestir, de posar una mica d’ordre i de seny en el permanent guirigall dels nostres polítics sobiranistes. Sense mai voler-ne formar part, és clar. Colomines sap molt bé que qui comet l’error de fer carrera política ha d’estar disposat a perdre la seva llibertat de pensament, la capacitat de discrepar i de comportar-se com el que realment és, un intel·lectual polític, un activista il·lustrat. Per tot plegat l’acaben de represaliar, expulsant-lo del seu càrrec a la Generalitat de Catalunya. Els agents de l’espanyolisme, Xavier García Albiol, Carlos Carrizosa i Miquel Iceta proven d’aquesta manera de neutralitzar-lo, d’escarmentar-lo, d’evitar que continuï treballant contra el morrió del 155, contra l’operació de càstig i d’assimilació que Espanya ha emprès carnisserament damunt de Catalunya. Fan riure, aquests sicofantes. Han aconseguit posar el seu cessament damunt la taula del Consell de Ministres que presideix M. Rajoy i es pensen vés a saber què. El poder de Colomines, que és cert, i temible, no prové d’un simple càrrec. Una cosa és la potestat i una altra ben diferent és l’autoritat, el prestigi, que suscita un poderós intel·lectual polític com ell.

Esquiu i infatigable, Agustí Colomines ha estat fins ahir director de l’Escola de l’Administració Pública, convençut que la independència de Catalunya només és desitjable i, per tant, inevitable, si és alguna cosa més substantiva que la simple substitució d’una bandera per una altra. Era el seu lloc de feina natural. L’Estat català només té sentit si esdevé alguna cosa més, un projecte factible amb contingut, una estructura que no alieni de cap manera els administrats i preservi la seva llibertat inherent, el seu ple desenvolupament humà com a ciutadans, d’acord amb l’herència política d’Enric Prat de la Riba, també pensador i polític, també represaliat per la brutalitat de l’Estat espanyol. La trajectòria d’Agustí Colomines, des d’aquesta perspectiva, no és cap improvisació ni cap atzar. Fill del metge i escriptor Joan Colomines, polític perseguit pel franquisme, va formar part, ben jove, de Bandera Roja, com altres destacats intel·lectuals de la seva generació. De fet, no va ser mai gaire comunista ni ortodox en res, ni es va deixar intimidar per aquella gran superstició intel·lectual anomenada marxisme, inevitablement criminal quan aconsegueix fer-se amb el poder d’una administració pública, d’un Estat. Ben al contrari, és bàsicament un historiador i un pensador del fenomen de la llibertat com a valor polític de les societats contemporànies. Secretari parlamentari i deixeble de Josep Benet, Agustí Colomines ha continuat l’estudi del catalanisme polític de les classes populars iniciat pel seu mestre Josep Termes i, també, ha esdevingut un expert internacional en el nacionalisme irlandès i en el terrorisme del grup independentista IRA, així com un estudiós del nacionalisme com a fenomen polític de les llibertats col·lectives i individuals.

El dinàmic activisme polític d’Agustí Colomines, desacomplexat i sempre lliure, ha fet oblidar a alguns la solidesa de la seva personalitat intel·lectual, comparable només a la d’altres grans homes del catalanisme històric, com Carles Rahola, Antoni Rovira i Virgili o Lluís Nicolau d’Olwer, més preocupats de fer país que de les seves respectives biografies personals. Qualsevol país se sentiria orgullós de comptar amb un pensador i actor polític de la solvència i rigor del professor Colomines, de comptar amb la seva constància patriòtica, de comptar amb la seva mirada transgressora i alhora transversal entre dretes i esquerres, entre partits polítics i societat civil. Com a intel·lectual sobiranista fou durant un llarg període director de la fundació vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya i ha estat, sobretot, un dels principals assessors de les presidències d’Artur Mas i de Carles Puigdemont, col·laborador necessari d’algunes de les recents grans victòries polítiques de l’independentisme. Responsable, entre d’altres, del gir separatista del centre-dreta catalanista, va estimular el trencament històric del partit fundat per Jordi Pujol amb el Partit Popular d’Espanya i l’aliança estratègica amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb d’altres formacions independentistes per a la construcció d’un Estat català independent. Un Estat nou i modern que hauria de fonamentar-se en la llibertat irrenunciable dels seus ciutadans i deixar definitivament de combatre-la, de pervertir-la. Perquè és anar contra el sentit de la història. Si els homes antics lluitaven contra els déus els moderns lluitem vitalment contra les institucions, contra l’administració, contra la tirania de l’Estat caduc i endarrerit que devora els seus fills, com fa temps va ensenyar-nos un petit jueu de Praga anomenat Franz Kafka, de bona memòria.