Que l’independentisme polític es presenti en llistes separades a les eleccions del 21 de desembre és el pitjor error imaginable. Una equivocació colossal. El sistema de distribució de diputats afavoreix només les grans concentracions de vot i, sens dubte, l’opció de llistes separades, l’opció del partidisme fragmentat, no convé de cara a la gran victòria electoral que necessita, que necessita com l’aire que respirem, l’independentisme polític. La majoria social separatista s’ha de poder imposar amb claredat en aquesta consulta que no és una simple elecció autonòmica sinó el gran plebiscit que sempre ha reclamat Catalunya i que, a contracor, ha hagut d’acceptar el Govern de Mariano Rajoy després del cop de palau de l’article 155.

No es pot admetre, en nom de cap partit polític, que els interessos de la nació catalana tota quedin subordinats o negligits, no es pot admetre que la revolució dels Somriures, que la revolta dels Catalans, un moviment nascut d’entre la gent, a peu de carrer, i que ha aconseguit arribar fins als despatxos més alts i sumptuosos del poder catalanista, sigui ara manipulat a conveniència dels estats majors del PDeCat, ERC i la CUP, tots ells igualment equivocats en els seus càlculs electorals. És notori que entre ells no s’entenen gairebé en res, és diàfan que tenen projectes completament diferents, és cert i és ben veritat que tots ells han comès prou errors polítics, prou enganys i manipulacions, prou equivocacions com per no votar-los mai més. Tots els electors tenim un sac de raons per estar molt irritats. Però si, per la sobirania nacional de Catalunya, no són capaços de repetir l’esforç de Junts pel Sí i d’anar més enllà dels retrets i dels odis, de les rancúnies, si no són capaços d’agrupar totes les forces polítiques independentistes dins d’una mateixa llista electoral, aleshores, amics, amigues, haurà triomfat la famosa profecia de José María Aznar, el gran bruixot, el qual assegurava que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Sempre s’està a temps de matar el veí, això és ben cert, sempre s’està a temps de començar ara una nova guerra civil, naturalment, però convindran amb mi que és un disbarat, un error, una opció autodestructiva que només farà evident, a plena llum del dia, la impotència i la incompetència dels nostres representats polítics. Ja n’hi ha ben bé prou d’esbatussar-nos entre nosaltres.

Si les forces independentistes es presenten per separat i el bloc de partits espanyolistes, per ventura, guanya les eleccions, encara que sigui per un únic diputat, no només cauran al damunt de la nostra pobra nació les set plagues d’Egipte, no només la nostra pròpia continuïtat es veurà amenaçada, també haurem de contemplar amb esglai com les recriminacions, les acusacions i les lluites intestines entre els sobiranistes ens duran a la catàstrofe, no només com a nació avortada sinó com a societat democràtica i del benestar. Si l’independentisme no guanya les eleccions amb una clara majoria tots aquells que volen la destrucció de Catalunya es fregaran les mans —“Catalonia delenda est” clamava en un article d’El Mundo de ja fa anys Fernando Sánchez Dragó sense que ningú l’acusés d’un delicte d’odi—. ¿Realment, algú pensa que els poders de Madrid no faran tot el possible per guanyar aquestes eleccions, fent servir totes les armes al seu abast? ¿Realment algú creu que la derrota electoral no és possible, fins i tot força possible? De vegades l’arrogància i l’afany de superioritat d’alguns dirigents sobiranistes em deixa bocabadat, perplex, trist.

En contrast, si una llista independentista conjunta, encapçalada pel president Carles Puigdemont, guanya les eleccions no només s’haurà demostrat —a Espanya i al món— que la separació de Catalunya és l’autèntica voluntat de la majoria de la nostra societat, també es podran esmenar els errors passats. Els partits polítics podran fer-se perdonar moltes coses davant dels seus electors. Si Carles Puigdemont esdevé el nou president electe de Catalunya podrà tornar de l’exili, envoltat de multituds, d’una manera comparable a la de Josep Tarradellas fa quaranta anys. Cal un nou impuls polític, un nou esdeveniment històric que retorni l’entusiasme i la fe en el futur al conjunt de la societat catalana. Cal una nova Operació Tarradellas perquè Puigdemont torni amb tot el respecte i tota la dignitat, ell i els consellers que són a Brussel·les. Una rebuda multitudinària després d’una victòria electoral rotunda produiria la sortida immediata de la presó del vicepresident Oriol Junqueras i dels consellers injustament castigats, de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Ens retornaria no només el nostre legítim Govern desposseït sinó, sobretot, la dignitat de Catalunya, el nostre orgull nacional tan severament, tan perversament, humiliat. La societat catalana necessitat una reparació. L’hora és greu i demana generositat política i audàcia. La majoria de la societat catalana necessita que un altre president torni de l’exili el dia 22 de desembre. I aquesta vegada amb la rotunditat d’una victòria independentista sota el braç.